LA INTERCULTURALITAT I LES SEVES PARADOXES...

Acabo de sentir a un Mass Media (TV3, 'la seva') que ara començarà la negociació entre Grècia i Europa. 

Primera gran paradoxa, a banda de la contradicció profunda que implica parlar de Grècia i d'Europa com a dos subjectes diferents: Europa és un nom grec que s'aplica des de fa no gaire temps (en termes històrics) al que és, de fet, una península d'Àsia, tant 'continent' com podria ser-ho l'Hindustan, la Xina o l'Indoxina. Després retornaré sobre 'Europa'...

De fet, els antics grecs mai van considerar com a 'continents diferents' el sud dels actuals Balcans (paraula turca, per cert) d'Anatòlia (Aνατολή: 'est', 'orient'). Àsia (Ἀσία) fou un terme emprat per Heròdot per a designar Anatòlia i, sobretot, els territoris de l'imperi persa. 

Més tard, durant l'imperi bizantí i la seva continuació otomana, ambdues ribes (Europa i Àsia) van formar una única civilització amb una interculturalitat real certament frapant en termes moderns: així, Türkmen d'Àsia central eren transferits (sürgün:deportació en massa) a diversos llocs de l'actual Grècia, Macedònia i Bulgària, a més de les illes Jòniques i Creta. Després de l'expulsió dels venecians de Xipres, l'illa va ser repoblada per grecs procedents de la Capadòcia (actual Turquia). 

Molt abans, els bizantins van fer el mateix (deportació) amb els Mardaïtes del Líban (que s'establiren a l'Epir i el Peloponès), els Paulicians d'Armènia van repoblar zones de Bulgària, i centenars de milers d'habitants de Tràcia i el Peloponès van repoblar Anatòlia i Armènia. I cal posar l'accent en quelcom molt important: en l'època prenacionalista, el mode de vida, és a dir, les condicions materials d'existència, era sovint molt més determinant en la 'personalitat' d'una població humana que no pas la seva 'kultur'. Així, la població muntanyenca de l'Epir i l'actual Albània posseïa una unitat molt nítida per sobre que fossin cristians ortodoxos, musulmans sunnites, o catòlics, i que parléssin albanès, grec, búlgar-macedoni, o turc. Aquests 'Arnauti' (que era com se'ls coneixia) tenien molt més en comú amb els Kurds de les serralades de l'altra punta de l'imperi otomà, que no amb els seus veïns de les planes de Tessàlia o de les illes de l'Egeu.

I és que l’essencialització dels trets socials (és a dir, ètnics), esdevinguda amb la modernitat i el nacionalisme, és una novetat en la història humana. Arreu i sempre, l’homo sapiens sapiens ha estat intercultural, és a dir: les societats i els grups (els ‘ethnós’) han emprat materials ‘culturals’ de molt diversa procedència, i per descomptat que en espais socials concrets han conviscut persones i col•lectius molt diferents, sovint fins i tot incompatibles. Ja deia Georg Simmel que els conflictes més violents no s’han donat per l’existència de grans diferències, sinó tot el contrari: perquè les diferències han estat tant ínfimes que ha resultat intolerables. La història de la humanitat està repleta d’exemples de grans ‘xocs’ no pas entre ‘diferents civilitzacions’ o grups ‘culturals’, sinó dins de les mateixes i dels mateixos. 

Aquí arribem, per fi, al nucli de molts malentesos en la percepció i en la ‘gestió’ de la diversitat (com si calgués gestionar quelcom que és natural): és l’ús de la interculturalitat el que la fa o no ‘positiva’, doncs, per si mateixa, no és ni maligna ni excelsa. Ens expliquem: l’esvàstica és un símbol gairebé universal, sovint associat (en les religions dhàrmiques) a la bona fortuna. Però en un moment i lloc donats, va ésser emprada com a símbol dels nazis, és a dir, d’una ideologia supremacista i racista. Podria resultar fins i tot una mena d’ironia de la vida que ni tan sols els nazis puguin escapolir-se de la condició intrínsecament intercultural de la humanitat: a més d’emprar un símbol hindobudista, la figura del ‘führer’ enviat per la Providència va inspirar-se directament en la idea de ‘mahdi’ dels musulmans xiïs ismaïlís....

Abans d’acabar, retornem a l’arrel d’aquesta breu digressió: l’enorme contradicció, gairebé caricaturesca, que implica parlar de ‘negociació entre Europa i Grècia’. Europa, com dèiem, és un nom grec. I fa referència a una persona mitològica, en concret a una dona, Εὐρώπη, que era una dona fenícia (per tant, ‘semita’, per així dir-ho), emparentada amb Cadme, el fenici que donà l’alfabet als grecs. El mot ‘Europa’ prové de l’arrel semita ‘ârb (‘Occident’), d’on prové també Magrib. En grec, phoinakoi (és a dir, fenici) vol dir, literalment, “del color del vi negre”… Fa poc vaig llegir una pintada en una paret, a Sitges, que deia això: ‘Europa blanca’. Doncs no...