BERNAT MUNIESA, LA BURGUESÍA CATALANA ANTE LA II REPÚBLICA.- LA BURGESIA CATALANA I EL SEU ÚS INSTRUMENTAL DEL ‘POBLE’ (HOMENATGE AL DOCTOR EN HISTÒRIA, PROFESSOR I AMIC, BERNAT MUNIESA)

LA BURGESIA CATALANA I EL SEU ÚS INSTRUMENTAL DEL ‘POBLE’. 

BERNAT MUNIESA: LA BURGUESÍA CATALANA ANTE LA II REPÚBLICA

 

Joan Manuel Cabezas 

Doctor en Antropologia Social joanmanuel.cabezas@gmail.com

“Cuideu en Franco”¹ (Cambó, a uns amics que el visitaren a Buenos Aires a inicis dels anys quaranta)

 

El doctor Bernat Muniesa tampoc ha estat un historiador ‘afecte’ al règim nacional- pujolista, ni al seu homòleg espanyol (el règim neofranquista del bipartidisme socioliberal-conservador). En el cas català, el mateix règim que ara ha mutat en processisme en l’interregne actual, el mateix que nolens volens beu de les fonts del nacionalisme burgès reaccionari, organicista i profundament essencialista.

El mateix que, per molt que es vulgui amagar, connecta directament amb la burgesia ‘restaurada’ pel franquisme, la mateixa burgesia que es dedicà a la denúncia i a adaptar- se ràpidament a les noves condicions d’acumulació i enriquiment, creades pel “Nuevo Estado” espanyol, participant en les draconianes condicions d’explotació de les classes treballadores (és a dir, del poble) i en els fraus promoguts per la corrupció, el racionament i l’estraperlo.

 

Una burgesia que ara tracta d’adaptar-se novament (ho porta fent des del 1975) i de tornar a enganyar i a estafar emprant el ‘nosaltres’ parlant d’ella mateixa, defensant una ‘cultura i llengua catalanes’ convertides ara en una mena de fetitxe, i que fan menysprear quan els convenia, doncs la seva pàtria sempre han estat i són els calers²: “esta burguesía, siguiendo las directrices de la ‘nueva ruta’ marcada por Ferran Valls i Taberner, procedió a castellanizarse a sí misma y a sus hijos, a los que comenzó a educar en la lengua y la ideología del ‘Imperio’. Esa misma burguesía permaneció impertérrita ante la destrucción de la cultura catalana perpetrada impunemente por el franquismo” (íbid.: 68).

Valls i Taberner havia estat membre destacat de La Lliga des dels seus inicis, essent-ne diputat tant a la Diputació barcelonina com al Parlament Català i al Congrés Espanyol (que no és el mateix que ser ‘diputat republicà’, com algun hagiògraf de certes personalitats imbricades en el processisme podria suggerir).

 

Coses de la burgesia i la seva gran facilitat (intacta hores d’ara) per a la farsa i el joc de trilers (que a Catalunya molts semblen haver oblidat gairebé per art de màgia): si Don Alejandro Lerroux mutà de nom quan es presentà (16-02-1936) en les llistes del filofeixista Front Català d’Ordre amb prohoms de La Lliga (entre ells, un avantpassat de la Pilar Rahola) i hi figurava com Alexandre Lerroux i Garcia (això de la ‘i’ donava i dóna un afegitó de catalanitat en segons quines esferes), Ferran Valls i Taberner també va transformar-se només tres anyets després, com Déu mana (o la butxaca, que ve ser el mateix per als de sempre), i esdevingué Fernando Valls Taberner:

¹ Bernat Muniesa (1985), La burguesía catalana ante la II República (2 vols)., Anthropos, Barcelona, pàg. 261del segon volum

² Comunicació personal del doctor Bernat Muniesa, novembre del 1991.

Aquest escrit d’en Taberner, certament brutal pel que fa a la seva contundència, demostra de forma fefaent, un cop més, la volubilitat de certes capes socials dominants (a Catalunya i arreu) a l’hora de canviar de nacionalisme. No és pas estrany: el nacionalisme burgès català va mutar sovint en espanyol, sense immutar-se. Els negocis són els negocis. També ara, per cert.

L’article del que parlem fou publicat, tornem a dir-ho, quan estava a punt de complir-se l’efemèride de les eleccions en què guanyà el Front d’Esquerres (Frente Popular a Espanya). En la mateixa pàgina de La Vanguàrdia figurava això tot just tres anys abans. Hi destaco Lerroux (sí, ja saben, el pare del lerrouxisme, insult molt emprat pels processistes) i el familiar de la Rahola, sí, la mateixa companya del suposat ‘viatge’ cap a ‘Ítaca’ dels que empren dia sí dia també el terme ‘lerrouxista’ per a criticar tothom que se situï fora de la seva secta:

 

La vitalitat del moviment obrer català va posar el regionalisme de La Lliga en el bloc polític de l’oligarquia espanyola ja abans de la dictadura de Primo de Rivera: l’any 1921, Cambó esdevingué ministre de Finances.

Tornem a veure com el període conegut com el ‘pistolerisme’ fou (com després la ‘guerra civil’) tot una símptoma de per on van realment els trets, i mai millor dit, de la burgesia catalana: els seus interessos, camuflats sota una etèria i mística ‘nació’ o ‘poble’, són els interessos de la seva classe social.

Això mateix és el que intentava i intenta (a data d’avui) mantenir: una ficció basada en una complexa ideologia (en el sentit marxista del terme) que mitifica invents com el seny (elevat a tret biològic del caràcter ‘català’ com cal) enfront de la rauxa, més característica dels catalans ‘desviats’ cap a l’esquerra i del que aleshores anomenaven mursianus i avui en dia conceptualitzen amb un ampli ventall d’epítets.

Aquesta ideologia, que abans ja hem caracteritzat, configura un arsenal de recursos simbòlics que continua plenament vigent, i que connecta directament potser no amb un ‘calvinisme mediterrani’, sinó amb el sistema de valors propi del capitalisme (és a dir, de la burgesia): obertura de ment, ànima emprenedora, esperit comercial, habilitat pels negocis (que han d’ésser poc o gens intervinguts per l’Estat: ‘llibertat de negoci’), capacitat de treball, rigor en la feina (ben feta), seriositat, eficàcia, modernitat, mesura, inclinació natural a ‘crear riquesa’, iniciativa privada.

Això sí: existia (i existeix) per part d’aquesta burgesia un ús de l’Estat, però sempre per a garantir aquesta privatització, pel proteccionisme, o reprimint adversaris socials i polítics (íb.: 71).

Parèntesi no pas superflu: aquella burgesia, i l’actual, és a dir, els representants de les classes dominants, va jugar al centrisme, a situar-se políticament en un ‘centre’ que s’afegiria a la seva voluntat de representar el conjunt del ‘poble’, quan en absolut era així. Però el centre mai no ha existit. És més, i emprant paraules de Bernat Muniesa,

“El centrismo es una formulación política de la derecha. Los regionalistas se llamaron siempre a sí mismos ‘centristas’, hasta que el proceso histórico republicano les arrebató violentamente la careta. Después vino la incorporación masiva a la sublevación del 18 de julio de 1936, la adhesión al totalitarismo de Burgos amparado por nazis y fascistas, y más tarde la vuelta al redil, a la fábrica y al talonario” (íb.:73, la negreta és meva).

Ja hem comentat més amunt que les classes dominants catalanes i els seus instruments institucionals van donar la benvinguda amb entusiasme a la dictadura de Primo de Rivera, la qual no era gaire ‘centrista’, si se’m permet la ironia. Existeix documentació abundant sobre l’adhesió a aquest dictadura feixistoide per part de:

 

“Foment del Treball, Cambra de Comerç i Navegació, Cambra Oficial de la Indústria, Societat Econòmica dels Amics del País, Institut Agrícola Català de Sant Isidre, del Sometent, i de la Mancomunitat de Catalunya” (íb.: 89, citant Jordi Casassas Ymbert, 1983, La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), Textos, Barcelona, pàgs. 87-105)

Primo de Rivera fou aclamat pels catalans que no pertanyien a les organitzacions i partits revolucionaris: “La burguesía de la Lliga se distinguió por el entusiasmo de sus vítores y aplausos. El tot Catalunya era una coartada. El tot era una part, la Cataluña altamente acomodada y conservadora” (íb.: 99, la negreta és meva). I així seguim...

 

I és que, siguem rigorosos. Ja se sap: l’ordre, la pau, la tranquil·litat, són fonamentals per a garantir els bons negocis de les classes privilegiades. ¿Algú pot pensar en què els seus actuals vicaris estan disposats a desobeir i a llençar-se pedres sobre el seu propi teulat? Doncs, per increïble que pugui semblar, a la Catalunya de l’interregne, hi ha qui ho pensa. Qui-sap-lo si per mesmerisme, per hipocresia, o per ingenuïtat... Continuem.

Acabo de comentar que aquestes classes propietàries i llurs cintes de transmissió es van entusiasmar amb l’adveniment un règim feixistoide. El propi Cambó, que no va ser mai feixista tout court, ens dóna testimoniatge d’aquesta fascinació d’alguns membres de la classes dominant catalana pel feixisme, en aquells moments identificat, sobretot, amb el règim de Benito Mussolini. L’any 1925 publicà una obra, En torno al fascismo italiano, que el professor Muniesa explora amb una certa minuciositat.

Per a Cambó, el feixisme era ‘eficaç’ (element clau, per a Cambó, de la burgesia) i ‘dinàmic’. És a dir, contràriament a la buida xerrameca socialitzant del feixisme, el feixisme era realment un instrument del Capital per a vigoritzar-se i perpetuar-se... Cambó considerà el feixisme com una eina contra la revolució socialista, com un instrument necessari per a una ‘operació quirúrgica’ amb la missió de ‘regenerar’ els teixits socials (íb.: 113). Cambó, i la Lliga, va entendre que el feixisme era la ‘revolució burgesa’ del segle XX, és a dir, la forma de mantenir el sistema capitalista (íb.: 152). Com assenyala Bernat Muniesa en el segon volum de la seva obra (pàgs. 97-98):

“La democracia liberal, cuando deja de servir a los intereses de las oligarquías o grupos sociales dominantes y puede ser utilizada para el recorte o supresión de sus privilegios, es abandonada con el pretexto de la ‘eficacia’. Y la ‘eficacia’ es, en última instancia, la mayor facilidad de la acumulación capitalista y, por ello, la reproducción del sistema y sus clases dominantes y hegemónicas”

Algú podria considerar que ser nominalment de ‘centre’ i tenir fascinació pel feixisme és contradictori (una paraula de moda en aquest interregne català: ‘contradicció’). No pas per a un pensament, el de Cambó, la Lliga, Convergència, i el processisme, que sempre han jugat amb postures ambigües sota la màscara de la recerca de ‘consens’ i de ‘buscar el millor per al país’.

Diversos són els pilars que comparteix el regionalisme cambonià, el nacionalcatolicisme pujolista, i la vessant neocon (o carca) del processisme: la ja esmentada ambigüitat, una lògica organicista de la història i de la societat, i el tradicionalisme (que ha penetrat en la communis doctorum oppinio de certes esquerres, com ara el concepte de “vegueria” i d’altres reedicions d’una mitificada Edat Mitjana). Un element propi d’aquest nacionalisme organicista és la crida la resolució dels conflictes de classe en base al consens i a la ‘funcionalitat’. Quan aquest consens falla per la lluita de classes (‘la pressió de la societat civil’, dirien ara), queda el recurs al feixisme o a les seves múltiples variants, de manera que es ‘recondueixi’ el cos social a la seva llera, orgànica i estratificada.

Bernat Muniesa és taxatiu, i em faig meves les seves paraules: La crida als consensos han estat i són tàctiques adoptades i proposades sempre per iniciativa de les forces conservadores en moments d’incertesa. (íb.:115). I continua, fent una observació que considero força aplicable al moment actual:

“Es el juego de aquellos grupos dirigentes que, de una u otra forma, explícita o implícitamente, fueron beneficiarios de un poder dictatorial, que al entrar éste en crisis buscan ‘concordias’ con fuerzas sociales y políticas perseguidas por el totalitarismo” (íb., la negreta és meva)

Què hi trobem, inscrit, gairebé incrustat, en aquest tipus de mecanisme, de discurs, de tàctica i d’estratègia? L’intent de presentar la societat, la nació, el poble, la catalanitat, “como situado ‘por encima’ de la lucha de clases” (íb.: 120). Aquest intent, avui en dia molt present en la ideologia convergent-processista, de desvincular ‘catalanisme’ i ‘lluita de classes’, és el que impulsa llur discurs polític cap a la ambigüitat.

Però, històricament, i ja veurem si també en l’actual interregne, quan ha existit una intensificació de la radicalitat social, el discurs nacionalista burgès (o regionalista) ha mostrat la seva vertadera naturalesa, profundament conservadora. Un exemple del 1930, durant la transició entre la dictadura de Primo de Rivera i la II República: els homes de la Lliga es van moure (oh sorpresa!) amb ambigüitat.

Així, Cambó va deixar escrit: “¿Monarquia? ¿República? ¡Cataluña!” (els sona?  ).

Els de la CEDA van adoptar, com si no, la mateixa equació: “¿Monarquia?

¿República? ¡España!” (els sona, oi?)...

En aquell any, 1930, un discurs de destacats líders del regionalisme/nacionalisme burgès, Joan Ventosa i Calvell, i Raimon d’Abadal, fou recollit a La Veu el dia 21 de juny. I hi subratllaven el següent:

(..i després diran que no hi ha connexió )

 

Per sota d’aquestes metàfores organicistes, pròpies del nacionalisme romàntic d’arrel (i mai millor dit) germànica, una realitat ben present: l’adaptació de la identitat catalana als interessos concrets de les classes dominants....

Els mateixos Ventosa i d’Abadal, també a La Veu, el dia següent al de l’anterior cita, a la pregunta “¿Sou liberals, sou conservadors, sou de dretes?”, van respondre: “som catalanistes”. Catalanistes, i partidaris del capitalisme, podríem afegir nosaltres. I de dretes, és clar.

Quan s’acabava de proclamar la República, els de la Lliga es van afanyar en declarar que continuarien “treballant, dins de la nova legalitat, només per Catalunya” (íb.: 181, la negreta és meva). Com bé assenyala Bernat Muniesa, el recurs a la instrumentalització de Catalunya és una dada essencial.

 

En aquells moments, com també ara, existia una ‘crisi’. La Lliga, com ara Convergència, apostava per tàctiques favorables al sectors dominants. Com ara, es deia que existia una ‘crisi econòmica’ sense dir quin tipus de ‘economia’ estava en crisi. Com ara, a les vagues i revoltes, es responia que perjudicaven a la ‘nació’ (quina?). Com ara, s’ometia que el ‘sistema econòmic’ en ‘crisi’ tenia cognoms concrets, i que en aquell (i aquest) sistema les classes treballadores exerceixen un rol subsidari. És a dir: no és “el seu” sistema. Però en la lògica de la ideologia liberal (avui, neoliberal) organicista la realitat és una altra. (íb.: 146).

 

Quina és una de les claus del nacionalisme/regionalisme organicista? L’ús de les paraules ‘nostra’ i ‘nosaltres’. És a dir, l’ús instrumental del ‘poble’ en nom propi. Aquesta utilització és pròpia del funcionalisme/organicisme conservador, com quan parlen de “els nostres treballadors”. I fins i tot de gent nominalment d’esquerres (per exemple, una portaveu de Poble Lliure fa unes setmanes), que diuen que ‘són conscients’ de la ‘difícil situació de les nostres classes populars’. El que vol dir que, com elles no són part d’aquestes classes, han d’emprar la cristiana compassió i demanar ‘sacrificis’ per la mateixa ‘nació’ mística i inexistent de Torras i Bages...

L’octubre del 1931, Valls i Taberner (una altra patum de la Lliga) va escriure un article on repetia diversos cops el vocable “nostre”i “nosaltres”, englobant al conjunt de Catalunya i del ‘poble’, que havien de regir-se per l’ordre orgànic i jeràrquic tradicional. L’autor del text, a més, afegeix durs atacs contra els que gosaren oposar-se a ells, i ho fa tot amagant-se, de nou, sota el vocable ‘nostra’: “enalteixen i canonitzen al mode laic figures abominables com Ferrer Guardia, que representen l’antítesi de la nostra fe”. Hores d’ara, la fe processista tindria també personatges ‘abominables’ que serien la seva antítesi. No ha canviat gaire ni el discurs ni la ideologia de fons...

El nacionalisme essencialista burgès, abans i ara mateix, assumeix el paper de portaveu ‘de tothom’: “del nostre poble”. Cap novetat. El nacionalisme organicista (que és el que sempre ha estat el nacionalisme burgès català) produeix, sempre, un consensualisme dirigit per un grup social determinat, que ha emprat el ‘nacionalisme’ en profit propi. Avui en dia, també....

Un altre prohom de la Lliga, Estelrich, retreia a Macià que fos un ‘home de partit’ i no un ‘home de Catalunya’... En breu també veurem més retrets a ERC, acusada de no representar ‘al poble de Catalunya’ (ironies de la història).

Per aquelles dates es discutia el contingut del futur Estatut de Núria. Els líders de la Lliga també s’afanyaren a reclamar que no fos un “estat de ‘dreta’ ni de ‘esquerra’, sinó un Estatut de tot el poble de Catalunya” (íb.: 207, la negreta és meva). Però després afegien que aquest ‘tot el poble’ s’havia de fonamentar en les premisses de “Religió, Propietat, Família i Ordre”. Tal qual...

Com també apunta Bernat Muniesa, la ‘intromissió’ de l’Estat en l’àmbit econòmic va irritar (i irrita) una ‘dreta nacional’ que estava i que està acostumada a considerar el seu país com una finca particular. A Catalunya, i a Espanya. No resulta pas estrany l’entusiasme amb el què els hereus ideològics del nacionalisme burgès de la Lliga aprovaren les mesures austericides dels seus germans de classe social a Espanya, ni que perpetressin un austericidi a Catalunya encara pitjor que el que es va produir a Grècia.

Retornem als anys trenta, un interregne molt semblant a l’actual. En una xerrada emmarcada en les eleccions d’inicis del 1934, Lluís Ventosa i Calvell va insistir en la ja esmentada crítica a ERC per tenir una ‘ideologia partidista’, a la qual la Lliga oposava “la concepció catalanista, dirigida a tots els catalans”, i afegia en un altre discurs posterior: “Esquerra passarà, però Catalunya persisteix” (íb..-Volum II.- 88-89, la negreta és meva). Novament s’establia, la identitat Catalunya igual a Lliga catalana, és a dir, a burgesia catalana... Una diferència amb l’actual moment és que els representants de les classes dominants eren més sincers que els processistes. Abans i ara es parlava de l’interés suprem del país, paraules textuals del mateix Ventosa i Calvell en la publicació madrilenya Ahora (febrer del 1934), que afegiria una frase ben nítida: “en el mundo están en lucha dos tendencias: la que afirma la solidaridad de clase y la que afirma la solidaridad de la patria”. De fet, avui passa exactament això, sempre i quan tinguem la prevenció d’advertir que la ‘pàtria’ de la qual parlen alguns se circumscriu a la seva classe social, reconvertida en poble per aquell exercici d’ús del mateix en termes propis, el nosaltres abans comentat...

Però arriba un moment en què, com es podria dir popularment, es toca os. Es punxa en el nervi dels que s’apoderen del ‘nosaltres’ en llur propi benefici i empren la ideologia nacionalista organicista per a continuar dominant. A l’interregne dels anys trenta, el nom de l’agulla fou una moderada Reforma Agrària que tractà d’impulsar el govern de la Generalitat republicana.

Talment com si algú avui en dia impulsés reformes que toquessin els privilegis educatius, sanitaris i fiscals de les classes que tant i tant bé continua representant Convergència i els seus satèl·lits. I és que la identitat profunda d’una classe social

emergeix només quan el procés històric es mou amb una acceleració vertiginosa, removent-la, i esvaint el fum de la ideologia ‘nacionalista’ sota el qual s’havia ocultat, i encara s’oculta..

La reacció davant del projecte d’aquella més que moderada i gens ‘revolucionària’ reforma agrària³ de la Generalitat republicana tornà fer que els de sempre mesclessin les classes propietàries i Catalunya sota el vocable de nosaltres i derivats. Ventosa i Calvell afirmà pel juny del 1933: “en l’aspecte patriòtic, deixant de banda la ferida en el nostre patrimoni, la nova llei impulsa la lluita i la discòrdia entre els catalans” (íb.: 107). Crec que és impossible resumir millor la ideologia del nacionalisme essencialista que com es fa en aquesta frase, que es comenta per si sola. Qui tingui ulls per veure-hi, que vegi. Anar contra ells és anar contra Catalunya i, de retruc, generar lluita entre catalans. Processisme. Ras i curt... Continuem

Un aspecte del nacionalisme organicista, català, espanyol, o d’on sigui, és la seva naturalització (o sacralització) de les ‘lleis’ socials. Un altre dirigent de la Lliga publicà un escrit contrari a la reforma agrària on apel·lava a que no es podia “alterar l’acció de les lleis econòmiques essencials”. Molt en la línia del neoliberalisme actual i el ‘no hi ha alternativa’. El terme ‘lleis essencials’ és el simple encobriment (no providencial, sinó ‘naturalista’) d’un tipus d’status social beneficiós per als grups dominants, com si la societat d’amos i senyors hagués de continuar eternament...

Sigui com sigui, i com sempre ha passat i passa, la dreta catalana i espanyola van unir- se per a aturar la més que moderada reforma agrària. En aquell cas, la Lliga va subratllar que la interpretació que de la reforma feia el govern central (de dretes) estava per sobre de l’autonòmica. I mentre Azaña col·locava l’Estatut de Catalunya com un fet institucional de rang parell a la Constitució espanyola, Cambó li atorgava un rang inferior...

Per tal d’assegurar el seu domini i no veure’l esmicolat ni un bocí, el propi Cambó declarà en un sessió del Congrés que estava prestant un servei a la República i a Espanya (íb.: 142). Cambó mostrà la seva vertadera dimensió política col·locant els interessos de classe per sobre de la seva antiga passió per ‘Catalunya’.

De fet, fou iniciativa de la Lliga portar al Congrés espanyol la proposta de reforma agrària de la Generalitat, per a frenar-la en sec. El socialista Indalecio Prieto indicà en una intervenció al Congrés, amb to sarcàstic, però en absolut en broma:

“El hecho, simplemente, de causar un rasguño, un arañazo a cierto privilegio de clase, ha motivado todo este revuelo, en que el Sr. Cambó ha metido no sólo al Gobierno, que sería lo de menos, sino también a la República” (íb.: 159)

I Prieto continuà, posant el dit allà on més mal fa, és a dir, dient veritats com a temples:

“¿Cómo concebir, Sr. Cambó, que para un hombre regionalista y autonomista no prepondere, por encima de las mezquinas y leguleyescas disquisiciones que ha hecho Su Señoría, el espíritu de autonomía del pueblo catalán? Lo que sucede es que esta resolución del Parlamento catalán ha herido intereses conservadores que vosotros los hombres de la Lliga representáis, y por esta mecánica inevitable, en lo sectores conservadores y burgueses, cuando se tropieza con un interés de éstos se ahogan los más hondos y los más románticos sentimientos” (íb. 161)

 

³ La Lliga i, amb ella, els seus amos (les classes dominants), van reaccionar amb furor davant d’una llei que mai no es promulgà, d’inspiració liberal, reformista-socialdemòcrata. També ara reaccionen així davant la por a que governin d’altres formacions polítiques, també força moderades. Abans i ara senten tremolors només d’imaginar-se perdent el domini del seu latifundi en mans d’opcions polítiques força moderades i gens ‘extremistes’ ni ‘revolucionàries’….

Com si no s’entén avui en dia que els pressupostos de Convergència i satèl·lits no toquin ni un pèl el domini de les classes propietàries? Doncs perquè el processisme només és un instrument al servei dels de sempre per a continuar amb els seus interessos intectes. En nom del poble...

Indalecio Prieto encara va posar més el dit allà on fa mal, afirmant, amb tota la raó, que els ‘regionalistes’ (els representants de les classes dominants amagats sota un suposat ‘patriotisme’) només tenien uns interessos a defensar: els seus. Per això van córrer a anar a demanar aixopluc a Madrid:

“A buen seguro que si estos señores (señalando a los de la Lliga catalana) hubiesen tenido en el Parlamento catalán una mayoría predominante de la Lliga o conservadora y hubieran votado una Ley de Cultivos enteramente contraria a la que ha votado la mayoría de la Esquerra, no se les habría ocurrido recurrir al gobierno de la República para impugnar la ley” (íb.: 163)

 

Durant els fets del 5 d’octubre del 1934, i després, la Lliga oblidà antics greuges amb Lerroux, president de la República. Van fer adhesió pública a la seva persona, com a restaurador de l’ordre a Catalunya. I si l’any 1909, quan la Setmana Gloriosa (més coneguda com a Tràgica), Cambó exigí caps i sang, ara també exigiria severs càstigs: “per a aquests delictes no hi ha més pena eficaç que la pena de mort” (íb.: 221).

A finals d’octubre, un manifest de la Lliga remarcava “la nostra fe en Catalunya” i apostava per la “concòrdia dels catalans”... Pocs dies després, tornaven a parlar de “la nostra fe en el poble de Catalunya”. Al febrer del 1935, Cambó afirmà en un article: “nosaltres, amb els homes que han tingut un gran patriotisme espanyol i una gran visió d’Espanya, ens hem entès sempre. Amb qui no ens hem entès mai és amb la gent menuda”. Nova reapropiació del ‘poble’ per part de les classes dominants, nou ús del llenguatge classista, amb flaire aristocràtic, tant i tant present encara avui en dia en certes geografies ideològiques de Catalunya... El tradicionalisme i el providencialisme no han desaparegut pas.

Tampoc ha desaparegut la propensió a considerar als ‘altres’ com a sucursalistes. Així, les esquerres catalanes eren vistes com una “sucursal de las izquierdas españolas” Tampoc no ha desaparegut la visió de la lluita de classe com a quelcom ‘aliè’ a l’ànima del poble català (ja sabeu que aquesta estaria caracteritzada per una barreja entre valors tradicionalistes i purament mercantilistes). Josep Pla (més tard, Don José Pla) escrivia això al gener del 1936:

“Nuestro pueblo (...) el alma catalana, toda la sociedad catalana, toda la tradición catalana, es radicalmente contraria a la lucha de clases” (íb.: 255, la negreta és meva)

Traduït socialment: ‘tradició catalana’ és sinònim de les classes privilegiades. Les quals, abans, i ara, continuen apoderant-se del terme ‘poble’ en benefici propi, per a dissimular, ocultar i amagar l’existència de la lluita de classes, i la dicotomia antagònica entre el poble treballador i les classes dominants.

 

PS:

Tot i que és àmpliament conegut, vull recordar que Francesc/Francisco Cambó donà suport i finançà al bàndol feixista, que Joan Ventosa i Calvell donà suport als feixistes, des d’Itàlia Raimon d’Abadal apostà pel triomf feixista, Lluís Duran i ventosa, també des d’Itàlia, simpatitzà amb el bàndol feixista, Joan Estelrich justificà la sublevació feixista, i el ja esmentat Fernando Valls Taberner, fou un visceral defensor del feixisme i del règim franquista...