GRÈCIA COM A EXEMPLE D'ETNOSISTEMA... I DE NACIÓ MODERNA

Primer de tot, demano disculpes pel pleonasme del títol: 'nació moderna'. L'he posat amb la intenció de remarcar que Grècia va ser, fa menys d'un segle, un paradigma de nació, és a dir, de grup etnosocial políticament estructurat en estat modern (o amb intenció de fer-ho) que cobejaba la uniformització cultural dins de les seves fronteres, una topologia homgènia i una tropologia sense esquerdes 'identitàries'. Queda dit.

Segon punt, abans d'entrar en matèria: el terme 'ètnic' l'utilitzo en el seu sentit literal, doncs 'ethnós' volia dir, en grec clàssic, 'grup', 'consorci', fins i tot 'eixam'. Un 'ethnós' és un grup humà, sigui de la grandària que sigui. L'ús erroni que es fa del terme des de fa massa temps ha portat a identificar-lo amb (1) la 'raça' entesa com a llinatge genètic, estirp, grup de filiació 'sanguínia', i/o (2) el grup 'cultural', on 'cultura' és, de fet, una transposició metafísica de 'raça', doncs s'entén com una mena de segona pell i com una entitat que posseeix als individus i els determina la conducta com si d'una predisposició genètica es tractés. Aclarit, doncs: ethnós no és genós. Ètnic és social, fruit i punt d'arrencada de les interaccions reals quotidianes, i no pas un ens metaontològic situat en un altre lloc fora del Món Manifestat. 

Fiquem el fil a l'agulla, doncs. Es parla darrerament molt de Grècia, i de vegades de manera molt poc acurada pel que fa a temàtiques excessivament complexes si són tractades per professionals del reductivisme (mass media, et alii). Grècia és, i ha estat, un etnosistema o conjunt d'etnosistemes. 

Ni és una nació 'uniforme' des del punt de vista diguem-ne que 'cultural' (incloent religió i llengua), ni ho ha estat mai, com gairebé cap poble del món, arreu i sempre. Tampoc no és una 'nació jove', perquè totes ho són: cap nació (en sentit estricte) és anterior al s. XVIII-XIX. Una nació és la forma que pren una ètnia en un determinat context cronoespacial (la modernitat), quan es vol dotar d'un sisteme polític propi (un estat modern).

Complexitat històrica: 

Els moviments o ritmes de sístole-diàstole són una constant antropològica, i l'Hèl·lade en constitueix un esplèndid exemple. Per començar, el 'miracle grec' del qual ens parlàvem per a fer referència a l'eclosió de la filosofia i de la cultura grega, no fou pas quelcom que brollés espontàniament de Tessàlia ni que caigués del cel a sobre d'Atenes. No pas. Fou un fenòmen etnogenètic de frontera multple. De manual. Una frontera múltiple que, al sud els Balcans (dons és allà on està Grècia) i a l'oest d'Anatòlia, va conjuminar un seguit d'influències provinents, sobretot, del que avui en dia anomenem Àfrica i Àsia: Kèmit (la civilització egípcia) i els col·lectius que els grecs batejaren com a Fenicis (de 'foinakoi', literalment, "del color del vi negre"....). 

Breu digressió: Les guerres entre grecs i perses encara són percebudes en molts manuals escolars com un enfrontament Occident-Orient, o Europa-Àsia, passant per alt lesaliances entre els perses i molts estats grecs.

El gran pont construït per Alexandre va portar l'hel·lenisme fins a l'Indus i Àsia Central, a més d'Egipte i l'orient mitjà i pròxim, però també permeté que les influències 'orientals' penetréssin a la Grècia europea, incloent-hi el budisme. 

La conquesta romana de l'actual Grècia implicà una hel·lenització de l'imperi. No només les elits empraven el grec com a idioma culte, sinó que era l'idioma dominant a la mateixa capital, de la qual cosa es queixava irònicament Juvenal tot exclamant " ...Graecam urbem…!"

Palestina i tot el Pròxim Orient estava prou helenitzada fa 2.000 anys per a que la religió sincrètica allà iniciada (el cristianisme) portésun profund regust grec pel que fa a la seva concreció sintàctica i decomunicació.

La conquesta otomana de Grècia i,per tant, dels Balcans, la inicià un general grec, Evrenos, i la finalitzà unaltre militar grec, Zaganos. 

Item plus: la independència de Grècia (d'una part de l'actual Grècia, tot sigui dit) fou aconseguida, en gran part, gràcies a soldats grec de llengua albanesa. I al 1830, la població d'Atenes era majoritàriament albanòfona, els Arvaniti o Arnauti. Els seus habitants pensaven que l'Acròpolis i d'altres ruïnes havien estat construides per gegants en temps immemorials... De fet, els albanòfons de l'Àtica (arvanitiki) es consideraven descendents dels antics atenencs.

Complexitat contemporània: 

A banda de l'existència de nombrosos col·lectius 'immigrants' (nom genèric donat als treballadors estrangers procedents de països més pobres que el d'acollida), a la Grècia actual hi ha minories turques, eslaves, arumanes/vlah i albaneses, malgrat l'esforç d'uniformització jacobina dut a terme fa menys d'un segle. Es parla molt de la França jacobina, o de la Turquia jacobina (i les deportacions i/o els intercanvis de població turco-grega del 1923), però cal subratllar que jacobí (o sia, uniformitzador) ho és, per definició, tot nacionalisme, incloent els nacionalismes anomenats d'alliberament. 

Però centrem-nos en el cas de la poc coneguda política de 'neteja ètnica' (no genocidi, que és una altra història). Tot just creat l'estat grec modern, als anys trenta del segle XIX s'inicià un esforç d'uniformització diguem-ne que cronotròpica de l'espai nacional (és a dir, dels territoris inclosos dins de les seves fronteres). El procés va trigar dotzenes d'anys, i l'objectiu era esborrar tota traça toponímica 'bàrbara', sobretot eslava, turca, vlah i albanesa, a banda dels 'barbarismes' que constituien els topònims en grec 'vulgar' i 'dialectal'. 

Com a exemple significatiu, el Pireu ‘recuperà’ el seu nom al segle XIX, doncs era anomenat Drakos en grec i Aslan Limani en turc, a més de que els venecians el coneixien pel nom de Porto Leone... 

Cada cop que l'estat grec incorporava un nou territori, tenia lloc un altre procés d'homogeneïtzació dels noms dels pobles, ciutats, viles i vilatges: Tessàlia (1882), Macedònia (1913), Tràcia (1920). Ja que hem parlat de Macedònia: Salònica, ara fa tot just unsegle, estava poblada per búlgars, macedonis, albanesos, romanesos, grecs, turcs i….un 40 %de jueus sefardís. Els canvis de topònim s'ha perllongat fins al 1998, posant noms 'clàssics' que els habitants desconeixien completament. Menció a banda, i molt extensa, mereixeria l'etnònim amb el qual s'identificaven els grecs (cristians) fins ben entrat el segle XIX (romíos: romans, cristians), no pas 'hellen', anomenant-se l'idioma grec vernacular 'Roméika', mentre el grec clàssic era anomenat 'Hellenikà'....

Quin era el rerefons d'aquest procés d'etnocidi, és a dir, d'uniformització diguem-ne que cultural? Per un cantó, tractar de crear una nació amb fronteres clares i nítides, i internament isòtropa, homogènia. Per un altre, desmentir aquells que afirmaven, amb raó, que a l'edat mitjana l'Hèl·lade estava poblada per molts grups eslaus i albanesos. Calia esborrar qualsevol traça mnèsica que anés contra la nació entesa com a col·lectiu amb una 'estructura identitària' ben definida (el terme 'estructura identitària' l'he pres manllevat d'Artur Mas, per cert). D'altra banda, calia esborrar els noms turcs que expressaven un passat otomà considerat com a 'fosc'.

L'any 1909, una comissió gubernamental de topònims va concloure que, encara, el 30 % dels noms de pobles i ciutats de Grècia eren 'bàrbars' (paraules textuals), i havien de canviar-se. En total, 1.500 viles, pobles i ciutats. Tinguem en compte que al 1909 Macedònia i Tràcia encara no eren part de l'estat grec. Els canvis de nom també afectaven a aquells topònims 'dialectals' que s'havien 'barbaritzat' i distanciat del grec clàssic i/o del grec 'pur' (katharevousa). Per exemple, Marousi, que en l'antiguitat es deia Amarynthos, esdevingué Amarousion... No faltaven solucions diguem-ne que curioses: un poble amb nom eslau que estigués construit amb fusta es podria rebatejar com Adendron (`tres arbres’). Tropolitza canvià el seu nom per Trípoli, Vostitsa el mutà a Aigion, Salona esdevingué Amphissa, Zitouni s’anomenà Lamia, Vlachori passà a ésser Agrinion. L'historiador grec Antonis Liakos proporciona aquest i d'altres molts exemples de 'construcció nacional', és a dir, d'uniformització a mans dels nacionalistes, que són els que construeixen la nació moderna, no pas a l'inrevès...

El llistat total és extensíssim, només citaré alguns pocs exemples més de diverses poblacions de Grècia, centrant-me només en els canvis que s'han fet en noms turcs i eslaus, doncs també ha tingut lloc en noms arumans/vlahi i albanesos, a més de les denominacions en grec 'vulgar'... A l'esquerra trobareu sempre el nom anterior, i a la dreta el nom 'hel·lènic' amb el qual s'han rebatejat aquestes poblacions:

Noms eslaus-Noms 'hel·lenitzats":

Bakhova-Trigono,  Bekleshti-Chrysostomo, Belotintsi-Lefkogia, Bornik-Asvestolithos, Visochani-Chiropotamos, Volkovo-Chrysokefalos, Glum-Plakostrotom, Gorentsi-Kali Vrysi, Dobroshul-Chilokopos. Izbishta-Agriokerasea, Katun-Dipotama, Liban-Skaloti, Osenitsa-Sidironeri,  Radibosh-Aetorachi, Tisovo-Mavrochorion, Trlis-Vathytopos, Tukovo-Leptokaria, Chernak-Strofes, Shipsa-Taxiarches, Varbeni-Itea, Smrdesh-Kristallopigi, Libinovo-Diakos, Chornovo-Fytia, Gabrovo-Kallithea, Balushka-Polystylo, Siljan-Filipoi, Rusilovo-Xanthogenia, Pochep-Margarita

Noms turcs-Noms 'hel·lenitzats":

Arapli-Vathychori, Arpadzhik-Sterna, Ashaa Makhale-Evrypedo, Balaban-Trachonio, Balkalar-Ypsilokastro, Baltadzhilar- Pelekiti, Dedeli-Sikadi, Dizmikli-Pigadia, Eski Kyoy- Nikotsaras, Ibishler-Parameron, Ola-Platanovrisi, Provalar-Sachinis, Himitli-Agapi, Chatak-Poligefiron, Demir Tash-Sideropetra, Okchilar-Toxotai, Chaushli-Mesiano, Kirlat-Milea

Són simplement unes dades, uns números, però reflecteixen l'esforç jacobí que l'estat grec, com tot estat nacional, va dur a terme al seu territori. Heus aquí un resum genèric a mode de conclusió oberta: només entre 1913 I 1998 s’han canviat, oficialment, ni més ni menys que 4.413 noms de població, la majoria d'ells a la Macedònia grega, però també molts d’ells al Peloponès i a la Grècia central, incloent 100 noms de viles i ciutats de Creta i gairebé 130 noms de pobles de les illes gregues de l’Egeu i el Jònic. 

Com a darrera dada que mostra novament la relativitat de les identitats i els etnònims: el nom turc per a parlar de Grècia és Yunanistan. El país del Jònic….