L’ISLAM EUROPEU*
Joan Manuel Cabezas López
Més enllà dels corrents migratoris
contemporanis procedents, entre d’altres llocs, de països del món musulmà, i de
situacions històriques pretèrites que van dur a terres europees la fe islàmica
(Al-Andalus, Imperi Otomà), l’Islam europeu és quelcom molt més arrelat a la
història del nostre continent, i l’antiguitat, varietat i riquesa dels pobles
musulmans que des de fa segles poblen Europa constitueix una dada irrefutable
que demostra que podem parlar d’un islam europeu com a part de l’herència
cultural d’un continent que mai no ha estat uniconfessional.
1. L’ISLAM BÀLTIC
La majoria dels 5.000
tàrtars de Polònia viuen a la voïvodina de Bialystok. L’any 1998, els tàrtars
van celebrar el 600 aniversari de llur arribada al regne de Polònia, procedents
del Khanat de l’Horda d’Or de Crimea. Van arribar seguint el Khan Toqtamich,
antic governador de Saraï i enemic de Tamerlà.
Des del segle XIV ençà, els
tàrtars polonesos han reixit en conservar la fe islàmica, així com llur robes
diferenciades i llur literatura, que consisteix en una sèrie de breviaris (Ur’nas, Tafsi irs, Chamai…).
Les viles a on resideixen,
com ara Bohoniki i Kruszyniany (regió de Bialystok), estan dominades per diversos
minarets.
L’associació Unió dels Tàrtars
ha estat autoritzada per les autoritats poloneses per tal de conservar les
pràctiques i les lleis religioses.
Les principals
comunitats tàrtares es troben a Bialystok (amb un gran centre cultural, un
museu històric i un centre musulmà), a Szczecin, a Gdansk (a on està la
mesquita més gran), a Varsòvia (on existeix un centre cultural musulmà) i a
Poznan, a la universitat de la qual existeix un Centre d’Estudis Tàrtars, amb
una secció consagrada a l’ensenyament de la llengua litúrgica tàrtara que, a
través dels segles, ha esdevingut una fusió de polonès, belarús, àrab i turc.
Una mostra de
la integració (diferencial, és clar) dels musulmans tàrtars dins l’etnosistema
polonès és l’aferrissada tasca de resistència que van dur a terme durant
l’ocupació nazi.
A Letònia
també viuen prop de 5.000 tàrtars musulmans, especialment a les ciutats.
Conserven llur idioma, d’arrel turca, però curull de paraules poloneses,
lituanes i letones.
Els
musulmans ‘autòctons’ de Lituània també són d’origen tàrtar, però llur llengua
(i matriu de diferenciació afegida a la religiosa) és el polonès, no pas el
turco-tàrtar ni tampoc el lituà.
Tingui’s en compte que quan els
musulmans arribaren a Lituània i Letònia, al segle XIV, aquestes terres estaven
encara en procés de cristianització[1],
una cristianització no només tardana, sinó superficial, doncs els cultes
‘pagans’ romanguéren ben bé fins l’actualitat: el culte dels bessons encara és
ben present, com ho demostra la decoració de cases de fusta (un parell de
trossos de fusta en forma de cap).
Aquesta antiga religió bàltica
estava fortament arrelada entre els pagesos, que adoraven divinitats menors
associades amb els cicles agrícoles. Moltes d’elles són divinitats femenines,
sobretot en la mitologia letona, i amb molta probabilitat provenen dels temps
preindoeuropeus.
A Bielorússia viuen avui en dia uns 50.000
musulmans, força d’ells (uns 13.000)
descendents dels tàrtars que arribaren a la zona a partir del s. XI.
Llur administració suprema, abolida l’any 1939, fou restaurada al gener del
1994.
Actualment existeixen cinc mesquites a
Bielorússia, concentrades sobretot a la regió de Hrodna. A més dels d’origen
tàtar, els musulmans bielorussos provenen d’Azerbaidjan, Uzbekistan i
Kazakhstan, arribats al país durant l’època soviètica.
2. L’ISLAM BALCÀNIC: ELS BALCANS OCCIDENTALS
En els
Balcans, els musulmans representen avui en dia més de vuit milions de persones.
D’aquests, uns set milions
viuen als Balcans occidentals, és a dir, als actuals estats de Bòsnia-Hercegovina , Montenegro
També cal dir que existeix una
població musulmana sorgida de l’antiga emigració econòmica intra-iugoslava a
Croàcia (70.000 persones) i Eslovènia (35.000)
D’altra banda, al sud de
Sèrbia, i també a Belgrad, existeixen nombroses persones de religió musulmana,
tant albanesos com boshnjak o gitanos. D’aquests darrers, més del 60 % dels que
habiten a Sèrbia són musulmans. De fet, el 20 % de la població de Sèrbia i
Montenegro són musulmans (més de 2 milions de persones).
D’altra banda, fins al segle
XVIII existien compactes grups de musulmans a Hongria els quals,
majoritàriament, hi havien arribat procedents de Bòsnia. Tots ells retornàren a
llur país d’origen un cop encetada la conquesta de la zona per part de l’imperi
austríac dels Habsburg.
BÒSNIA
Abans
de l’inici de l’islamitzazió de Bòsnia, aquest espai social comptava era
considerat un territori diferenciat pels governants bizantins. Dins d’aquest
antic nintxol ecològic, centrat en la vall del riu Bosna (que dóna nom al
país), és possible que l’heterodoxa fe cristiana dels bogomils (molt
relacionats amb els càtars) fos l’humus
a on creixé, a partir del segle XIV, la fe musulmana.
La
relació entre eslaus i musulmans no era pas nova: nombrosos eslaus van formar
part de les tropes musulmanes a Al-Andalus (uns 15.000 soldats al segle X),
diversos estats eslaus van ser fundats poc després prop de les costes del nord
del Magrib (al sud de l’actual Oran, per exemple), i prominent fou el rol dels
eslaus en la conquesta d’El Caire per part dels fatimís (any 969).
La pretesament ‘novedosa’
interculturalitat actual, i els ‘moviments migratoris’ quotidians, són una
constant universal que, cíclicament, adquireix renovades forces.
Abans
de l’ocupació otomana, Bòsnia era una àrea sociogeogràfica que pivotava
essencialment sobre la ciutat de Travnik, el centre polític principal. Però
l’any 1463, ja sota administració, l’antiga ciutat de Vrh Bosna fou rebatejada
amb el nom de Saray Bosna (en turc, Saray
significa ‘palau’ i, per extensió, ‘capital’). El nom s’eslavitzà més tard en
Sarajevo, i la ciutat esdevingué el nucli etnogenètic de l’actual etnosistema
bosni (autodenominats Boshnjak).
Amb
el temps, la ciutat de Sarajevo, multiconfessional i pluriètnica, generà un
etnosistema propi, una consciència d’identificació específica: els Sarajlije (‘els de Sarajevo’, o -i
permenti’ns el neologisme- els ‘Sarajevians’). Aquesta comuntiat va generar-se
com a resultat de la imbricació etnosocial condensada en el níntxol ecològic de
la ciutat de Sarajevo (Cabezas López, 2002). Aquesta condensació va ésser
galvanitzada pel komsiluk (del turc komsüluk, ‘bon veinatge’), sistema de
coexistència quotidiana entre les comunitats de diversos origens i religions,
mecanisme de mediació, de provisió de relacions, de manteniment de xarxes
socials. Present a tot Bòsnia, el komsiluk
resultà un veritable contracte cívic que propiciava el consens; tingui’s en
compte que el consens és la condició del sentit – consensus: sensus - (Bourdieu, 1977:
406). Aquest ‘contracte’ implicava el respecte quotidià per les pràctiques de
totes les comunitats, la reciprocitat social i la posada en marxa de mecanismes
simbòlics, rituals, de vinculació entre grups diferenciats.
Així doncs, no és casual que més de 40.000 Sarajlije d’origen serbi romanguéssin a la ciutat de Sarajevo
durant el llarg setge de quatre anys a què fou sotmesa per l’exèrcit serbi i
les milícies serbobòsnies (Sanguin, 1998: 47).
Per tant, no només la ciutat
vertebradora del camp social boshnjak tingué un origen turcomusulmà, sinó que
la mateixa base cohesionadora de la convivència dins de Sarajevo té arrels
turques i musulmanes.
SANDJAK DE NOVI PAZAR
El
Sandjak de Novi Pazar constitueix una regió majoritàriament musulmana (Boshnjak) situada a cavall entre Sèrbia
(meitat nord) i Montenegro (meitat sud). Històricament, culturalment, i
confessionalment unit a Bòsnia, el Sandjak va quedar-ne separat després de la
2ª guerra balcànica (1912-1913), és a dir, fa molt poc en termes històrics, i
més si tenim en compte que d’ençà el segle XV els processos etnosocials en la
zona de Bòsnia-Sandjak estaven estretament relacionats[2].
Com
en el cas de Kosovo i Bòsnia, l’Islam arribà al Sandjak al segle XIV, i la
immensa majoria dels fidels musulmans van ésser ‘autòctons’ convertits a la fe
islàmica tot conservant, com a moltes d’altres parts del món, unes creences,
rituals i formes de pensar i fer, que remetien a creences no només
pre-islàmiques, sinó precristianes.
La formació, durant segles,
d’un únic espai de comunicació cultural amb l’actual Bòsnia, explica que el
nombre de Boshnjaks dins de la regió del Sandjak ha estat i continúa essent més
que important i tot i que, sortosament, la zona no ha viscut cap enfrontament
armat d’un calibre similar al dels veïns de l’oest (Bòsnia) i l’est (Kosovo),
les tensions han estat nombroses davant l’ofensiva ultranacionlista sèrbia dels
darrers quinze anys.
Una
mostra que la pertanyença identitària Boshnjak
(és a dir, musulmana) no és pas una qüestió pretèrita, rau en el fet que en el
Parlament de la República Federal de Sèrbia i Montenegro existeix una
significativa representació de musulmans boshnjak del Sandjak. I també ho és
que en els consells municipals de ciutats com Novi Pazar (la capital de la
regió), Tutin, Rozaje i Sjenica, la majoria de les regidories municipals hagin
estat, i estiguin, en mans dels boshnjak.
D’altra
banda, i a tall d’exemple (un més) de la riquesa social de l’Europa islàmica,
cal apuntar que una gens negligible comunitat albanesa musulmana habita dins
dels límits del Sandjak, en concret a l’est de la regió.
KOSOVO
A més dels albanokosovars, majoritàriament musulmans[3] des de fa uns sis-cents anys, a Kosovo existeixen d’altres comunitats que professen la fe islàmica: els Boshnjak (força nombrosos en algunes ciutats del sud), els Turcs (uns 15.000 en l’actualitat, presents sobretot a la ciutat de Prizren) i els Gorani (musulmans de llengua macedònia que habiten en les muntanyes del sudest de Kosovo). També cal dir que el 95 % dels gitanos de Kosovo són musulmans.
D’entre els albanesos musulmans de Kosovo caldria destacar, a part de la majoria sunnita, una forta presència de Bektash concentrada a la zona de Djakovica.
Una altra comunitat
musulmana a Kosovo són els anomenats circassians
o txerquessos[4],
col·lectius procedents del nord del Càucas, de llengua caucàssica (propera a
l’actual Kabardí), i que arribaren després de l’invasió russa de llurs terres
(1876). A finals del s. XIX, més de 20.000 circassians
vivien a l’actual Kosovo, i un total de 200.000 poblaven Sèrbia, Albània,
Montenegro i, fins i tot, Grècia.
Aprofitarem
la breu referència als musulmans kosovars dins l’àmplia comunitat islàmica
europea per a parlar d’uns altres musulmans ‘oblidats’ que habiten un país,
Kosovo, molt allunyat del maniqueïsme dualista serbis/albanesos: els Yürük (‘nòmades’, en turc), arribats des
d’Anatòlia i l’Àsia central. Emparentats amb els actuals Turkmen,
s’instal·laren en àrees com l’actual Macedònia, però també a Montenegro i al
Sandjak de Novi Pazar.
MACEDÒNIA
L’existència de pobles musulmans dins
l’actual Macedonia es remunta als segles XIV i XV, i llur heterogeneïtat ha
estat una constant històrica: musulmans de llengua macedònia, albanesa, romaní
(gitanos), búlgara, serbocroata i, fins i tot, persa. En efecte, els anomenats
Bardariotes eren un poble persa instal·lat en els territoris de la moderna
Macedònia al s. XVI (Dalègre, 2002: 111).
Els Torbeši, macedonis musulmans (Makedoncite muslimani) presents a Kosovo amb el nom de Gorani, són uns 70.000, aproximadament, dins dels límits de la Macedònia independent
Els
albanesos de Macedònia, com ja hem comentat, són aclaparadorament musulmans, i
constitueixen una comunitat ètnica importantíssima en el conjunt del país,
sumant més de mig milió de persones.
Un
altre grup musulmà a Macedònia són els Boshnjak
de llengua serbocroata, que sumen més de 30.000 individus dispersos per les
principals ciutats de la nació.
Diversos
grups turcs musulmans viuen a l’oest de Macedònia (prop de 90.000 persones), i
constitueixen una significativa comunitat musulmana dins del ric caleidoscop
humà de la regió.
Yürük:
com acabem de veure, es tracta de nòmades turcomans arribats al sud dels
Balcans i, actualment, formant petites però compactes comunitats a l’est de la
Macedònia independent.
Com a frapant mostra de la complexitat i
dinamisme de les identificacions socials, hem d’apuntar que alguns grups de
gitanos musulmans de Macedònia han optat per autodefinir-se com a Egipcis. Tal com sóna. I són més de
5.000.
ALBÀNIA
L’islamització d’Albània, encetada al
segle XV, explica que avui en dia éms del 70 % de la seva població sigui
musulmana. D’aquests, prop del 70 % són musulmans sunnites de l’obediència Hanefita[5],
i la resta són Bektash. Ambdues comunitats, però, es caracteritzen per llur
obertura i tolerància. De fet, els rituals Bektashi celebrats a Tirana (la
festa de l’Ashura, per exemple)
compten amb la presència dels caps espirituals sunní i de l’esglèsia
cristianoortodoxa. En tots els territoris dels Balcans, en general, i a
Albània, en particular, l’heterodòxia i el respecte mutu ha estat la norma en
les relacions interreligioses, no pas l’excepció.
Cal
afegir que a Albània, i a molts d’altres països i regions del món, les
identificacions religioses no sempre, o ben poc sovint, són ‘essencials’ i
retallen amb una contundència geomètrica els límits entre pobles: de fet, i tot
i que Albània és un país força petit pel que a extensió es refereix, no hi
existeix pas un esperit comunitari musulmà que transcendeixi els ‘clans’, les
regions i les comunitats locals. Un albanès del nord sent una escadussera, per
no dir nul·la solidaritat religiosa amb un del sud (Lakshman-Lepain, 2001:
143).
3. L’ISLAM BALCÀNIC: ROMANIA, BULGÀRIA, GRÈCIA
Romania
Dues grans comunitats musulmanes viuen a Romania des de fa centenars
d’anys: els turcs (35.000) i els Tàtars (poc menys de 55.000). Algunes fonts,
emperò, indiquen que el nombre actual de musulmans en aquest país és de prop de
200.000 persones.
Els tàtars de Romania, arribats al s. XIII, viuen sobretot a la regió
de Dobrogea (sudest de l’estat, al rerepaís de la ciutat costanera de
Constanta) i a Bucarest. Posseeixen potents associacions culturals i diaris
propis, i conserven llur llengua d’origen turc.
Pel que fa als turcs musulmans de
Romania (uns altres turcs del país no són musulmans, sinó cristians ortodoxos:
els Gagauz), aquests també arribaren a la zona fa força temps, a finals del s.
XIV i, com els tàtars, també habiten a la regió de Dobrogea i molt especialment
a la província de la ciutat portuària de Constanta, o viuen més de 30.000
turcs. L’aclaparadora majoria d’ells són bilingües en romanès i en turc
osmanlí.
Bulgària
1,2 milions de persones professen la
fe islàmica a Bulgària. Gens estrany si tenim en compte que la seva capital,
Sòfia, comptava amb un 70 % de musulmans al s. XVII. I que Plovdiv era, encara
no fa un any, una ciutat multiètnica amb més de quinza grups culturals i religiosos
en el seu sí.
Un 40 % dels gitanos de Bulgària, d’un total de prop de 700.000, són
musulmans, i un nombrós grup de búlgars ‘ètnics’ (de llengua i «origen» búlgar)
són també musulmans: els anomenats Pomacs,
que viuen arreu del país però, sobretot, concentrats a les muntanyes del
Ròdope, molt a prop de Grècia, a on també habiten força musulmans de llengua
búlgara. Caldrà remarcar, però, la petjada deixada pel govern estalinista
búlgar, que expulsà nombrosos musulmans de llengua búlgar durant la segona
meitat del segle XX, o provocà la marxa de molts d’ells: sense anar més lluny,
més de 300.000 l’any 1989.
El nombre de Turcs musulmans a l’actual Bulgària continua essent
significatiu tot i l’etnocidi promogut per les autoritats stalinistes locals:
150.000 turcs refugiats només l’any 1951, un milió de turcs búlgars obligats a
canviar de nom (posar-se noms búlgars) als anys 1980-1985, centenars de morts
per la repressió.
Avui en dia a Bulgària hi ha prop d’un milió de turcs musulmans (el 10
% de l’estat búlgar), 200.000 Pomacs
Dels més de 1,2 milions de musulmans amb els què compta Bulgària en
l’actualitat, la gran majoria són sunnites, amb una minoria d’uns 100.000
alevis.
Grècia
Prop de 200.000 musulmans viuen
actualment a la República de Grècia, concentrats en l’extrem nordoriental del país, habitat per una
notable comunitat turca. Però, cal insistir-hi, no estem davan d’un fenomen
recent, sinó que cal que ens remuntem al s. XIV per trobar comunitats musulmanes
dins Grècia, i nombrosos grecs encabits dins l’administració otomana. De facto, la llengua oficial d’aquesta
administració fou el grec des del s. XV.
Al segle XVIII, per exemple, el 90% de la ciutat grega de Larissa era
musulmana, i les comunitats islàmiques eren presents arreu dels territoris de
l’Hèl·lade. Entre aquestes comunitats, a més, existien nombrosos grups de
llengua grega, com els que poblaven l’interior de Creta fins ben entrat el
segle XX.
Dins del conjunt etno-religiós dels musulmans de Grècia hom observa
tres grans grups que, en el cas dels que viuen sota el domini administratiu
grec, es consideren com a Turcs tot i
llurs origens diferencials: Pomacs (búlgars
musulmans), turcs de la Tràcia grega (a l’est de Tessalònica) i gitanos (tsigani[6]),
implantats dins la Tràcia occidental des del segle XVI.
D’altres musulmans grecs viuen a les
illes de Rodes i Kos, i molts creients islàmics originaris de Tràcia (nordest
grec) habiten Atenes i Salònica.
La majoria dels musulmans de Grècia
són sunnites, amb una minoria d’Alevis que habiten les muntanyes del nordest.
4. L’ISLAM A LA RÚSSIA EUROPEA
L’Islam és ben present en els
territoris de l’actual Rússia, i en molts llocs dels àrees properes al Volga i
al nord del país, la seva introducció coincideix en el temps amb la introducció
del cristianisme entre els pobles ‘animistes’ de la zona.
El més notable grup ètnic musulmà de
la Rússia europea, els Tàtars de Kazan[7] (o Tàtars del Volga) van
convertir-se a l’Islam l’any 922, de la mà d’Ahmad ibn Fadlan. En aquelles
dates, però, els Tàtars s’autoanomenaven Bolgar,
i avui en dia alguns d’ells reivindiquen aquest nom primigeni enfront d’un
altre, Tatar (plural: Tatary), d’origen rus.
L’etnogènesi dels Bolgar/Tàtars
es remunta a poc temps abans de llur islamització, en concret a inicis del
segle VIII, quan en les planes del Volga mig tingué lloc una fusió de diferents
grups de procedències ben diverses: tribus fineses, comunitats d’origen escita,
agrupaments de llengua turca, Kiptxaks, magiars i eslaus. L’heterogeneïtat
d’aquesta fusió inicial explicaria el nom triat per batejar l’etnosistema
resultant doncs, en turc, Bolgar
significa ‘barrejat’.
Entre els segles XI i XVI, els tàtars de Kazan van convertir a l’Islam
la gran majoria de grups turcs de Rússia, entre ells als Baixkir, que són el
segon grup musulmà més nombrós del país. Parlen un dialecte tàtar, i
procedeixen d’una fusió entre tribus magiars, turques i tàtars.
Els tàtars del Volga no han romàs aïllats de la resta de les
poblacions de la Rússia històrica: per un cantó, molts d’ells han emigrat, des
de fa segle, a diversos indrets de l’Imperi dels tsars (i dels sòviets, més
endavant); per un altra, llur presència en el sí de la ciutadania russa és
constant des dels inicis de la construcció de l’estat rus (primer, moscovita),
i nodriren amb abundància l’aparell administratiu de Rússia ja des del s. XVI
(Kappeler, 1994). En aquell mateix segle, a més, una altra antiga comunitat
musulmana de Rússia, els Tàtars Nogaïs de la regió d’Astrakhan, van entrar en
veïnatge directe amb l’emergent Imperi rus, hi aportaren nombrosos mercenaris a
l’exèrcit i alguns dels seus aristòcrates s’integràren al servei del Tsar[8]. Tot
i amb això, l’estat Nogaï (formalment vassall rus) romangué independent fins al
s. XVII a l’extrem sudest d’Europa.
En l’actualitat, més de 6 milions de Tàtars del Volga viuen a Rússia,
i els Baixkir són més d’un milió i mig.
Un altre gran col·lectiu musulmà de Rússia són els Tàtars de Crimea,
d’on descenen els que avui en dia viuen entre Polònia, Lituània, Letònia i
Bielorrússia. Aquests grups musulmans ocuparen la península de Crimea
(ucraïnesa des del 1956) al s. XIII i, fins el 1771 hi bastiren un potent
imperi. Després de l’ocupació tsarista de Crimea, el flux migratori de Tàtars,
vers l’Imperi Otomà i vers les comentades nacions properes al Bàltic, fou
imparable.
5. L’ISLAM ESCANDINAU
Encara que segurament resulta frapant per a molts, i
sobretot pels que associa els musulmans europeus o bé a la migració recent o bé
al sudest del continent, Finlàndia compta amb una població musulmana
‘autòctona’, a més dels recentment arribats refugiats de Somàlia i d’altres
països majoritàriament islàmics. Els musulmans finlandesos ‘autòctons’ són
d’origen turco-tàrtar, i sumen uns 1.000 individus en l’actualitat que han
reïxit en conservar no només llur religió, sinó també la seva llengua.
Aquests musulmans eren,
originàriament, Tàtars Mişär, és a dir, un grup ètnic producte de la fusió de
turcs de llengua Kiptxak amb tribus ugrofineses dels territoris situats a
l’oest del Volga. Paradoxes de la història, aquests tàrtars mestissats amb ugrofinesos arribaren
entre els s. XVIII i XIX a l’actual Finlàndia, poblada majoritàriament, com se
sap, per finesos (Suomi, en llur
idioma), els quals són originaris, precisament, de la regió del Volga i de
Sibèria Occidental.
6. BEKTAŞI, ALEVI, TAHTACI I GRECS: L’ISLAM
HETERODOX
Els Alevi són uns 15-20
milions que habiten essencialment a l’actual Turquia. El terme Alevi engloba un gran nombre de
diferents comunitats Shií, amb
diverses creences, pràctiques i idiomes.
De fet, el terme Alevi es
força recent, i fins el s. XIX no es va extensiu per a tots els xiís
d’Anatòlia. A més, un altre nom col·lectiu que reben els Alevi Kurds és el de Kizilbaşi (‘cap vermell’), terme
despectiu que es remunta al moviment dels Safàvides, els partidaris dels quals
portaven uns barrets vermells (s. XV).
Llur complex ‘sincretisme’
els allunya del xiísme tradicional i els apropa molt més a les creences de, per
exemple, els Ahl-e Haqq.
L’alevisme és, a grans
trets, un moviment plural i heterodox popular, basat en la creença que la
divinitat es manifesta en la persona humana. Fou emprat en Iran pels primers
safàvides, que l’adaptaren a l’Islam xií. Però a l’Anatòlia rural, sense la
pressió del poder polític (que era Sunní), no es va dur a terme aquesta
regulació oficial.
A aquesta massa de xiís
rurals alevis se suma una altra expressió d’heterodòxia: els Bektaşı, així anomenats en honor al
místic del Khorassan Haci Bektaş Veli (mort el 1270). Encara que la cofraria
que fundà va tenir un recolzament del naixent poder otomà (doncs aquesta
s’adherí al sunnisme ortodox, en un principi), el bektaşisme no s’anà
impregnant d’ortodòxia sunní, sinó tot el contrari: desenvolupà una
incorporació d’elements heterodoxos i un ritual molt diferenciat del sunnisme (p.ex.:
ingesta d’alcohol). Un ritual molt proper, cal subratllar-ho, a l’alevisme
rural.
Alevis i Bektaşı, emperò, es diferencien sobretot
en que els primers són endògams, mentre que els segons es fonen sense problemes
amb la població sunní (en part, perquè mantenen en secret llur pertanyença
religiosa...).
El grup més important d'
Alevi parlen turc i kurd (kurmandji i zaza), i semblen ésser els descendents
d'etnosistemes tribals. Entre els Alevi turcòfons
hom pot distingir, a més dels Àzeris, els Turkomans (no confondre amb els
Turkmen), Tahtacı i Yürük[9].
Lingüísticament, cinc grups
d’Alevi poden distingir-se;
-Província de Kars:
comunitats alevi de llengua turca àzeri.
-Els Alevi de llengua turca
-Els Alevi kurds de llengua
Kurmandji
-Els Alevi kurds de llengua Zaza
-Els Alevi
àrabs del sud de Turquia (sobretot de Hatay i Adana) sumen al voltant de
200.000 persones. Són l'extensió de la comunitat Alawi/Nusayri de Síria, i no
tenen cap lligam històric amb la resta d' Alevi. Cal afegir que més que no pas
com a àrabs, aquestes comunitats
s'autoidentifiquen com a Alevi.
La religió
dels Alevi difereix considerablement de l’Islam sunní:
-
No fan pregària (namaz),
ni el dejú al Ramadà, ni tampoc el zakat
i el hajj.
-
Tenen les seves pròpies cerimònies, oficiades per homes
sants (dede) pertanyents a una casta
de sacerdots hereditària. En aquestes cerimònies es reciten poemes religiosos
en turc (també els kurds), i es ballen dances rituals.
-
Alí està deificat, com en d’altres corrents Shiís.
-
Existeixen elements pre-islàmics d’origen turc i
iranià, i són força comuns el peregrinatges a fonts i muntanyes sagrades.
Encara que les
majors concentracions d’Alevis turcs es troben en l’Anatòlia central, també
existèixen importants grups alevis al llarg de les costes Egea i Mediterrània,
així com en la Turquia Europea.
Els
alevis kurds es concentren al nordoest del Kurdistan, amb la regió de Dersim
(actual província de Tunceli) com a centre cultural. També es troben importants
nuclis de kurds alevis més al sud, a l’est i a l’oest.
Un arc de districtes multiètnics i plurireligiosos s’extén des
de Gaziantep i Kahramanmaraş en el sud, a través d’Adıyaman i Malatya, fins a
Sivas al nord. Aquesta àrea de frontera visqué seriosos enfrontaments entre
Sunnis i Alevis als anys 1970.
El fet que els alevis turcs i kurds visquin, majoritàriament,
en àrees aillades de muntanya, reflecteix llur història de persecució per part
de l’Imperi Otomà.
Els
Alevi kurds són 3 milions, i tenen lligams ètnics
amb la resta de Kurds, però també una clara solidaritat religiosa amb els turcs
Alevi...(dilema...)
El
govern turc i els extremistes sunnís discriminen amb contundència als Alevi: no
protecció oficial contra els atacs fonamentalistes, no reconeixement legal com
a minoria, no estan representats en el Departament d'Afers Religiosos,
discriminació en el mercat laboral, etc, etc.
Pe una altra banda, els
Tahtacı viuen sobretot en les zones boscoses del Taurus (sud de Turquia) i es
dediquen a l'explotació forestal. També es consideren Turkomans des del punt de
vista de llur origen ètnic, i per creença són essencialment Alevi. A l’igual
que els Yürük, probablement són el resultat de la fusió de poblacions d’origen
centroasiàtic amb poblacions preislàmiques que habitaven els boscos del Taurus.
Els Grecs Musulmans de
Turquia són unes 300.000 persones, i estan dividits en dos grans grups
1. Grecs Musulmans arribats com
a refugiats des de Creta, anomenats Cretencs. El joves només parlen grec avui
en dia. Viuen sobretot a Izmir, Antalya i Ayvalik.
2. Grecs Musulmans Pòntics (Mar
Negra), els quals s'autoanomenen Turkos,
la seva llengua la denominen Romaika,
i empren el terme Oromeos per a
refereir-se als grecs de Grècia.
7. EL CÀUCAS
Els
musulmans del Càucas: una visió panoràmica
El caleidoscopi ètnic del Càucas és, de forma majoritària, part integrant de l’Islam des del segle XV, en la seva variant sunní i, en concret, en l’escola Hanefita. Dins del seu sí, com resulta el comú denominador arreu de l’Europa oriental, la varietat cultural és d’una immensa riquesa que ens hem vist obligat a sintetitzar breument per raons d’espai[10]:
Txetxens: actualment són poc
més de 800.000 persones, després de les dues guerres contra Rússia al llarg
dels anys 1990. La seva llengua és de la mateixa família que un altre poble
musulmà caucasià, l’Ingush. Tot i els intents de genocidi als quals han estat
sotmesos des de la conquesta tsarista, a mitjans del s.XIX, i que han inclós
una deportació en massa vers l’Àsia central (1944-1957), els txetxens han
reïxit en mantenir una forta identitat comunitària. Això malgrat, o segurament
mercès, al fet que el 50 % dels teïpe
(clans) txetxens siguin d’origen estranger. Novament, la interculturalitat i
els moviments de poblacions demostren ésser una constant històrica, no pas una
excepció moderna i occidental
Adighé:
formen una comunitat de 125.000 persones que habiten la república d’Adiguètia,
al nord-oest de l’istme caucàsic.
Azerís:
amb més de set milions de persones, formen la comunitat musulmana més gran de
l’Europa caucàsica. De llengua turca, es distingeixen d’aquests, entre d’altres
coses, perquè professen majoritàriament l’Islam xiïta.
Kabardins:
són prop de mig milió de persones al sud de Rússia i, com els adighé, llur
diàspora (encetada amb motiu de la conquesta tsarista del nord del Càucas,
l’any 1856) és nombrosa a l’Orient mitjà, des d’Aràbia Saudí fins, sobretot,
Turquia, a on el seu nombre s’estima en més de 200.000 individus.
Karachai
i Balkar: es tracta de dues comunitats musulmanes que parlen una mateixa
llengua. Els primers sumen més de 150.000 individus, per una mica menys de
100.000 els segons. Ambdós viuen al nordoest del Càucas.
Nogai:
poble veí dels adighé, formen un petit col·lectiu d’uns 75.000 persones.
Kurds:
nombrosos grups de llengua kurda (kurmandji)
viuen dins les frontereres d’Armènia, Azerbaidjan i Geòrgia. La capital d’aquest
darrer país, Tbilisi, compta amb un barri kurd d’ençà fa centenars d’anys.
Daguestan: el país de les muntanyes
Aquest, i no altre, és el significat
del terme Daguestan, paraula composta
irano-turca: Dag (‘muntanya’, en
turc) i –Istan (‘país’, en persa).
Una nació del Càucas septentrional, el Daguestan, el nom de la qual ja ens
introdueix la seva característica més contundent: la seva extraordinària
pluralitat.
Més de 30 idiomes[11] s’hi parlen, tot i que la
lingua franca emprada per aquesta munió
d’ètnies (totes elles musulmanes des del segle XI) no hagi estat ni el turc, ni
el persa ni tampoc l’idioma de l’Imperi, el rus, sinó l’àrab clàsic. Alguns
viatgers que s’hi atençaren a inicis del s. XX expliquen que l’àrab que van
sentir al Daguestan era el més ‘pur’ que havien escoltat mai. I això, dins de
territori europeu, doncs no cal oblidar que estem parlant d’un país
geogràficament situat dins d’Europa i històricament connectat amb la resta
d’esdeveniments sociopolítics esdevinguts en una regió europea com és el
Càucas. Tant europea com la Península Ibèrica.
Els musulmans ‘desconeguts’: georgians i armenis
Conjuntament amb els Ossets, Georgians i
Armenis són sempre tractats com els ‘enclavaments’ cristians en terres
caucàsiques[12],
i ben bé podem dir que així és...majoritàriament. En efecte: dins dels
etnosistemes georgians i armenis es troben algunes col·lectivitats de religió
musulmana.
Així, al sudoest del Càucas i, sobretot, al
nordest de Turquia, trobem els Hemshin, comunitat de llengua armènia però que
es distingeix per professar l’Islam. Força d’aquests armenis musulmans formen
comunitats disperses per les regions russes costaneres del Mar Negre, per la
zona d’Abkhàzia (nordoest de l’Estat de Geòrgia) i al llarg de les planes
occidentals del sud de Rússia (regió de Krasnodar).
Fereidan i Imerkhev són dos
col·lectius musulmans de llengua georgiana que viuen a les estribacions
meridionals del Càucas i prop de la frontera entre Armènia i Iran, a l’extrem
sud d’Europa.
Conclusions
A
nivell cultural, el que denominem “Europa” ha estat, des de sempre, un espai
geogràfic que ha generat innumerables civilitzacions. Totes elles catalogables
com a europees, però cap d’elles conceptualitzable com la representant absoluta
de ‘La’ cultura europea.
Existeix en el continent, com hem tractat mostrar, un llegat islàmic
europeu ben implantat, però també molt diversificat, de la qual cosa deriva un
innegable patrimoni cultural que massa sovint és esbiaixat o menyspreuat.
Desenes de nacions europees ténen àmplies comunitats islàmiques en el
seu sí, i des de fa tants anys que han esdevingut una part integrant de la seva
fesonomia cultural. De tot plegat podriem treure la sana conclusió que si
existeix una ‘cultura’ europea, aquesta és un complex sistema dinàmic que es
troba molt lluny de les visions unidimensionals i tancades que certs
fonamentalismes, cívics i religiosos, volen imposar.
BIBLIOGRAFIA CITADA (entre parèntesi, any de la
primera edició)
BOURDIEU,
Pierre (1977) “Sur le pouvoir symbolique”, Annales. Économies, Sociétés,
Civilisations, núm. 3, Armand Colin, París, pp. 405-411.
CABEZAS
LÓPEZ, Joan Manuel (2002) “Etnosistemes, ciutats i fronteres”, Actes del IX Congrès d’Antropologia de la Federació d’Antropòlegs de
l’Estat Espanyol, Barcelona, Setembre 2002.
DALÈGRE,
Joëlle (2002) Grecs et Ottomans,
1453-1923, L’Harmattan, París.
KAPPELER,
Andreas (1994 (1992)) La Russie: Empire
Multiethnique, Institut d’Études Slaves, París.
LAKSHMAN-LEPAIN,
Rajwantee (2001) “Albanie: les enjeux de la réislamisation”, a: BOUGAREL, X., i
CLAYER, N. (Dirs.) Le Nouvel Islam Balkanique, Maisonneuve & Larose,
París, pp. 133-176.
SANGUIN, A.-L. (1998)
“Sarajevo avant et aprés le siège. Les mutations culturelles d´une capitale
pluriethnique”, Géographie et Cultures,
núm. 27, París: L´Harmattan.
SHIROKOGOROFF, Sergei M. (1923) Issledovanie osnovnykh printsipov izmeneniia ètnicheskikh i
ètnograficheskikh iavlenii, Shangai.
* Capítol
inclós en el llibre col·lectiu Islam i
Occident. Diàleg de civilitzacions, publicat l’any 2005 per Editorial
Edimurtra, Barcelona. Autors: XAVIER MARÍN, DOLORS BRAMON, JOAN MANUEL CABEZAS.
El capítol ‘L’Islam europeu’ ocupa les pàgines 73 a 99.
[1] A
inicis del s. XVI, quan ja feia més de cent anys que els musulmans tàrtars
s’havien instalat en les regions bàltiques, la zona occidental de Lituània era
completament ‘pagana’, és a dir, practicaven la religió tradicional bàltica i
havien romàs al marge del procés de cristianització iniciat anys abans.
[2]
Durant la 2ª Guerra Mundial, l’any 1944 en concret, es va organitzar el comitè
de resistència antifeixista del Sandjak de Novi Pazar, entre els quals es
trobava el futur home fort iugoslau i, posteriorment, dissident, Milovan
Djilas. Llur pretensió de crear una república federal del Sandjak dins la nova
Iugoslàvia emergent que englobés, unit, el territori del Sandjak, fou
ràpidament rebutjada pel poder central.
[3] El 94 % dels albanesos de Kosovo es
declaraven musulmans en el darrer cens que computà la pertanyença religiosa, l’any
1952. En el mateix cens, el percentatge entre els albanesos de Macedònia era
d’un 98 %.
[4] Els circassians o, més
correctament, els Adighé, són més de
100.000 a Turquia, 30.000 a Síria i 50.000 a Jordània. Llur diàspora arriba
fins a l’Iraq, on constitueixen una minoria formada per 10.000 persones.
[5] Molts pobles que adoptaren
l’Islam durant el domini otomà són sunnís enquadrats en aquesta escola, la
Hanefita, pròpia dels dirigents d’aquest imperi. Per contra, la majoria dels
kurds són de l’escola xafeïta.
[6] L a majoria dels tsingene de Grècia parlen turc
[7] Nom derivat de llur
capital històrica, Kazan, seu d’un potent estat anihilat per Moscou l’any 1522,
camí de la conquesta de Sibèria i l’expansió russa fins a l’Orient Llunyà.
[8] Entre els segles XVIII i
XIX, força membres de la noblesa feudal tàtara van integrar-se en
l’aristocràcia russa.
[9] Un
fidel reflex de llur passat nòmada rau en l’etimologia del terme Yürük o Yörük: “els que es mouen”. Exactament la mateixa etimologia del
vocable Arab, que també cercava
denominar un conjunt de poblacions diferenciades pel seu caràcter nòmada.
[10] A més dels grups que aquí
citem, existeixen desenes de petites ètnies musulmanes, algunes d’elles, com
els Archi del Daguestan, de menys de 1.000 individus.
[11] El més nombrós d’ells és
l’Àvar, parlat per més de 600.000 persones, seguit del Kumyk, amb 300.000.
[12] Un altre enclavament
cristià al bell mig del Càucas, en concret a l’est de Geòrgia, és el constituit
per la petita ètnia autodenominada Batsba
Nakh, de llengua molt similar al Txetxè.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada