• EMANCIPACIÓ SOCIAL, LLUITA POLÍTICA I DIVERSITAT CULTURAL:
  UNA APORTACIÓ DES DE L’ÒPTICA DELS ETNOSISTEMES

  
  
  Joan Manuel Cabezas López
  Doctor en Antropologia Social i Cultural
  
  
  
  
  Introducció
  
  
  La crisi capitalista s’està convertint en l’enèsima font de legitimació de la idea de que la ‘immigració’ és, en sí, un problema. Racisme i crisi, ambdós productes de l’ordre de realitat moderna i capitalista, es donen la mà. Fins i tot, es diu, els immigrants provoquen l’ascenció de partits obertament xenòfobs, com ara Plataforma per Catalunya. Si més no, és el que sovint he sentit a l’hora d’explicar el per què de l’existència d’un bon nombre de vots a aquell partit: ‘és que a Vic hi ha molta immigració’, ‘és que hi ha molts immigrants a El Vendrell’... Només faltava això: els treballadors etiquetas com a ‘immigrants’ no només han esdevingut els bocs expiratoris perfectes per a explicar tota mena de problemàtiques, incloent la ‘crisi’, sino que, per si fos poc, per culpa dels immigrants hi ha racistes. El racisme és percebut, doncs, com una mena de reacció de causa-efecte davant dels immigrants (els quals ‘provoquen’ el seu ‘sorgiment), com un virus latent que es reactiva davant l’excès de ‘diferències’, i no pas com el que és: una estratègia ideològica amb bases estructurals, que es dirigeix no contra els ‘diferents’, sino contra els estigmatitzats com a diferents, i que són pobres i/o procedents de països més pobres que els de recepció.
  Per una altra banda, la crisi és un mecanisme cíclic del capitalisme per a augmentar cada cert temps l’acumulació de capital per la feina dels altres. La crisi és, també, una excusa per a acabar amb el poc d’Estat social que s’havia construit a llocs com Catalunya. I la crisi és la que dóna empenta a l’apropiació mercantilista de territoris i poblacions al mateix temps que alimenta el racisme, el feixisme i el populisme.
  Crisi i racisme es veuen com a inevitables, no pas així la ‘immigració’ (d’alguns). Les reformes neoliberals són presentades com de ‘sentit comú’, naturals, sensates, racionals i lògiques. El racisme, en les seves múltiples modulacions i intensitats, subratlla amb energia diverses idees-força que també esdevenen de ‘sentit comú’: drets i deures, no tothom pot accedir als serveis, incivisme, no hi cabem tots....Quins sobren? Per què?
  Una crisi també és una oportunitat. En el nostre cas, l’oportunitat de replantejar-nos qui sobra realment, doncs ‘sobrar’ és qüestió de l’establiment d’una ratio que determina qui està de més i, o marxa, o canvia. Quin barem agafar? Per què el barem ‘cultural’ o d’origen? Especuladors, banquers, grans financers, són els que realment sobren... Aquests sí que s’haurien d’integrar i ésser cívics.
  
  
  Populisme, racisme popular i racisme institucional
  
  
  La idea de ‘poble’ és una invenció. Per a convertir-la en quelcom palpable, real, cal imaginar-se un universal que contingui i superi les diferències que s’hi troben dins d’ell. D’aquí la necessitat d’identificar un enemic que impideixi la formació del poble. Avui en dia, el populisme indica els immigrants com a enemic intern. La realitat a reivindicar per a fer front a aquesta ideologia és que els immigrants són part constitutiva del poble. Més tard en parlarem.
  En estats obertament racistes, com era el cas de l’Unió Sudafricana, i als països europeus actuals, les condicions dels treballadors migrants eren del mateix ordre, sobretot pel que fa a l’existència d’un doble mercat de treball: es divideixen els treballadors en dues categories, els integrats en el sector capitalista, i els migrants, que només es reproduexien en ell parcialment. A més de rebre menys salari indirecte que els ‘integrats’, tenen una inestabilitat laboral derivada de que als treballadors d’origen estranger se’ls considera, a priori, com a menys qualificats. Amb la crisi, les condicions laborals dels ‘autòctons’ s’han apropat a les dels estrangers, extenent aquest doble mercat de treball a capes de la població fins ara situades lluny de la marginació.
  El racisme ha estat fonamental per al funcionament d’aquest doble mercat de treball i, amb la crisi, també ho ha estat per a legitimar la lluita de les classes populars autòctones. Aquesta legitimació es basa en la creença que l’inclusió de gran part d’aquestes en les condicions que abans eren gairebé exclusiva dels treballadors estrangers és culpa dels treballadors estrangers, no pas de l’estructura econòmica i política que crea la crisi. Aquest racisme popular té a mà tot un arsenal de prejudicis i estereotips, de creences i de pràctiques que naturalitzen la marginació dels estigmatitzats com a diferents.
  Es tracta d’un repertori cultural profundament interioritzat des de fa segles i que ningú no ha fet gaire per esbandir. A més, les seves arrels, com sempre, són materials i polítiques, i deriven de la mateixa creació dels estats corporatius i centralitzadors europeus, originats en base al monopoli financer i de la violència, i de la seva llarga història policíaca de persecucions basades en l’extirpació de suposades potències malignes (de dins i o de fora) la supressió de les quals agarantirien la salut del cos nacional o bé l’expansió de l’estat un cop van derivar les tensions internes cap a l’exterior. I així, fins a data d’avui, doncs l’humus polític del qual es nodreix aquest repertori cultural continua essent el mateix sistema polític, transfigurat avui en dia, a casa nostra, en una mena de feixisme postmodern, amb tècniques menys grolleres però molt eficaces, complementat amb el populisme, que sempre és feixistoide.
  Com tot feixisme, l’actual feixisme, present en molts més partits i consciències del que es diu, tracta de sublimar les classes socials negant llur trascendència i de justificar l’explotació amb bases racistes (naturals o culturals, tant se val). A més, tracta de produir terror en una fracció de la classe popular (la dels treballadors estrangers) per tal que ni es plantegin, sovint, reivindicacions similars a la dels treballadors autòctons. Aquest racisme també busca anul·lar tota consciència de classe social, doncs oposa als immigrats amb els nacionals, i també als immigrats amb d’altres immigrats.La política de les ‘comunitats’ d’immigrats és un exemple evident d’aquest divide ut impera.
  Per últim, la insistència en veure el racisme com a una ‘actitud’ o una ‘conducta’ gairebé natural a l’ésser humà[1], fa que només se’l vulgui de combatre en el terreny de la metafísica cristianoide, no pas com se l’hauria de combatres: transformant de soca-rel les estructures socioeconòmiques i polítiques que promou l’activació dels repertoris culturals disponibles per a legitimar una explotació i una exclusió que són part fonamental del seu funcionament.
  
  
  Diversitat cultural, Estat-nació, i capitalisme salvatge: entre la folklorització i l’explotació
  
  
  
  
  Els sistemes ideològics tenen la seva base, sovint, en estructuracions polítiques i socioeconòmiques que els generen per a poder perpetuar-se. Sense anar més lluny: primer va haver explotació i, després, es creà el racisme per a legitimar-la. Els prejudicis, estereotips i els mecanismes d’etiquetatge, minusvaluració, persecució, explotació i extermini ténen les seves arrels en sistemes polítics i processos socials objectivables, no pas en foscos impulsos i sentiments innats i gairebé instintius.
  L’estat-nació té, per començar, una base nacionalista en el pitjor dels sentits del terme: la creació, a sobre d’un territori uniformitzat per cultura i llengua, d’una societat política homogènia on les diferenciacions són perseguides excepte, com molts cops passava i passa, es domestiquen o s’amaguen en els ‘cors’ i les ‘ments’, o són útils per a l’ordre hegemònic...
  L’estat modern, i també l’estat postmodern que continua essent garant de l’explotació de la majoria de la població per part d’uns pocs, és plenament monocultural fins i tot en els llocs on professa una teòrica ‘multiculturalitat’: existeix un únic model tàcit sobre què és la realita i com funciona. Les elits (és a dir, l’estat i les seves classes dominants) són monoculturals, sigui quin sigui el seu ‘origen’ o ‘cultura’, doncs combreguen amb el model tàcit abans esmentat. Els àmbits periodístic, jurídic, educatiu, policial, administratiu, tots els aparells de l’Estat que agaranteixen la dominació de la societat, són monoculturals. La societat, el poble, situat a fora d’aquest àmbit, rep una evident influència del mateix en tant que adoctrinada i coercionada (mai del tot ni per sempre), amb participacions no menyspreables d’una part dels seus membres (els funcionaris) en la reproducció de les jerarquies, exclusions i desigualtats en les quals es basa aquest ordre de realitat, i que té una darrera expressió (potser l´última) en l’actual apropiació de l’espai i de la societat per part del capital financer, que ha acabat per fagocitar la seva base d’avituallament i de protecció, és a dir, l’estat-nació.
  Amb el vel del ‘respecte’ multicultural, de la ‘concessió’ (per definició, provisional) d’una certa ‘llibertat’ cultural (falsa i folklòrica), l’estat crea l’il·lusió de viure en una societat intercultural.  Però el que fa és exactament el mateix que feia l’estat colonial: classificar, crear ‘referents comunitaris’, controlar, monitoritzar i, sobretot, buidar de contingut real els diversos móns que estan aquí i que han d’ésser domesticats i ‘integrats’ en el conjunt del que les elits dominants consideren com ‘la cultura nacional’ o ‘els costums i valors propis’...Mai no seran, però, realment ‘ciutadans’, sempre tindran una tara, la del seu origen, llengua, religió, gènere, edat.
  No ens enganyem: una societat que viu de i per a l’abús i la marginació de certs sectors de la població, una societat d’una desigualtat tan monstruosa com l’actual, hereva del capitalisme més brutal, només pot fer servir les diferències reals (no les desactivades) per a justificar desigualtats. Si no es canvia de manera radical l’estructura d’aquest ordre real, qualsevol diversitat serà o una farsa o una legitimació per a l’explotació.
  En d’altres paraules: “El multiculturalismo es un racismo que ha vaciado su propia posición de todo contenido positivo (el multicuIturalista no es directamente racista, por cuanto no contrapone al Otro los valores particulares de su cultura), pero, no obstante, mantiene su posición en cuanto privilegiado punto hueco de universalidad desde el que se puede apreciar (o despreciar) las otras culturas. El respeto multicultural por la especificidad del Otro no es sino la afirmación de la propia superioridad”  (Žižek, Slavoj, En defensa de la intolerancia, Ed. Sequitur, Madrid, 2008, pàgs. 56-57)
  
  
  De l’idealisme essencialista a l’idealisme ciutadanista: per una presa de consciència de la vertadera realitat social
  
  
  Parlem de la nació de Catalunya: per molt que es digui, aquí no hi ha un sol poble, aquí hi ha, grosso modo, per una banda, un gruix poblacional format per suposats autòctons i antics immigrants arribats de la resta de l’Estat Espanyol, dividits en classes (tot i que molts dels d’abaix se n’hagin oblidat) i que poden tenir el dret d’ésser ‘ciutadans’ (tot i que en molt diferents graus i intensitats), i uns estrangers etiquetats com a ‘immigrats’ que o bé són comminats a ‘integrar-se’ (A on? Com? Per a què?) o bé són obertament exclosos, explotats i expulsats.
  La veritable realitat social s’oculta mitjançant dues grans estratègies per a que no pugui ser asssumida per tot el poble, un poble intercultural i dinàmic, format per la societat, no pas per les elits dominant ni l’Estat.
  Per una banda, està l’idealisme essencialista, que empra la coartada cultural. Per una altra, l’idealisme ciutadanista, que empra la coartada d’allò públic.
  El primer dibuixa una realitat social formada, per una banda, per un poble autòcton l’encarnació del qual seria l’Estat, amb una cultura pròpia, unes tradicions i una religió. No es pensa pas en classes i, si es fa, s’actua com feia el feixisme històric: sublimant-les a través de l’aposta patriòtica, és a dir, del nacionalisme, basate en la importància fonamental que tindria compartir quelcom que es considera superior a la classe i molt més substancial que ella: la cultura (entesa, plenament, com a raça cultural) i les tradicions. Al costat d’aquest bloc o, millor dit, a sota, estarien les ‘comunitats immigrants’, totes elles de classe subalterna. Un immigrant ric deixa de ser immigrant i passa a ésser o bé el membre d’una colònia estrangera i/o un amable emprenedor no-nacional, sempre disposat a marxar si troba una feina millor. Aquests ‘immigrants’ serien emprats com a bocs expiatoris de qualsevol problema, desviant l’atenció de les masses populars ‘autòctones’ en base a dispositius culturals de llarga durada i àmpliament emprats durant segles. Per a aquesta estratègia, i per a la següent, resulta fonamental que les classes populars ‘autòctones’ no tinguin una identificació clara amb la resta de classes populars que facin sublimar llurs respectives ‘cultures’ i ‘tradicions’. Per a l’idealisme essencialista, els immigrants són un perill per a la civilització autòctona, i han de romandre al marge de la mateixa o, directament, ser expulsats.
  El segon idealisme, el ciutadanista, tracta d’ésser una alternativa al primer però el que fa, de facto, és aportar una nova superstició per a evitar la presa de consciència de la realitat social. El ciutadanisme parla del públic, de la ciutadania, una massa educada i ordrenada que pren decisions racionals i sublima les cultures i tradicions particulars. Falsament, es considera ‘ciutadà’ a tota la població, tot i que és evident que molts dels immigrants (és a dir, dels treballadors estrangers pobres) no tenen pas estatus de ciutadanà, ni tampoc els seus fills. En tot moment s’evita parlar de classes socials, difuminades en un espai públic on les interaccions lliures entre iguals esdevindrien la norma. La realitat confirma que això és només una abstracció que tracta d’imposar-se a sobre d’uns fets que la desmenteixen contínuament.
  A simple vista, doncs, una òptica consideraria evident que estem en una societat on conviuen els autòctons o nacionals (detentors del poder estatal i propietaris del territori nacional), i els immigrants. I molta gent podria estar-ne d’acord. L’altra visió considera com a obvi que existeix una ciutadania lliure i igual, on els immigrants també participen sempre i quan es limitin a integrar-s’hi i a deixar de banda les seves diferenciacions. Estem en una democràcia, es diria. I molta gent podria estar-ne d’acord. Però si alguna cosa hem après des de les ciències socials és que cal mirar darrere de les potencials aparences per a trobar la veritable realitat de les coses.
  Des del meu punt de vista, estem en una situació fortament jerarquitzada (potser més que mai en la història humana) i on les classes dominants cada cop tenen una hegemonia més aclaparadora precisament perquè la difuminen o sota el vel de la ‘cultura comuna’ o sota el de la ‘ciutadania comuna’.
  A dalt de tot de la jerarquia estan les elits i els seus aparells de dominació: les institucions estatals. Les classes altes i gran part de les classes mitges que han perdut (si és que algun cop l’han tingut) una consciència identitària de classe, són les que funcionen com a mediadores entre l’estat i les elits, i la societat. Aquesta mediació genera la il·lusió de que Estat i societat són la mateixa cosa. I que la societat, és a dir, el poble, comparteix la mateixa cultura amb l’Estat, que n’és la seva emanació natural. Mentida.
  A sota (sí, a sota) dels aparells de l’Estat, de les elits (nacionals i transnacionals), i de les classes benestants, hi és una societat, avui en dia profundament diversa, que compta amb uns imaginaris propis, fora o lluny del poder. És la potència (intercultural i plural) davant del poder, l’autoorganització davant l’organització jeràrquica, el funcionament del cos social sobre si mateix davant de la domesticació, el vitalisme davant de l’esperit eucarístic.
  Aquesta societat, és a dir, aquest etnosistema, apareix fortament dicotomitzat en base als dos idealismes suara esmentats, els quals són clarament complementaris. Per una banda, no és conscient de la seva existència com a entitat real i diferenciada perquè ha estat suggestionat continuament de que està ‘dividit’ per ‘tradicions culturals’, ‘religioses’, etc.. Per una altra, no té consciència pròpia com a sistema per si perquè no ha desenvolupat una identificació de classe el suficientment sòlida i àmplica com per a sumar totes les maneres de dir, fer i pensar que existeixen dins de les masses populars.
  La tasca és, doncs, doble, però també complementària: desmuntar els idealismes i les abstraccions que impideixen la construcció d’una societat plenament conscient de la seva singularitat en relació amb (i diferenciant-se de) els seus opressors...
  Una manera de fer front a la “crisi” és prendre consciència d’ésser un sol poble, en el sentit d’una única societat, un sistema plural situat fora de l’Estat i també fora de les elits que detenten el poder. Catalans ‘autòctons’, senegalesos, marroquins, wolof, pëël, tukulër, jakhanké, socé, manding, laobé, sereer, lebú, khasonké...estem aquí i ara, i cal lluitar per una societat que agaranteixi la pluralitat cultural i la igualtat econòmica, no pas com ara, on hi ha uniformització cultural i desigualtat econòmica.
  Per a lluitar contra la “crisi” i contra els que l’han creat cal prendre consciència que, totes i tots, som part del mateix etnosistema, és a dir, d’un agregat d’institucions autoorganitzades que engloben, sovint encavalcant-les, diverses instàncies (etnicitat, parentiu, classe social, rituals, persones) que estan al marge del control directe de l’administració, i també que aquest tot, aquest etnosistema, engloba xarxes discontínues (però sòlides), vincles efimers, interaccions microscòpiques. Només en l’ara i aquí de l’acció real és on existeixen les cultures i les idees.
  Hem de tenir en compte que dins d’una societat així entesa hi caben multitud de cultures, entenent ‘cultura’ com la forma que adapten les relacions socials, no pas en el sentit abstracte, metafísic, idealista i essencialista. I també hi caben tota mena de pràctiques religioses en un planol horitzontal en el qual cap d’elles vulgui ésser la dominant de l’espai neutre, làic, en el qual s’ha d’inscriure la societat.
  No hem de buscar un ‘cultura pública comuna’, sino una societat formada, com sempre, per les classes populars, amb diverses formes d’entendre el món, de dir, de fer, de pensar, però sempre enfonsant les arrels en les pràctiques (l’acció social) i en allò concret (les condicions materials d’existència). Això cal tenir-ho molt clar per a aconseguir aglutinar la lluita contra la crisi i els seus culpables en base a una emancipació realment popular que inclogui els treballadors immigrants.
  Les persones i grups disposem de recursos simbòlics de tota mena, i els expressem sempre en la praxi al mateix temps que són determinats per aquesta i per les condicions reals d’existència. La forma en què la gent viu condiciona el seu pensament. Les formes de consciència (entre les quals estaria el que, a Occident, denominem ‘religió’) són també recursos simbòlics i, com tots aquests, no són en sí, sinó que és el seu ús el que els fan significatius.
  Totes les religions, totes les formes de representació transmeses (tradicions), apreses, manllevades, inventades o copiades, poden tenir diversos usos. Una religió, millor dit, els elements d’una religió, poden ser emprats per a justificar una dictadura, o per a fer una revolta social llibertària. Això s’esdevé en gairebé la totalitat de creences. La diversitat, per la seva banda, pot ser emprada, com s’ha fet, per a crear disensions entre les classes populars (o, complementàriament, per a diluir-se en un fals magma ciutadà), o per a impugnar d’arrel l’actual escàndol de la realitat. Aposto per aquest ús, però només es podrà dur a terme, cal insistir-hi, a través d’un treball constant de conscienciació i d’acció que, conjuntament, generin una nova classe popular, intercultural, diversa i, precisament per això, molt més sòlida.
  Volem dir amb això que no hi hauran contradiccions dins d’aquesta nova classe popular? De ben segur que n’hi hauran. I no hi hauran discrepències i fins i tot incompatibilitats entre ‘cultures’ dins del seu si? Evidentment que sí. Però això no implicarà cap mena de conflicte irresoluble o de disgregació interna si aquesta identificació (que sempre és diferencial i opositiva) és, al mateix temps:
  
  
  -         Àmplia, dins del marc d’un sistema que, en tant que organisme viu, reguli els conflictes interns de manera gairebé espontània.
  
  
  -         Clarament diferenciada dels grups dominants (els quals, per cert, també són i han estat sempre interculturals...) mercés a una identificació que passi d’ésser racionalitzada a esdevenir un element de sentit comú un cop integrada plenament en la consciència i en l’inconscient.
  
  
  La fòrmula, doncs, és clara: desactivar aquells recursos simbòlics, aquells repertoris culturals[2],  que cerquen legitimar i naturalitzar la discriminació, i desmantellar la realitat estructural que els empra contra segons quins segments de la població, sobretot per a crear antagonismes irresolubles dins del poble, com ara la seva fracturació en ‘normals’ i ‘rars’, ‘autòctons’ i ‘immigrants’ i, aquests darrers, en ‘comunitats’.
  En tots dos casos, s’ha de fer no només des de l’educació i la formació, sino també des de l’acció conjunta, des de la lluita per a un objectiu comú que va molt més enllà de formes culturals i d’origens: crear una societat igualitària des del punt de vista econòmic. Les diferències no són res, només existeixen en l’acció social i, per tant, són en tant que s’empren, i el mateix es pot dir dels anomenats com a trets culturals: el seu desplegament s’encabeix perfectament en una societat la població de la qual té uns objectius i necessitats molt més amplis i, fins i tot, pot aportar idees, representacions i patrons d’orientació de l’acció que siguin eficaços a l’hora d’actuar sobre la realitat substantiva i, per tant, de canviar-la.
  
  
  Emancipació popular, lluita política
  
  
  Davant de l’actual situació cal prendre consciència de que el poble, les classes populars, són el conjunt de la societat situada al marge del poder (és a dir, la immensa majoria), i de que està en les nostres mans unir-nos,  actuar i consolidar l’acció en forma d’autoorganització i lluita per a la creació no només d’una societat d’acollida justa i igualitària, sino per a la gènesi d’un ordre mundial just i igualitari, doncs cap acció insurreccional no tindrà continuïtat sino es fa a nivell planetari.
  Des del punt de vista de l'acció, cal que totes les treballadores i treballadors estrangers s'emmarquin en un projecte polític ampli, que deixi de banda (a part) el dret que tothom hauria de tenir a creure que és el que vulgui i/o senti. Un projecte que és polític perque no cerca una vindicació particular, sino que la inscriu en una transformació total del sistema de coses que fan que existeixi el greuge a superar, i que abarca totes les masses populars, no només un grup (que sempre és molt més complex i dinàmic del que ens volen fer creure els especialistes en posar 'etiquetes ètniques' de 'denominació d'origen' (magribins, subsaharians, llatins, esteuropeus, xinesos, hindopakistanís, etc...).
  Aquest projecte consisteix en organitzar-se i lluitar. No té res a veure amb l'origen, sino amb l'aquí i ara, però es poden aprofitar les tècniques 'culturals' per a incorporar-les a la lluita si aquestes són adients per a sumar ítems que aglutinin esforços i donin referents simbòlics i guies per a l'acció. Per exemple, la inalienabilitat de la terra, present en moltes cosmologies africanes, o el pensament taoista, profundament llibertari i contrari al poder.
  
  
  Des del punt de vista de la creació de bases que consolidin l'acció i remoguin obstacles 'identitaris' per a la mateixa, com ara asseveracions del tipus “però és que jo sóc marroquí, no és la meva lluita...”, el fet que hi hagi força 'nouvinguts' que pensin així és un senyal, per un cantó, que estem encara lluny d’una consciència col·lectiva intercultural que  (més enllà d’origens i d’identificacions ‘culturals’ o ‘nacionals’) permeti la pràctica insurreccional i, per un altre, que l'administració (per desgràcia) a fet bé la seva feina fins a data d'avui, és a dir, que s'estan sortint amb la seva parlant de 'comunitats d'immigrants' ben delimitades, gàbies identitàries basades en el lloc de neixement o la nacionalitat jurídica, sempre en base a l'Estat-Nació d'origen.
  Aquí és on la feina de l'antropologia i, en concret, de la teoria dels etnosistemes, hauria d'ésser clau:
  
  
  -         Per un cantó, no s'ha de parlar de 'cultures' (homologades a l'Estat o a la 'civilització': cultura marroquina, cultura musulmana, cultura romanesa, etc.), sinó d'etnosistemes (vinculats a l'ara i aquí, al que realment passa, a la complexitat, a les identificacions múltiples, etc.)
  -         Per un altre cantó, no s'ha de dividir la població treballadora segons el seu passaport o el seu lloc d'origen, cosa que continuen fent, de manera reiterada i clarament intencionada, els poders, ben interessats ni crear etiquetes des de dalt. A tall d'exemple, us envio un arxiu adjunt que em va arribar fa un parell d’anys, i que dóna fe d'aquesta obsessió per a taxonomitzar les classes populars d'origen 'estranger' no només a banda de la resta de la població (redoblant la seva 'excepcionalitat' i 'raresa') sino en base a uns Estats-nació que són, en sí, artificials, complexos i plens de tota mena matisacions “culturals” i “religioses, és a dir, socials.
  
  
  Per últim, a aquesta immensa complexitat, que cal conèixer i valorar per a convertir-la en patrimoni conjunt de les classes populars (ara batejeda com a 'ciutadania'), se l'ha d'afegir que és una complexitat que viu i treballa en indrets, situacions i contextos molt diversos: no és igual un marroquí rifeny home d'estudis universitaris de trenta anys que viu a Salt que un del mateix perfil que viu a Vilafranca del Penedès, i aquesta diferenciació arriba a l'infinit si hi afegim trets de caire biogràfic, laboral, familiar, econòmic, habitacional, sanitari, ideològic, etc.
  La consciència col·lectiva sempre s’ha nodrit dels etnosistemes reals, sempre ha estat intercultural i, com tota consciència, s’ha basat en una infrastructura entesa no pas com un indret on trobar allò purament econòmic i tecnoecològic, sino com a una funció que combina condicions físiques i socials per a produir i reproduir la societat. I aquí s’hi trobarien les relacions socials de producció, les quals inclouen les tècniques, algunes de les quals són intangibles, com ara idees, representacions i fòrmules d’orientació de l’acció sobre el món.
  Aquestes tècniques, aquestes relacions i aquesta base infrastructural inclouen, ara i aquí, els recursos simbòlics de persones i grups entre els quals s’hi troben els treballadors immigrants. Aquests recursos simbòlics han de forjar una societat, un poble, que faci de la seva diversitat un actiu més a l’hora d’impugnar una realitat escandalosa davant de la qual cal organitzar-se per a transformar-la i crear una nova societat, igualitària i lliure.
  En aquest procés de creació d’una nova societat autoconscient de les forces motrius de la realitat necessita de la gènesi d’una consciència popular, i aquesta ha de basar-se en l’acció política a peu de carrer, per un cantó, i en la sensibilització i la formació, per un altre. Només així accedirem a una nova consciència de classe que aplegui el conjunt de la societat, és a dir, de les persones treballadores: el poble, entés com a etnosistema, divers, plural, però amb un horitzó nítid i amb uns elements comuns diàfans.
  Sincerament: si no volem que la nostra societat i la del món sencer torni a articular-se en un despotisme que divideixi els humans en amos i en esclaus, no hi ha una altra sortida que aquesta aposta, basada al mateix temps en la pràctica quotidiana i en la tasca de conscienciació activa i continuada. Ni més, ni menys....
  
  
  
  
  
  
  POST SCRIPTUM
  
  
  
  
  Des de fa molts anys he realitzat treballs de camp antropològics, trepitjant terreny, arran, tractant d’explicar l’acció quotidiana a l’espai social, doncs és només allà on s’encarna i existeix qualsevol societat. He recorregut tot Catalunya però, sobretot, el que es denomina “àrea metropolitana” de Barcelona. I, basant-me en aquesta experiència, fa força temps que tinc molt clar que, sense el suport dels ciutadans catalans castellanoparlants, la independència és una quimera completament impossible.
  No es tracta, però, de proposar cap mena de 'tàctica' o 'estratègia': és un projecte i una perspectiva política a anys llum del nacionalisme essencialista (i perdó pel pleonasme). El sistema polític de la Catalunya independent ha d'ésser la projecció del seu sistema social, ergo, del seu poble, profundament intercultural i amb un enorme pes de la població castellanoparlant.
  No hem ni tampoc podem forjar un estat-nació que sigui una fotocòpia dels models espanyol o francès, però diguem-ne que en petita escala: en primera instància, perquè no seria ni democràtic ni just, doncs el que pretendria seria imposar des de dalt uns patrons que constrenyéssin el sistema social, sobreposant-se sobre ell, tractant de dominar-lo i emmotllar-lo a uns models abstractes generats per determinades elits amb la pretensió d’ésser ‘neutrals’, imposant models a sobre del conjunt de la complexa realitat social, en comptes d'ésser la seva plasmació; en segon lloc, perquè és demogràficament impossible que Catalunya aconsegueixi la independència si ben bé el 40 ó 50 % de la seva població és menystinguda o considerada com a 'secundària'. I a això cal afegir la necessitat, urgent, d'incloure com a part del poble de Catalunya el gruix dels 'nouvinguts', no forçant-los a ‘integrar-se’ en no se sap quina ‘cultura pròpia’, sinó reconeixent l'evidència que, de facto, són part integrant de la societat que ha de generar, des de la base, un estat independent.
  Tenim molta feina per davant, però el repte és tan complex com apassionant.
  Ens ho juguem tot, que no és poc....
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  

  ---

  [1] El racisme, com a tal, és un fenòmen inicialment modern i occidental, vinculat als estats-nació, al colonialisme (exterior i interior) i a un sistema econòmic predador. Fins i tot el sistema de castes de la Índia té el seu origen en l’època de la dominació britànica.

  [2] A Catalunya, part d’aquest repertori és el de base ‘autoctonista’ que implica un menyspreu i una discriminació cap als ‘foranis’. Aquest biax racistoide català, nacionalpopulista i culturalista, està més present del que hom pensa, i abreura part del populisme existent al Principat tot complementant el d’un nacionalisme espanyol amb el qual sempre ha estat orgànicament connectat. I quan empro el terme ‘racistoide’ ho faig per a remarcar que el racisme només es practicat per aquells que detenten el poder, és dir, la capacitat d’actuar sobre les accions, dir ‘sí’ o ‘no’, ‘entres’ o ‘surts’, capacitat que força d’aquesta massa populista no detenta pas.
• 
  
• 
  
•