Segon extracte de l'article 

EL CAGA-TIÓ A BURKINA FASO: NOTES ETNOGRÀFIQUES SOBRE EL PERSISTENT ESSENCIALISME CULTURAL EN LA ‘GESTIÓ DE LA DIVERSITAT’ 

(pàgs 1-2)

Joan Manuel Cabezas

Doctor en Antropologia Social

Introducció

Durant el transcurs d’una reunió pseudoinformal amb persones de diversos àmbits i camps del coneixement (sense cap antropòleg, excepte servidor de vostès), vaig introduir una temàtica que, novament, va evidenciar la persistència de l’essencialisme cultural en terres catalanes, fins i tot en ments i geografies del pensament situades, nominalment, en esferes ‘progressistes’ o, si més no, teòricament (només teòricament) allunyades del nacionalisme/regionalisme romàntic d’arrel noucentista.

Vaig gosar explicitar verbalment les implicacions de la meva posició davant de la pluralitat humana, posició que anomeno des de fa anys la ‘teoria dels etnosistemes’, i que tracta de sublimar tant la idea substantivista de ‘Cultura’ com la mateixa idea de ‘cultura’ fins i tot desessencialitzada, apuntant a l’ús estratègic que se n’ha fet, i es fa, per tal de convertir en legítima i inapelable l’existència de desigualtats, explotacions, exclusions i injustícies, remetibles totes, al cap a i a la fi, a problemes ‘culturals’ gairebé biologitzats i racialitzats, sovint imbuits de components metafísics de nova índole que converteixen en sentit comú la perillositat de les ‘diferències’i la naturalitat de les idiosincràsies, caràcters i costums ‘propis’.

Què se’m va ocòrrer dir? Doncs que si, des del meu punt de vista, un espai social acull un etnosistema (plural, dinàmic, metamòrfic i multireferencial), i el conjunt d’interaccions en ell produïdes constitueixen un sol poble, la desembocadura lògica és que la cultura popular, entesa com a sistema de recursos simbòlics de tot aquell poble, inclogui qualsevulla forma i contingut, independentment de la seva procedència, creença, llengua o cosmologia. Tot plegat no és pas una banalitat: implica reconèixer com a formant part constitutiva d’un mateix poble a persones i grups encara avui en dia mantinguts contundentment al marge de la societat política del mateix, i posar en horitzontal totes les formes de dir, fer i pensar que coexisteixen, per tal que la seva convivència no sigui emprada com a justificació de cap desigualtat de caire estructural i de base econòmica.

Es tracta de desfer, doncs, la coartada cultural, desvetllar-la i desactivar-la. Però vaig tocar la fibra sensible de l’encara potentíssim essencialisme cultural. Fins i tot en les files dels autoanomenats ‘ciutadanistes’, el poble no és el conjunt dels etnosistemes d’un espai social plural, sino que es circumscriu a una sèrie discreta d’elements simbòlics en possessió (mai millor dit) dels autòctons del territori ‘propi’. I quina raó darrera es pot esgrimir? Sovint, la reductio ad absurdum, la qual ben sovint funciona si les conviccions que es defensen estan tan interioritzades que resulta impossible fer-les trontollar. D’aquesta manera, se’m va voler tallar l’argumentació de diverses maneres, apel·lant en algunes ocasions al desideratum que la ‘religió’ (element estanc inventat a Occident fa poc temps) és un àmbit ‘privat’ (distinció binària també creada fa menys de dos segles per una part de la humanitat: la burgesia occidental), i allà ha de romandre.

Breu parèntesi: la islamofòbia de la societat catalana és tan profunda que no deixo de percebre mai que quan hom empra aquesta correspondència entre ‘religió: privacitat’, sempre ho fa, tàcitament, fent referència a l’Islam, no pas al cristianisme. Com si no s’explica que aquestes persones no demanin públicament la prohibició de les processons catòliques de Setmana Santa, o les catòliques de les Festes Majors? Tanco parèntesi.

De les diverses impugnacions que el grup de persones allà reunit van fer a la meva herètica postura, com deia, la que millor va funcionar fou, en darrera instància, la que va emprar la reductio ad absurdum fent, a més, una comparació molt forçada que en d’altres moments i llocs també havia sentit, tot i que formulada en termes diferents. Així, un dels assistents, pres per una mena d’ira culturalista (si se’m permet l’expressió), va atzibar-me la següent diatriba: “Això que dius és com si ara anéssim cinc catalans a fer cagar el tió a Burkina Faso i els diguéssim que allò que fem és cultura popular de Burkina Faso!!!...”. Heus ací la meva primera nota etnogràfica de les diverses i variades que tot seguit mostraré i que he pogut copsar a través dels meus transeptes per la geografia del Principat.

La complexitat vista com a amenaça…

Tot fullejant un infumable document dels LIC[1], vaig començar a entendre allo que realment cobegen els ‘tècnics’ i professionals de la pluralitat: coses uniformes, retallables, clares i abstractes, és a dir, ben aixoplugades de la realitat i els seus vents, terratrèmols i dislocacions contínues. Una cultura, deia aquell document, és com un arbre: només en veiem el tronc i les branques, però les arrels estan ocultes, i són l’essència de la cultura. No es pot oferir una visió més substantivista de la cultura. En cas que la metàfora comentada fos certa (tot i que hi hauria moltíssim a discutir, per començar què vol dir amb el terme cultura), la pregunta és: i què? Què passa? Una ‘cultura’ no existeix en l’abstracció, sino en l’acció social. Els pocs cops que he comentat això en públic durant les meves ràzzies per territoris catalans, l’escepticisme s’ha barrejat, gairebé sempre, amb la perplexitat: “les coses estaven clares i ara arribes tú i ens vols posar tot cap per avall”, he arribat a sentir.

Dins de la por a la complexitat també habita la por a la pluralitat com a suposada enemiga de la ‘cohesió nacional’. Així, en una intervenció meva com a docent de professors de secundària, un dels assistents va recriminar-me (amb tó alterat i clarament enervat) que servidor de vostès posés en qüestió l’existència d’una nació kurda: “has deixat anar que el Kurdistan no és una nació, i això és mentida”. “I és clar que el Kurdistan és una nació”, vaig contestar. En què es basava aquesta recriminació: ni més ni menys en que jo recalqués que el Kurdistan és un etnosistema on conviuen 45 llengües i dialectes i prop d’una dotzena de creences ‘religioses’. L’ideal esmicolat és aquell que gira a la jacobina frase d’un país, una llengua, una situació que mai hem trobat enlloc al llarg de la història si no és, com a projecte forçat i etnocida, per sort no reixit, a França i a Turquia.

---

[1] LIC: acrònim de Llengua, Interculturalitat i Cohesió social. Programa suposadament destinat a ‘formar’ professionals en la tasca de facilitar el mínim de conflictes en la intromissió de cultures ‘rares’ dins del territori i dels espais de la cultura ‘normal’.