El  triomf  del  folklore: espectacularització  i  dualitats, 

o  com  reproduir  estereotips  i 

justificar  exclusions  de  bon  rotllo…

(text inclòs en l'article, inèdit, EL CAGA-TIÓ A BURKINA FASO, pàgs. 7-9)

Joan Manuel Cabezas

Doctor en Antropologia Social

El folklore i el bon rotllisme de l’espectacle cromàtic amb regustos festius omplen de manera predominant la pràctica totalitat d’actuacions relatives a l’anomenada ‘gestió’ de la diversitat: els detentors de la cultura dominant (insisteixo de nou: autodenominada ‘cultura pròpia’ o ‘autòctona’) articulen espais cronogeogràfics per a que els ‘altres’, els de les cultures ‘rares’[1], puguin ‘exhibir-se’ davant dels ‘normals’, els quals admiraran amb respecte l’existència d’aquest multiculturalisme asèptic, un multiculturalisme on la cultura ‘normal’ mai no és part integrant sino, cal insistir-hi, s’autoabroga un lloc per sobre del magma híbrid-mestís-multicolor que bull per sota, un lloc límbic tàcitament considerat com a superior...

Com a complement d’aquesta espectacularització d’una idealitzada multiculturalitat, hom troba certes polítiques destinades a promoure la convivència entre distints, donant per suposat que ha d’ésser problemàtica per se. I fer-ho, sempre, des d’una òptica procedent d’aquest lloc superior concedit per la pertanyença (normalment, per naixement o adscripció) a la cultura “autòctona”. Per una banda, invocacions abstractes a la importància de respectar les ‘diferències’ (aquelles asèptiques i/o políticament correctes), per una altra, evidències de que allò que de vegades interessa en la gestió de la diversitat és el control quantitatiu i qualitatiu d’aquella alteritat considerada com a ‘diferent’ en el sentit no ja asèptic, sinó potencialment problemàtic, del terme.

En alguns ajuntaments m’han explicitat de forma clara que no els interessa conèixer la interculturalitat del conjunt de la població des de dins, sinó (paraules textuals) saber on són, què fan i quants són per poder controlar-los millor. Tot i que pugui semblar mentida, és un comentari literal que em va fer un tècnic d’un municipi del Barcelonès Sud… (...)

Però continuem: com ja he esmentat, aquesta focalització en el control i la vigilància és perfectament complementària, en absolut contradictòria, amb la promoció de l’espectacle buit i de la cossificació dels universos socials ‘altres’, reduits a un reguitzell inert de coses ‘estranyes’, rituals ‘vistosos’, menjars ‘exòtics’, robes ‘ètniques’, religions ‘curioses’ i demés ingredients perfectes per a amenitzar una de les moltes ‘jornades interculturals’ o ‘multiculturals’ que, des d’una òptica profundíssimament culturalista, continuen conreant-se al llarg i ample del país. No estem gaire lluny dels zoos humans que es muntaven a París o a Barcelona entre els anys 1880 i 1910. De fet, jo diria que en són la seva repetició, aquest cop no pas en clau colonial, sino neocolonial, és clar. El multiculturalisme és la reedició postmoderna de l’imperialisme colonial.[2]

Alguns cops, per a netejar-se l’etiqueta de ‘folklorisme’, s’organitzen activitats pretesament ‘serioses’ destinades a dotar d’una certa atmosfera academicoïde als actes espectacularitzants. Un bocinet de reflexió i debat al bell mig d’un oceà de reductivismes i substancialitzacions que fan carn entre la població, en l’espai, presencialment, la distinció clara i rotunda entre els normals i els rars. Una estratègia subtil però que avitualla a la perfecció l’engranatge destinat a perpetuar els estereotips i les dualitats excloents.

En un poble del Tarragonès, unes jornades interculturals remarcaven l’existència d’altres cultures a la ciutat: Gastronomia[3]: “Degustació de tes del món: Xina, Marroc, Gran Bretanya i Índia”. En les mateixes jornades, tingué lloc una actuació musical ‘mestissa’: un grup senegalès i un altre de flamenc fusió. La ‘mescla’, entre els altres. Els grallers i gegants poden desfilar ‘al costat de’, però no pas barrejar-s’hi. Només faltaria! Volem veure una mostra?: unes jornades ‘interculturals’ esdevingudes en la capital del Baix Penedès recollien una “mostra d’expressions culturals de joves d’arreu del Món: Brasil, Argentina i el Vendrell”. Està clar, oi? Dualitat clara i contundent!

Un altre exemple, aquest de la ciutat de Barcelona, on a la primavera del 2008 es llançà un “pla pro integració en ple augment d’immigrants”, justificant-se en el sembla ser que ‘perillós’ percentatge d’immigrants que s’havia assolit: el 16,2 %...Al segle XVI, prop del 40 % de la població d’Amsterdam era nascuda fora dels Països Baixos, molts d’ells d’origen portuguès o armeni, per exemple. Exemples històrics com aquest n’hi ha a milers, però veig que no interessa pas fer-ne’n difusió, ans el contrari: interessa problematitzar (o folkloritzar) quelcom tan natural com la pluralitat: això explica que el 16 % de foranis ‘provoca’, literalment, uns actes que “intentaran aproximar dues realitats que viuen a Barcelona, la de població autòctona i la de creixent població immigrant”.

Per si no havia quedat clara la dualitat, la tornem a presenciar sense embuts, i fins i  tot reconeixent implícitament que s’intentarà, és a dir, que es tracta d’un esforç difícil, doncs difícil és la convivència entre la cultura ‘normal’ i les dels ‘rars’, molt especialment si aquests rars no es dobleguen a la maquinària asèptica a través de la qual poder rebre el respecte per part dels normals. Essencialisme en estat pur! Com també és d’un rerafons essencialista colpidor que, en el mateix document (periodístic, cal subratllar-ho), els mateixos organitzadors parléssin de “convidar a la nova ciutadania heterogènia [la ciutadania autòctona és homogènia?...] a compartir les tradicions i senyes d’identitat locals”, és a dir, a assimilar-se a la cultura de les elits dominants, en termes més sincers i més políticament incorrectes, o bé a la cultura anomenada ‘popular’, la qual sembla ser que encara no pot incloure tot el poble, és a dir, el conjunt de les persones que configuren la nació catalana entesa com a sistema plural i obert, no com a entitat uniforme i tancada.

Al desembre del 2009 una campanya institucional de la Generalitat de Catalunya, en concret del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, tornava a subratllar aquest caràcter finit, tancat, de la suposada ‘cultura popular’, mostrant-nos que aquesta només inclou les produccions simbòlico-festives generades, recuperades i/o revifades per la Catalunya noucentista fa entre 100 i 150 anys: gegants, dracs, àligues, castellers, sardanes, diables…però no pas el reguitzell d’expressions simbòliques dels “altres catalans” arribats fa 40 ó 50 anys, ni tampoc dels “nous altres catalans” o “nouvinguts”... El títol d’aquella campanya institucional era prou eloqüent: ‘SOM’. És a dir, el poble català, la seva cultura popular, no és tota la població de Catalunya, només la gent normal i/o assimilada a la normalitat. Molt significatiu i revelador, sens dubte...

---

[1] No és una metàfora: tinc un email enviat per un gran auditori de la capital catalana on, en referir-se a la traducció d’un cartell, diferenciava entre l’anglès i el francès i, literalment, ‘els idiomes rars’. No cal tenir gaire imaginació per a esbrinar que es referien al rus, l’àrab i el xinès…

[2] Žižek, Slavoj, Žižek, Slavoj (íbidem), pàg. 56

[3] En un poble de la comarca de La Selva, al juny del 2006, la Jornada Intercultural es va tancar amb la degustació de (sic) “ diferents plats preparats per representants de les nacionalitats participants…” Significatiu, oi?