Diversitat social versus multiculturalisme

La teoria dels etnosistemes constitueix un prisma que fa més de 13 anys que elaboro i reestructuro amb la intenció de generar un paradigma novedós per a fer front a la coartada cultural que vol legitimar/sacralitzar/naturalitzar injústicies, explotacions i jerarquies. Davant la noció omnipresent de 'Cultura' (i llurs múltiples derivacions: comunitat, religió,'civilització', etc), propugno parlar d'etnosistemes els quals, de manera, molt reductivista, són conjunts socials formats per agrupaments canviants i relacionals, que forgen identificacions i que només existeixen en l'acció social real, no pas en l'abstracció, i on el conflicte forma part del seu combustible. Sistemes d'ethnós (ἔθνος: grup social, no confondre, com fa gairebé tothom, amb genós: estirp 'sanguínia', llinatge, grup 'racial'). 

Des d'aquesta perspectiva, la diversitat és part integrant de la vida en societat i font de la cohesió social, tot i que és el seu ús el que caracteritza la seva naturalesa. Verbigratia: des del meu punt de vista, és rotundament fals que la diversitat sigui positiva. No ho és. La diversitat no és quelcom ni enriquidor ni positiu en sí mateix. Com tampoc mai no és un element negatiu ni disgregador per se. La diversitat és un fet humà, omnipresent, una constant antropològica, ni més ni menys. 

El multiculturalisme ha estat un intent de fossilitzar la riquesa que sovint ha generat la interculturalitat (que prenc aquí com a sinònim de la diversitat social en interacció). El multiculturalisme és una ideologia, en el fons, nítidament racista, doncs ha estat la societat 'autòctona' la que s'ha situat per sobre de les 'cultures forànies' per tal d'ordrenar-les en mosàic, domesticar-les, monitoritzar-les i 'respectar-les' des la gran 'neutralitat' de la única cosmologia que no es considera a sí mateixa no pas com a una més, sinó com la única 'realment' humana: l'Occidental... 

Breu parèntesi: tinc la percepció que el multiculturalisme reedita, en terres occidentals, el comportament entomològic, taxonomitzant i taxodèrmic de l'imperialisme en terres no-occidentals: ara, en comptes de generar mosàics de grups colonitzats, ho fa amb grups 'immigrants', i sempre amb la mateixa aridesa i reductivisme, tractant d'imposar l'estructura uniforme, closa i inert dels estats-nació modern a tot grup humà que no sigui aquell dels que classifiquen, és a dir, aquell dels que, des 'de dalt', creen les etiquetes. 

Un altre resultat d'aquesta pantomima 'multiculti' ha estat, per un cantó, el de mantenir les 'essències culturals altres' ben separades de les 'autòctones', contribuïnt a la visió essencialista del 'valor de les cultures', a la seva trivialització, a l'exageració en trets concrets ('negatius' o 'positius' en funció de la ideologia dominant), a la creixent 'ghettització' espacial, i a una racialització de la vida social, essent la cultura una segona pell i una presó de la qual els 'altres' no només no han de sortir, sinó que no tenen la 'capacitat' de fer-ho. Per tant, mai no podran ésser 'ciutadans' plenament, sempre tindran un dèficit 'ètnic' en relació al suposat 'nucli dur' de l'estructura identitària pretesament 'autòctona' ( encara que ningú sàpiga mai a què es refereix concretament...).

Davant d'aquest posició (profundament racista, insisteixo) del multiculturalisme, caldria posar l'accent en la diversitat social i el seu ús com a ciment de cohesió popular: les diferències que ens separen poden ser importants, potser fins i tot incompatibles, i poden generar tensions i conflictes (la mediació és tan antiga com l'ésser humà), però allò que realment ens ha de posar en alerta és la desigualtat. 

A més de reivindicar el rol fonamental (neglitit a casa nostra de manera escandalosa) de l'antropologia social i del seu mètode etnogràfic per a explicar i sistematitzar, sempre provisionalment, el calidoscop de la diversitat i el seu desplegament, sempre poso el subratllat en què el prisma alternatiu dels etnosistemes ha de plasmar-se no només en la feina etnogràfica de proximitat, sinó també en la formació i la sensibilització.

Fa temps que estic impulsant una proposta de taula rodona al respecte, amb el meu amic i col·lega, el Dr. Manuel Delgado, per començar a promoure una nova forma d'entendre aquestes temàtiques. La formació i la sensibilització no només han de tenir una part diguem-ne que 'narrativa', que cridi a la concòrdia entre diferents i demés aspectes de caire podriem dir que ètic. Fent això, sembla només que venem una moto. Per no dir ja l'incoherència de posar el subratllat en que 'ens hem de barrejar', com si fos possible ésser pur...  El que fa temps que tracto de fer en l'àmbit formatiu i de sensibilització és posar exemples, actuals, etnogràfics i històrics, que mostrin que la diversitat (com a fet, ni negatiu ni tampoc positiu) és un fet natural que, a més, no s'ha ni de domesticar, ni de 'gestionar' com si fos una mena de jardí o de ramat, ni de 'controlar'. 

Com a exemple, adjunto un mapa de la Dobrudja, el litoral de Romania, de fa només 100 anys (quatre dies en termes històrics): es pot veure com hi convivien alemanys (sí, sí: alemanys) al costat de tàrtars, búlgars, romanesos, russos, i turcs, entre d'altres grups...

D'exemples similars n'hi ha a centenars. Això sí: fins ara, no ha interessat gens ni mica parlar-ne'n. Desconec la raó, però crec que ja va essent hora de canviar de perspectiva.