Participació ciutadana i democràcia
Reflexions des de l’antropologia
Doctor en Antropologia Social i Cultural
Antropo..Què?
Anthropos (‘ésser humà’) i logos
(‘discurs’, ‘estudi’). L’antropologia social analitza les creences, els costums i d’altres hàbits adquirits per l’ésser humà
com a membre de la societat.
Per
cert: la tasca de l’amtropologia no és
pas resoldre problemes, sinó plantejar-los.
Etnosistemes?
Quan vaig fer la tesi doctoral
vaig crear un nou concepte: el d’etnosistema. Sinònims: ecosistema social,
sistema social intercultural... poble... gent.
És a través del prisma d’aquest
concepte que parlo avui i que llegeixo la vida social. Els etnosistemes són conjunts
autoorganitzats, plurals, relacionals i canviants de persones i de col·lectius.
Molt sovint el terme ethnos
s’empra erròniament com a sinònim de genos
(estirp biològica, ‘raça’); en grec clàssic, ethnos significa consorci,
grup social. I així el conceptualitzem nosaltres.
Els etnosistemes són agregats
socials heterogenis de diferenciacions, interessos, paradoxes, tensions,
consensos i incompatibilitats.
Tota societat és intercultural i està formada per diversos
agregats humans o etnosistemes.
Tota societat és, arreu i sempre,
una articulació provisional i complexa (molts cops, conflictiva) d’interessos
de diversa índole. I aquests interessos s’expressen i entren en acció
mitjançant la construcció de codis d’identificació que els possibilitat
singularitzar-se. Les ‘diferències’ (sempre relacionals i relatives) són el
resultat, i no el punt de partida, de la dialèctica suara esmentada. Així,
doncs, no hi ha ‘diferències culturals’ essencials marcades per ‘ideosincràsies
col·lectives’.
Conèixer com funcionen aquests
conglomerats socials, dinàmics i internament plurals, ens permetrà saber com es
pot facilitar la participació dels seus integrants (els ciutadans o, millor, la
gent) i consolidar una democràcia real: activa i directa.
Participació? Sí: tot el poder per al poble
La participació, de tothom, és el
ciment de la construcció continua de la vida social. Una societat no és res:
fa, actua, genera, interacciona. I sempre canvia, la seva naturalesa és
dinàmica. Només participant en aquesta modulació de la vida social es pot
esdevenir ciutadà actiu.
Participar significar formar part
d’un consorci de persones que, amb la seva activitat diferenciada, generen una
societat comuna però, sempre, diversa. Però 'participar' no ha de ser vist com
es fa habitualment, és a dir, prendre part en alguna cosa que ens 'deleguen'
graciosament els que ostenten i tenen el poder. No. Significa tenir el poder.
Directament.
Ciutadania?... Sí: classes populars
Ciutadania és un concepte buit que darrerament serveix per a explicar qualsevol
cosa, aplicant-se fins i tot a persones immigrades que no són reconegudes pas
com a ciutadans, és a dir, com a subjectes jurídico-administratius.
El
mot prové de ‘ciutat’, que ve del llatí civitas,
i aquest d’un possible mot “indoeuropeu”: keiwos.
Arrel de ‘eco-logia’, ‘com-pany’...
Literalment,
evoca aquest idea de ‘con-vivència’,
de ‘viure-junts’, habitar un mateix lloc. Un lloc que, per a que tothom
s’identifiqui amb ell, ha d’ésser construït conjuntament amb la participació de
tots els seus habitants... Ciutadania
és un terme que en realitat ha d’ésser substituït per un sinònim molt més
diàfan i directe: classes populars.
Democràcia?
Enllaçant amb el que acabem de
dir, la democràcia és això: participació de tothom en la construcció del lloc
on es viu, i gestió conscient de la vida social.
Això és el sentit ple i noble de
la noció de ‘política’: autodirecció conscient de la vida en societat per part
del conjunt de població, del ‘poble’ en el sentit literal de grup humà que
habita un espai compartit.
El demos és plural, i el seu autoafaiçonament s’ha de fer tenint en
compte aquesta diversitat, no pas imposant esquemes previs de caire idealista i
ideològic
Activa? Sí, en efecte: directa
Activa és una acció social
concreta, no pas abstracta. Això és fonamental: una democràcia i una ciutadania
només poden ésser actives i participatives si s’abandona la idea de que una
abstracció o conjunt d’abstraccions han de modelar la vida social.
Les
significacions no estan separades de la pràctica de les persones d’un temps i
d’un món, ni estan als caps de ni a les coses, sinó que estan en l’experiència.
Cal conèixer la vida social real, tal i com es
presenta, no tal i com volem que sigui o pensem que és. En base amb això, la
democràcia podrà ser realment activa, directa, expressió del poder (kratia) de les classes populars, és a
dir, del poble (demos)
Citarem
aquí Rousseau, per al qual només la democràcia directa és democràcia de
veritat: “a l’instant qu’un peuple se
donne des représentants, il n’est plus libre”.
Si el poble delega la seva
sobirania, abdica. Un poble que no es governa a sí
mateix, és governat per un altre...
S’haurà d’abandonar tant
l’esperit eucarístic de gran part de la ciutadania com la insistència en
monitoritzar a la gent, tant en la ‘gestió de la diversitat’ com en la
‘participació ciutadana’.
Més que no pas fer cirurgia
social des dalt, caldria, sobretot, fer un seguiment no intrusiu que ens
permeti conèixer, des de dins i des de fora, les característiques de la
participació ciutadana i el funcionament quotidià, arran, de la democràcia
activa.
Observar-ho, relatar-ho, donar-ho a conèixer,
i convertir-lo en un valor, en un actiu social i cultural, en definitiva, en
patrimoni. I és aquí on haig de parlar, a mode de conclusió oberta, de la
funció (fins a data d’avui, menyspreada) de l’antropologia.
La funció de l’antropologia
Segons
la nostra perspectiva, la ciutadania, o millor, la societat real, lluny d’ésser
un estat de coses donat d’una vegada per sempre, implica un vincle buit, una
zona oberta que té la potencialitat d’aplegar energies diferenciades que
condensen uns recursos simbòlics que són
uns actius a mobilitzar per a participar en la presa de decisions de com
organitzar la res pública del demos,
és a dir, de l’ecosistema social plural que constitueix el significat darrer
del poble, de la gent.
I
abans de començar a fer una participació ciutadana real, és a dir, basada en la
democràcia activa des de peu de carrer, cal IMPLICAR al conjunt de les persones
i grups. I per a implicar-los cal conèixer les múltiples
maneres de dir, fer i pensar, escrutar des de dins els batecs de la vida
quotidiana.
No es pot parlar de
participació ciutadana ni de democràcia real si només es participa des d’una sola òptica i per a uns únics
objectius políticament predeterminats i fixats des de dalt.
No
es pot parlar tampoc si no es considera com a ‘ciutadania’ al conjunt complex format per TOTES les persones i col·lectius
que conviuen en un mateix espai social, i si es circumscriu la democràcia al
seu aspecte més nominal.
El
demos és tota aquella complexa trama
de persones i grups, i la seva autorregulació conscient és la democràcia real,
no pas nominal i falsa.
Aquesta
feina prèvia, i el seguiment i la posada en valor de la participació (és a dir,
la seva conversió en patrimoni ciutadà) només es pot fer d’una manera: des de l’antropologia social, a través del
treball de camp etnogràfic. És a
dir, mitjançant una immersió exhaustiva i
detallada en allò tangible i sensible (la societat, formada per persones i
grups, relacionats entre sí i amb el seu entorn), amb el propòsit de,
posteriorment, convertir aquest immersió en text (etnologia) i el text en anàlisi, és a dir, en antropologia.
Un
cop fet recompte, sempre provisional dels recursos simbòlics, plurals i
complexos, es podrà començar a dur a terme una autèntica participació popular
que reflecteixi una democràcia activa. I quan això es faci, tothom podrà dir:
vet aquí el que, a partir d’ara, comencem a ésser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada