Quart extracte de l'article
Joan Manuel Cabezas
Les ‘cultures del món’ a Catalunya: injectant essencialisme sense que es noti massa
Els propis immigrants
(és a dir, els estrangers pobres, catalogats com a immigrants des de la cultura
dominant) són cooptats per a prendre part en les exhibicions de cultures d’altres indrets del món. Aquesta és
l’única visibilització pública que se’ls permet, l’única en què poden actuar
sense donar massa explicacions ni ésser sotmesos a control i a vigilància,
exercint de figurants en una performance
similar a una fira on es mostren els “monstres culturals” que viuen entre
nosaltres, a Catalunya, però que, en termes essencialistes, ni són ni seran de Catalunya:
els més recalcitrants impugnen per sempre més la sola possibilitat que els negritus, moritus i xinitus (cito
paraules que he sentit dotzenes de cops) siguin mai part de la cultura catalana
i/o de la nació catalana; els més ‘oberts’ d’entre les files essencialistes són
partidaris de donar temps al temps per a que, mica en mica (no hi ha d’haver
pressa!), es vagin ‘integrant’, que no vol dir pas el que realment ha de dir
(és a dir, una adaptació mútua dins d’un ambient social compartit), sinó que
implica crear fotocòpies que imitin sense errors ni barbarismes totes les característiques i tarannàs d’allò que alguns
consideren com a propi de la ‘cultura’ de la societat d’acollida…Això sí, fotocòpies que sempre tindran la marca de la tara hereditària de la seva condició impura, de la seva immigritat, ja sigui en el cognom, ja sigui en el seu aspecte, ja
sigui en la llengua dels seus avantpassats, ja sigui en les seves pràctiques
religioses, en definitiva, en qualsevol petita escletxa per a on s’escoli la
pretesa anormalitat de la seva condició social, llesta, novament, per a
emprar-la quan calgui com a justificant de la seva potencial posició marginal,
i per a tenir sempre a mà la graella classificatòria creada per la cultura dels
dominadors (autoqualificada com a ‘pròpia’) per a poder jerarquitzar nítidament
la població i permetre la reproducció de les desigualtats com a quelcom
‘natural’ o de ‘sentit comú’.
Un cas evident és, per exemple, el de la per a mi
descomunal folklorització de la civilització xinesa que representava el
festival pseudotradicional de nom Xinafest
i que d’ençà fa dos anys acull un gran centre cívic d’un barri del sudoest del
municipi de Barcelona. En un exercici de reductivisme essencialista lamentable,
la població local (és a dir, els normals) poden visitar una reproducció en
petita escala d’ítems ‘culturals’ dissecats i descontextualitzats, referits a
un espai social tan immens, plural, complex, ambivalent i paradoxal com és, ni
més ni menys, que la Xina. El cas d’aquest show,
que encabeix en un petit zoològic humà les ‘essències culturals’ del 25 % de la
humanitat, és una demostració paradigmàtica de l’encara aclaparador
essencialisme que impera a Catalunya, per molt que, a nivell oficial, s’hagin
fet esforços, molts d’ells dignes, per tal d’esbandir l’essencialització i la fetitxització
de complexos etnosistemes i de la mateixa realitat de les relacions socials del
hic et nunc des d’on s’erigeix
aquesta tasca substancialista. L’esforç antiessencialista
no ha cuatllat pas a nivell de les accions i s’ha quedat, com sol passar, en el
terreny purament nominal i de les bones intencions sense plasmació real.
(.......)
La uniformització assimilacionista
rere la màscara del ciutadanisme: ‘normalitzacions
culturals’ i ‘arrelaments’…
En aquest sentit, des d’alguns sectors s’homologa de manera taxativa la
integració cultural amb la participació dels ‘nouvinguts’ dins de les entitats
culturals ‘popular’ diguem-ne que autòctones, és a dir, autoproclamades com a
autòctones. Es tractaria d’una forma de normalització
cultural, si emprem una sinonímia conceptual manllevada al per a mi
desafortunadíssim terme ‘normalització lingüística’. Semblaria, doncs, com si
només el fet de participar en alguna entitat ‘del país’ o el fet d’emprar amb
una certa competència la llengua catalana, fos suficient com per a donar per
tancat el tema de la ‘integració’. De què parlem, d’assimilació cultural o
d’integració social? Novament es tornen a barrejar o a confondre termes, i no
sé pas si amb intencionalitat o de manera inconscient. No és que no em sembli
oportú que hi hagin nouvinguts que participin en esbarts dansaires, colles de diables
o de castellers, i processons de Festa Major, ans el contrari, em sembla
formidable, a l’igual que participin en equips de futbol local, en partits
polítics locals (això ja és una altra història, oi?), en ateneus populars, en
associacions de veïns, en entitats ecologistes, i així fins a l’infinit… No em
semblaria pas tan positiu, però, que s’integressin en grups feixistoides, que
formessin part d’associacions de caçadors o que esdevinguessin especuladors
immobiliaris, però en tot cas aquesta és una opinió personal i arbitrària que
he emès, doncs és més que evident que “ells” (i “elles”) també tenen dret a
allistar-se en sectors de la societat que, personalment, detesto.
I aquí sorgeix de nou la temàtica de la dualitat: incidint en que “ells”
s’han d’integrar en les “nostres” entitats, reproduïm aquesta maquinària
assimilacionista i/o excloent que implica considerar que en un espai social
donat hi ha dos grans segments de població: els ‘nostres’ i els ‘altres’.
No es pensin els lectors que tot plegat és un mer nominalisme i que
aquesta dualitat resta impol·luta en un àmbit metafísic sense conseqüències
reals. No pas! Una de les moltes conseqüències d’aquest plantejament en el
plànol de l’acció política s’exemplifica en el cas dels certificats d’arrelament que han d’emetre els poders locals per a
donar una mena de ‘carta de població’ o de ‘diploma de ciutadania’ a aquells veïns que no han tingut la ‘sort’ de néixer
ni en l’Estat-Nació al qual pertany el municipi, ni en la Unió Europea, ni
tampoc en cap estat amb ciutadans rics que mai puguin ésser considerats com a
‘immigrants’ sinó, com a molt, com a ‘estrangers’ que formen part de ‘colònies’
(d’americans, japonesos o kuwaitians, tant se val).
La paraula ‘arrelament’ remet a una metàfora botànica, perfecta per a un
procés imbricat dins de l’enginyeria agrònoma, però gens adient per a
referir-se a les relacions socials, que són el més tangencialment diferents
possible a qualssevol mena d’entitat arbustiva o herbàcia, a no ser que (com em
temo) es continuïn emprant símils biologicistes per a parlar i per a tractar
els processos socials.
Més enllà d’aquesta crec que gens casual referència biològica, els
certificats d’arrelament constitueixen una veritable aberració jurídica, com ja
han demostrat sistemàticament els antropòlegs Caterina Borelli i Manuel Delgado
en un document recent[4]:
s’exigeixen coneixements lingüístics que només són igualment exigibles als
‘autòctons’ que vulguin esdevenir funcionaris, es demanen documents jurídics
impossibles d’aconseguir abans d’obtenir el certificat, s’empra multitud de
conceptes indeterminats que s’uneixen a un seguit de paranys i atzucacs
jurídico-administratius destinats a problematitzar i patologitzar l’assentament
legal dels ‘altres’ en un espai local concret.
[4] Caterina Borelli, Manuel Delgado: “El arraigo social y sus simulacros: propuesta
para una investigación desde las ciencias sociales”. Ponència
presentada al VI Congreso sobre las Migraciones en España, A Coruña,
17-19 setembre 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada