Tercer extracte de l'article 

EL CAGA-TIÓ A BURKINA FASO: NOTES ETNOGRÀFIQUES SOBRE EL PERSISTENT ESSENCIALISME CULTURAL EN LA ‘GESTIÓ DE LA DIVERSITAT’ 

(pàgs 3-5)

Joan Manuel Cabezas

Doctor en Antropologia Social

Tècnics de ciutadania-immigració perplexos davant de la incongruència del món

En una xerrada a Santa Coloma de Farners, un tècnic (no sé exactament de què) em va fer saber públicament el següent: ‘em sento més proper als valors de la cultura alemanya que no pas als de la cultura dels musulmans…’. Per començar, novament, s’empra el terme cultura de manera reductivista i essencial, com a una mena de nova raça sense raça. Per continuar, es pressuposa que la ‘cultura alemanya’ és allò bo, noble i elevat de la kultur germànica. Imaginin-se la cara d’indignació del meu interlocutor quan vaig tractar de replicar-lo tot dient: ‘quan dius que et sents proper als valors de la cultura alemanya, de quins valors parles? Per dir-ho d’una altra manera: parles de Beethoven o de Hitler? Perque no cal oblidar que Auschwitz fou una creació de la cultura alemanya, a l’igual que també creà magnífiques obres d’art i composicions musicals sublims…”

D’altra banda, si es fan ‘plans d’acollida’ i s’implementen mecanismes ad hoc, és perquè els poders locals pressuposen que hi ha ‘errades’ i ‘desviacions’ d’aquells als quals van dirigides aquestes polítiques d’acollida (tot i que això s’emmascari de vegades dient que són per a tota la ciutadania…). Les causes de la ‘desviació’ no estan localitzades, com majoritàriament es diu, en la situació cultural del desviat o en factors culturals que impulsen les seves accions ‘desviades’ (eufemisme: no-integrades).  Tot el contrari: els grups socials creen desviació dictant normes la infracció de les quals constitueix desviació, i aplicant aquestes normes a gent concreta i etiquetant-la com a ‘marginals’ (eufemisme: immigrant, nouvingut, nova ciutadania, sectors en risc d’exclusió…tots ells aplicant la combinació diferent/rar/no normal + pobre).

Vegem ara un exemple frapant de l’animadversió dels essencialistes culturals (o jacobinistes epistemològics) davant l’existència d’un món, d’una naturalesa, d’una realitat, infinitament més complexa i ambivalent del que mai haguéssin imaginat. Som-hi, doncs!:

La immensa majoria d'actors socials que han estat escollits per a una suposada ‘gestió’ de la diversitat estan imbuïts fins a la medul·la per la lògica dominant, que a data d'avui ha rebut el vernís d'una descarnada estratègia de dominació. Aquest de vegades ben intencionat però sempre pírric exèrcit de cirurgians socials sovint tracten ‘de gestionar’ la diversitat amb les minses eines amb què s’han pogut nodrir en breus trajectòries acadèmiques on se'ls va instruir en una màxima, a saber, que el treball o l'educació de la ‘societat’ s'havia de portar a terme sobre alguna cosa que mai ha existit, v.g.: un material humà monocrom i de topologia isòtropa.

Aquesta lògica els infereix un esperit eucarístic que anhela i es conforma amb rebre bones noves que els confirmin que aquesta ‘allau’ d'uns ‘altres’ pot ser estructurada, classificada gairebé de forma taxodèrmica, convertida en una col·lecció entomològica i llesta per a, una vegada ben delimitats els seus ‘caràcters’ (més aviat les seves ‘tares’) i claríssimament diagnosticats els seus elements a ‘tamisar’, tranquil·litzar-se davant un paisatge humà amb contorns interns estancs en els marges dels quals es trobi un no-res social composat de proletaris ben etiquetats des de dalt i reordenats en tant que constel·lació social ‘desviada’ sobre la qual treballar i educar.

Quan es descobreix que aquest desig no es correspon amb la realitat, el pànic i fins i tot la còlera fan acte d'aparició. Ho he constatat i registrat en directe, i també he estat víctima d'això en tant que ‘amic’ (i ‘expert’) de i en els Altres, i ‘corresponsable’ de la ruptura del somni d’una congruència perfecta. Així, per exemple, en una sessió ‘formativa’ de menys de 75 minuts sobre les religions de l’Àfrica, a l’hora de caracteritzar succintament alguns col·lectius presents a Catalunya, a més d'indicar que les morfologies locals i les situacions construïdes eren la base, i no la desembocadura, de les dinàmiques etnosistèmiques, vaig incidir en què s’hauria de tenir present, per exemple, que en ‘la gestió de la diversitat’ no estem davant de ‘camerunesos’ tout court, sinó davant més de 286 maneres de ser-ho (i això només lingüísticament), o que els congolesos (de l'antic Zaire, per a entendre'ns) reconeixen sense embuts i fins i tot amb orgull que conformen més de 500 grans conjunts etnosistèmics diferenciats. No podem enumerar pas, com és lògic, quantes configuracions etnosistèmiques situacionals (és a dir, reals) hi són presents….

De facto, la meva oratoria subratllava un fet constatable: la miríada de configuracions etnosistèmiques de l’Àfrica en la seva vessant diguem-ne que ‘religiosa’. Una miríada sempre enfilada en l’hic et nunc del context quotidià. Segons sembla, la meva ‘gosadia’ va ser assimilable a llançar un sec torpede a la línia de flotació de l’essencialisme (androcentrat en el seu sector visceral, com veurem) de gran part de l’anèmica (que no famélica) legió de suposats ‘contornejadors’ de la ‘diversitat’ (només la diversitat Altra, és clar…).

En poc més d'una hora de classe on vaig exposar exemples similars sobre articulacions complexes d'elements identitaris a nivell socioespacial, etnocultural, religiós i lingüístic, vaig tractar de dibuixar un panorama tan allunyat de la suposada pintura de geometria fàcil i contorns gruixuts i ben delimitats, que de les cares de sorpresa (majoritàries) i dels comentaris expressats per l'alumnat en les seves valoracions sobre la meva funció docent, cal extreure un interessant i significatiu material etnogràfic que diu molt dels seus traumes i problemes. Així (cal afegir-lo) com la inèrcia d’un llarg període que ha llaurat un pesat llegat d’essencialisme culturalista amanit amb una viciada economia del pensament i amb un recurrent estalvi de disquisicions més enllà de les eucarísticament rebudes des dels comandaments superiors, o despreses des de l'àmbit quasi sagrat del ‘còpia-i-enganxa’, acrític i asèptic, per descomptat. Així, al llarg de les meves classes he tractat de sembrar la llavor de la complexitat hiperbòlica, a pesar del profund i sòlid de les inèrcies que acabo de comentar. És per això que em vaig disposar a fer d'alter ego de Jean Piaget en el seu vessant antropològic i, així, seguir literalment la directriu de deconstruir des dels fonaments una certa forma de contemplar i actuar la i sobre la ‘diversitat’ per a, una vegada desestructurada i de(con)struïda, poder-ne generar una altra.

Vaig xocar contra un frontó, i com a mostra, les opinions d'exacerbada enervació expel·lides per alguns alumnes al jutjar la meva aposta pedagògica. Resulta significatiu, dit sigui de pas, l’elevadíssim percentatge masculí immers en la patologització de la diversitat i la crítica ferotge a tot intent de desproblematitzar-la. Les opinions d'aquests ‘gestors’ de la ‘diversitat’ a escala local davant la meva didàctica ‘a cops de martell’ (parafrasejant Nietzsche) mereixen ser glossades aquí per a exemplificar la seva estupor davant l'esclat un ordre clar que només estava present en els seus desitjos essencialistes: “una conferència desestructurada”, “falta de receptes pràctiques”, “falta d'aplicacions”, “excés d'èmfasi en la diversitat”, “massa noms d'ètnies i religions”, “no es donen solucions pragmàtiques”, “excés de dades”, i la millor: “caos general”. Tot un elogi, sens dubte.

“Tenim molts nigerians”, “hi ha molts russos” i “amazic…què és?”: reductivisme i desconeixement dels ‘rars’ i dels de ‘fora’

Davant de l’immens devessall de persones i grups ‘altres’, la paüra ha pres entre els uniformitzadors compulsius, i aquest grau de fervorós temor és molt més perceptible com més ens acostem a la petita escala de la ja comentada ‘gestió’ de la diversitat. Per a fer que els i les lectors i lectores visquin de manera més apressant aquesta constatació, i per a millor exemplificar la meva sorpresa davant tal demostració de jacobinisme de magatzem, em permetré aportar alguns exemples personals, com ja he indicat, però sempre amb remissions més àmplies que espero permetran complementar el perquè de la meva constant subratllat tant en la pedagogia activa de la complexitat com en la necessitat d'escrutar minuciosament les orografies, sempre dispars i metamòrfiques, de la vida en societat. En un dels diversos municipis per on he hagut de arrossegar-me sota pena de veure’m engolit per la precarietat econòmica absoluta, em van comentar que ‘tenien’ (sic) molt nigerians. Els vaig preguntar el següent: “de quins dels més de 525 grups ètnics de Nigèria són ‘els vostres’ nigerians?. Hieràtics davant la meva resposta, van encertar a balbotejar que els que ‘tenien’ allí parlaven ioruba. Els vaig preguntar que de quin dels 20 grups etnosocials ioruba eren. La resposta encara l'espero. Podria haver preguntat més coses, és clar, com ara…: de quina esfera social provenien? De quin gènere eren? Quin era la seva religió? I encara més: quina trajectòria vital tenien, on vivien, amb qui interaccionaven, com reestructuraven les seves trajectòries vivencials? i, sobretot: Què pensaven, per què, com, quan, a on, a partir de què, per a què, en relació amb què? Sense aquesta informació qualitativa, i sense valorar-los com persones, i no com mà d'obra barata, com ‘sospitosos’ o com ‘rars’ als quals comprendre, gens s'avançarà cap a un veritable diàleg intercultural, allunyat del paternalisme i de la hipocresia que fins a la data d'avui ho han marcat de forma feridora.

En un municipi del Barcelonès, em van jurar i perjurar que un dels barris comptava amb (sic) “molta gent russa”. Es basaven en llur empadronament, és a dir, en el fet que en les dependències municipals anessin amb un passaport que posava Russkaia Federatsiia (Federació Russa). Poc després, mentre parlava amb els responsables d’una mesquita, em vaig adonar que els suposats ‘russos’ eren txetxens. Tot un exemple de tantes i tantes estratègies destinades a etiquetar els ‘altres’ des de dalt, basant-se en adscripcions tan artificials com són els estats. Em pensava que els catalans érem més sensibles a això per raons òbvies, però m’he equivocat…

D’altra banda, parlant amb tècnics municipals d’una ciutat de les Terres de Ponent (capital de l’Urgell), després d’una conferència que vaig impartir sobre els etnosistemes amazic, em van confessar, avergonyits, que molts tècnics de la comarca els havien dit aquell mateix matí que no sabien pas qui redimonis eren “aquests amazics”, i també em confessaren que dies enrera l’alcalde els havia animat a que deixessin de fer conferències i ‘tonteries d’aquestes’, doncs la gent no entenia aquestes ‘xorrades’, i que fessin, “per exemple, un tast gastronòmic, o actuacions musicals folklòriques, així vindrà més gent”. Tot “en plan” simpàtic, “en plan” graciós. Com vaig sentir dir en una ocasió a una alcaldessa del Barcelonès: “els ‘xinitus’ són molt simpàtics, em cauen bé, sempre somriuen, són molt monos, molt graciosos…” . Bon rotllet paternalista, com veiem. Una ració triple, que n’hi hagi per a tothom! Un essencialisme guai, tolerant i que ofereix la possibilitat als ‘rars’ que, de tant en tant, s’exhibeixin…En breu, més endavant, en parlaré amb més detall, però abans de continuar, vull deixar ben clar que, tot i que d’excepcions n’hi hauran, i moltes, rera aquest ‘respecte’ per als ‘altres’ roman una forma de racisme: els que estan per sota dels que s’autoconsideren com a ‘normals’ (és a dir, com a simbòlicament neutres en tant que no poden veure contestat ni revertit el seu ésser o essència), són posats a part, a sota, com ha he dit. Si se’ls concedeixen drets o se’ls vol conèixer amb suposat respecte, es fa des d’una esfera superior en la qual estan els que els observen, monitoritzen i classifiquen...[1]

---

[1] “El multiculturalismo es un racismo que ha vaciado su propia posición de todo contenido positivo (el multicuIturalista no es directamente racista, por cuanto no contrapone al Otro los valores particulares de su cultura), pero, no obstante, mantiene su posición en cuanto privilegiado punto hueco de universalidad desde el que se puede apreciar (o despreciar) las otras culturas. El respeto multicultural por la especificidad del Otro no es sino la afirmación de la propia superioridad” (Žižek, Slavoj, En defensa de la intolerancia, Ed. Sequitur, Madrid, 2008, pàgs. 56-57)