Cinquè extracte de l'article 

EL CAGA-TIÓ A BURKINA FASO: NOTES ETNOGRÀFIQUES SOBRE EL PERSISTENT ESSENCIALISME CULTURAL EN LA ‘GESTIÓ DE LA DIVERSITAT’ 

(pàgs 12-14)

Joan Manuel Cabezas

                                         Doctor en Antropologia Social 

El monitoratge dels massa diferents, nova forma de racisme cultural

Per què no traslladar les polítiques inquisitorials, de monitoratge, de vigilància, de control i de fiscalització de la vida privada de grups ‘culturals’ sotmesos a prejudicis (immigrants, joves, ‘radicals’, etc.), i fer-ho amb la mateixa intensitat, però en aquest cas sobre especuladors bancaris, cacics locals, empresaris de la construcció, societats de caçadors, partits polítics, i d’altres elements de les tribus sorgides de la ‘cultura pròpia’? 

A Sitges, al bell mig del Parc Natural del Garraf, fa temps que contemplo estupefacte com una família originària del nordoest d’Europa desenvolupa conductes que, altrament, serien sospitoses d’anormalitat cultural i ràpidament fiscalitzades: han ampliat la seva casa (on fan obres des de fa cinc anys) contractant paletes polonesos que arriben directament des dels Països Baixos; els seus gossos envaeixen constantment un camí públic; la dona del matrimoni es dedica a feines domèstiques; els fills arriben sovint tard a classe, o no hi falten amb una certa cadència, etc...

Em pregunto què passaria si en comptes de ciutadans comunitaris de l’Europa boreal fossin d’algun altre país, al sud o a l’est del nostre?...Marroc, Ucraïna, Equador, Xina, per exemple…Per començar, el control institucional al qual serien sotmesos seria constant. Per continuar, les opinions negatives sobre llur tancament identitari i sobre les seves pràctiques quotidianes estarien en boca de molta gent…A més, tractarien d’inserir laboralment la dona, es preguntarien per l’origen dels diners per a construir la casa, els nens no anirien a una escola privada, com és el cas de la família que comento, sinó a una escola pública, on la seva reiterada impuntualitat, a més d’ésser severament castigada, confirmaria el caràcter intrínsecament diletant i inestable de la seva ‘cultura’. M’imagino quins serien els comentaris d’alguns docents i tècnics: ‘és que amb aquesta gent no hi ha manera…’

La importància de la mirada neutral

Al meu entendre, força de les polítiques de ‘gestió’ de la diversitat són aberrants no només pel que acabem de comentar, sino també perque tracten de monitoritzar autoritàriament quelcom que s’afaiçona a sí mateix. M’explico: la societat (municipi, comarca, país…) és un sistema que s’autorregula. Violentar l’autoregulació d’aquest sistema, i fer-ho gairebé sempre contra grups prèviament estigmatitzats a través de prejudicis, és un exercici de racisme cultural, doncs es naturalitzen i problematitzen els considerats ‘altres’.

Aquesta ‘gestió’ es fa sobre ‘grups’ retallats des de dalt, sense tenir en compte l’opinió dels implicats, les seves prioritats, i les seves percepcions.

Aquesta ‘gestió’ no es fa amb tota la població, sino només amb els sotmesos a prejudicis…Així, es reprodueix la seva condició marginal, se’ls naturalitza com a grups identificables de manera clara, i s’intenta saber de forma concreta i reductivista quines són les seves característiques, en especial aquelles més problemàtiques i/o problematitzables en relació amb les normes consensuades per les elits i/o amb les tradicions i costums suposadament ‘autòctons’.

Per aconseguir ‘conèixer’ com ‘funcionen’, es fan sessions formatives de poca durada que només poden donar aproximacions introductòries, i que s’han de convertir en classes on els ‘gestors’ reben, de fet, informacions sobre els ‘altres’ que només serveixen per a crear nous prejudicis, doncs la complexitat dinàmica i polimorfa dels grups humans no es pot explicar en dues hores, sino rebre un seguiment atent, respectuós i de proximitat mitjançant la tècnica antropològica per excelència: l’etnografia. Una tècnica a emprar amb tota la ciutadania, no només amb els ‘altres’, i que podria facilitar informació qualitativa i rica en matisos, actualitzada de forma constant, sense incidir en els processos per a controlar, vigilar i ‘saber on són’…

Un estudi respectuós i no-parapolicíac sobre, per exemple, les religions d’un municipi, s’ha de realitzar des de l’òptica antropològica i sociològica, i s’ha de fer des de la neutralitat més absoluta (l’ateisme, en aquest cas).

Això no s’ha fet més que en casos excepcionals, a l’igual que les intervencions de ‘gestió de la diversitat’, fetes per persones bona part de les quals ténen tremendament interioritzats els prejudicis contra la ‘raresa’ dels ‘altres’.

Però encara hi ha més: moltes ‘gestions de la diversitat’ estan fetes prioritzant la mirada autòctona, i això no fa més que continuar reproduint els prejudicis des de la identitat autopercebuda com a ‘normal’ i que, en tant que ‘coneix bé’ el municipi, s’autoconsidera com a idònia per a ‘gestionar’ els rars i fer-los assimilar (o separar) de manera més o menys clara. Un exemple de la comarca del Vallès Oriental: una convocatòria laboral per a una feineta de ‘gestió’ d’aquesta diversitat (en forma de ‘pla per a la convivència’) tenia com a prerrogativa sine qua non que la persona que s’hi presentés a la convocatòria havia de conèixer bé el municipi. En d’altres indrets, posseïr un cognom clarament distingible com a ‘local’ ha estat un garant per a accedir a una feina en l’administració. Per un cantó, doncs, bonrotllisme multicultural de façana, per un altre, però, la pura i dura constatació que l’endogàmia localista continua marcant l’agenda de molts ens públics. Prioritzar el ‘bon coneixement d’un municipi’ (eufemisme d’ésser nascut en ell i, si pot ésser, de família 'de tota la vida') és una equivocació mastodòntica si el que realment es vol es crear una societat intercultural i sense exclusions. La mirada externa, neutral, és l’única que pot contemplar els actors socials des d’una òptica horitzontal, i adonar-se de moltíssims detalls que des de dins no són percebuts, valorats ni tinguts en compte.

Les notes disperses que he tractat de sistematitzar mostren (més que no pas demostren) com està el pati per terres catalanes després de sofrir durant dècades el llast esencialista, de continuar amb la seva petjada ben fossilitzada en la majoria de ‘gestions’ i de concepcions de i sobre la diversitat, i de tenir la desgràcia d'acumular massa mediocritat i manca de ductilitat en la majoria de mecanismes que sospesen ‘gestionar’ la interacció múltiple i dinàmica d'un univers social canviant que beu dels impulsos i ritmes de la vida quotidiana intercultural que constitueïx Catalunya, no pas una ‘estructura identitària’, sino un camp de relacions socials que penso que no s’ha de gestionar com si d’un jardí on fiscalitzar llurs ‘normals’ arrelaments es tractés, sinó que s’ha de conèixer des de la proximitat que brinda la ciència antropològica, però no pas conèixer els ‘altres’ per a controlar/respectar/monitoritzar/reprimir, sinó conèixer el conjunt de les interaccions de la vida quotidiana (de tothom, cal insistir-hi) per a posar en valor la convivència entre distints, incloent el seu dinamisme i els seus ritmes i diferenciacions infinitessimals, així com els seus conflictes, els parers dels protagonistes de la interculturalitat real (també els seus discursos políticament incorrectes), les lògiques que els avituallen, els contextos on es generen, els calidoscopis humans d’on arriben i a on s’articulen, i un llarg etcètera.

Però aquesta tasca que proposo mai s’ha de fer des de dalt a partir d’una esfera buida i ‘superior’, sinó en un plànol horitzontal on no hi hagin exclosos i inclosos en la recerca i l’actuació, on no es pensi de manera tan dualista en autòctons i en “nouvinguts”. I on també es parlés de l’explotació, dels antagonismes i de solidaritats i comunalitzacions interètniques o pluriconfessionals. Un cop visualitzat i comprovat que la diferenciació i els ‘distints’ són arreu i sempre, ningú no hauria d’ésser considerat com a ‘diferent’, doncs en una societat que reconeix la diferenciació generalitzada, per pura lògica, ningú no és diferent.

Si s’apliqués l’òptica antropològica dels etnosistemes, que es la que proposo, tant la suposada nació dualista o ternària (els de “tota la vida”/els de “fa poc” –50 anys...- /els nouvinguts) com el suposat mosaic multicultural (la cultura dels catalans-catalans /les cultures dels arribats fa 50 anys –o sigui, dels xarnegos- / les cultures immigrades –posades totes en el mateix sac!-), es mostrarien com el que són, és a dir, com una pura impostura, el resultat d’una mera superstició. I sorgiria davant nostre un etnosistema complex tal i com la realitat social genera, no pas tal i com alguns volen que sigui. No pas un camp de batalla on s’escenifica el pretès ‘xoc de civilitzacions’ a nivell local, però tampoc un paisatge humà paradisíac o un nirvana de complaença global, no ens enganyem…

La sistematització etnogràfica de tot plegat configuraria un patrimoni cultural inèdit i original, un patrimoni viu, un patrimoni a renovar contínuament, on la cultura ‘alta’ i ‘baixa’, ‘autòctona’ i ‘immigrant’, perdrien llurs prerrogatives jerarquitzants i s’extingirien per fondre’s en un concepte com el d’etnosistema que resulta molt més adient que els que fins hores d’ara s’ha emprat, que han begut d’uns paradigmes concrets i que s’han aplicat amb unes fites específiques que ja hem tractat de resumir al llarg d’aquest escrit.

Tot plegat podria servir per a començar a plasmar, ni que sigui de manera aproximada, el que és el conjunt de la Catalunya real. Una nació, per cert, que serà intercultural o no serà. Ni més, ni menys...