DE LA CULTURA ALS ETNOSISTEMES:
REFLEXIONS SOBRE LA ‘INTERCULTURALITAT’
Doctor en Antropologia Social.
Segons
la lògica culturalista, existirien unes entitats humanes uniformes i closes,
dotades d’unes característiques primordials i inalterables (essencialisme),
ancorades en el temps (historicisme), i que les farien incompatibles entre
elles en el cas en què coincidissin en un mateix espai. L’actual insistència en
el xoc de civilitzacions (a nivell global) i en el xoc cultural (a nivell
local) són un clar reflex d’aquesta coartada culturalista per a naturalitzar i
convertir en ‘sentit comú’ l’exclusió social i tota mena d’injustícies,
persecucions i estigmatitzacions.
El
concepte de 'Cultura' com a entitat objectiva, com a essència internament
coherent, no només ha estat una màquina d'uniformització, sinó un instrument
destinat excloure aquelles persones i grups que no s'amotllen als contorns que
suposadament ha de tenir. La idea de 'Cultura' és una eina que facilita la
justificació i legitimació de tota mena d'injustícies, explotacions i
opressions, un dispositiu que cobreix el mateix camp semàntic i acompleix les
mateixes funcions que exercien (i exerceixen) conceptes com 'raça' o
'naturalesa': sacralitza i biologitza les jerarquies i els status quo, i els
converteix en dogmes de fe. Qualsevol alteració d'aquest ordre 'diví' (laic o
religiós) és vista, per tant, com contrària al sentit comú.
Avui
en dia, l'ús del concepte de 'cultura' estaria vertebrat per dos grans pols:
-
Els nostàlgics d’una ‘antiga’ uniformitat cultural autòctona (que mai no ha
existit) cerquen assimilar culturalment els ‘altres’ o bé limitar taxantment el
seu ldret d’optar per les formes de dir, fer i pensar que creguin convenients.
-
Els (neo)liberals culturals que cerquen ‘regular’ i domesticar la diversitat
dels catalogats com a ‘altres’ (en tant que vista com a ‘perillosa’ en estat
‘salvatge’), oferint algunes concessions sempre i quan no es qüestioni un
sistema ‘cultural’ pretesament autòcton que es considera a sí mateix com l'únic
‘normal’, i equiparant la lliure circulació de capitals a una suposada lliure
circulació de ‘cultures’. Des d'una mena de punt buit que asssimila la cultura
dominant a la universalitat, es preten 'gestionar' una diversitat 'altra'
situada 'a sota' de la normalitat 'autòctona'.
Uns
i d’altres estan d’acord en una cosa: la multi/inter-culturalitat és o bé una
novetat aberrrant a esborrar/expulsar, o bé una novetat problemàtica que cal
transformar en un mosaic inert de ‘comunitats «altres»’ a les quals ‘tolerar’,
‘cultures immigrants’ etiquetades des de dalt, folkloritzades i aprofitables en
la comercialització de productes 'ètnics', espectacles 'multicolors', i/o en la
promoció de la comunitat ‘autòctona’ com a exemple de ‘tolerància’.
La
interculturalitat és vista sovint com la suma de diverses cultures que
coexisteixen en un mateix espai, al costat i, encara que no es digui, per sota
de la cultura ‘pròpia’ del terrritori, l’única que no s’inclou dins de la
‘interculturalitat’ i que contempla el ‘mosàic’ des de fora, com un espectacle,
una amenaça o un problema.
En
d’altres discursos es reclama que s’ha de fer un esforç per a ‘superar’ les
diferències, ‘entendre «els altres»’ i, fins i tot, mestissar-se. Com si fos
difícil o novedós. O pitjor encara: com si fos possible no ‘mestissar-se’ i
que, per tant, en algun lloc hi hagin cultures que no siguin ‘mestisses’
(cultures…pures?).
Encara
més: parlen de ‘barrejar-se’, però només en el motlle de la cultura dominant.
‘Mesclar-se’, però només en alguns barris i/o ciutats, i sempre amb cura de no
fer trontollar la ‘cultura pròpia’ de la nació. Alguns es vanagloriaven de la
uniformitat de llur territori (falsa i introbable, com volem demostrar),
d’altres es posen medalles per la ‘diversitat’ del seu espai (diversitat
controlada, desactivada, però llesta per a poder excloure els ‘diversos’ quan
calgui en tant que no-normals…).
Una
altra vessant (essencialista en el fons) fa referència a la suposada necessitat
de practicar la tolerància i canviar les actituds dels ciutadans (dels
‘normals’, dels ‘d’aquí’) per acabar amb el racisme i la xenofòbia, com si hi
hagués una predisposició humana intrínseca (‘natural’, essencial) que calgués
‘corregir’. Pensem que l’esforç pedagògic i divulgatiu no s’ha de centrar en
desfer un inexistent virus del racisme que estaria latent en cada persona, sino
que ha de revertir els discursos ‘culturals’ de la modernitat (és a dir, de
l’homogeneïtzació absoluta i la dualitat excloent) i posar l’accent en la
des-excepcionalització de les situacions interculturals i la ubiqüitat de les
mateixes.
Els
éssers humans sempre han estat interculturals, ells i els seus productes
simbòlics, i volem reafirmar-ho amb exemples (investigació), transmetre-ho
(formació) i tractar que arribi a tothom (divulgació). En relació amb això,
concebem la 'cultura' com un tot complex que inclou qualsevol producció de
l’ésser humà com a membre d’una societat . La ‘cultura’ no és, sinó que actua,
és la forma que prenen les relacions socials en un moment i lloc donats, constituint
una sort de sistema dinàmic interrelacionat i, per tant, en tant que
relacionals i no pas absolutes, totes les “cultures” són inter-culturals.
No
s'ha de considerar pas la
‘interculturalitat’ com a abstracció, sino en la seva concreció: els sistemes
interculturals, que mai no són, sinó que fan. És
per això que proposem un nou concepte, el d'etnosistema, per a caracteritzar
aquestes ‘interculturalitats’ omnipresents arreu i sempre, i per a pensar i
repensar la societat, la història, i les ciències humanes i socials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada