ESTAT-NACIÓ, ‘MODERNITAT’, SISTEMES SOCIALS.

O de la incongruència de la ‘diversitat’ dins del capitalisme

Joan Manuel Cabezas López

Doctor en Antropologia Social 

joanmanuel.cabezas@gmail.com 

www.etnosistema.com 

“El dominio sereno del tiempo y del espacio (...)alcanza su apogeo con la burguesía (...), que a la explotación racionalizada de la naturaleza había añadido la dominación generalizada de la existencia social (...)”

(Michel Maffesoli)

“¿Qué es el Estado? Escuchadme, que voy a hablaros de algo que mata a los pueblos. (...)Quienes crearon los pueblos poniendo en ellos una fe y un amor fueron creadores que, de este modo, prestaron un servicio a la vida. Pero hay hombres destructivos que ponen trampas para atrapar a la gente y las llaman Estado. (...) En los sitios donde aún hay pueblos, no entienden qué es eso del Estado, y lo odian(...)”

(Friedrich Nietzsche)

“¿Y qué es el Estado? Es, esencialmente, la puesta en juego de una fuerza centrípeta que tiende, si las circunstancias lo exigen, a aplastar las fuerzas centrífugas inversas. El Estado se pretende y se autoproclama centro de la sociedad, el todo del cuerpo social, el señor absoluto de los diversos órganos de ese cuerpo. Se descubre así, en el corazón mismo de la sustancia del Estado, la potencia actuante de lo Uno, vocación de negación de lo múltiple, el horror a la diferencia.”

(Pierre Clastres)

“Tout tentative pour réduire les différences, toute tentative pour imposer une modèle unique est une forme de génocide (...)”

(Claude Raffestin)          

                    

L’objectiu axial d’aquest escrit, que recull algunes reflexions incloses en un subcapítol de la meva tesi doctoral. Consisteix en tractar d’impugnar la generalitzada creença, per part de certes geografies del pensament autodenominades ‘progressistes’ o ‘tolerants’ (entre d’altres etiquetes), que sigui possible una societat intercultural al bell mig de l’Estat-Nació. En essència, perque la pròpia naturalesa de l’Estat-Nació (sinònim d’Estat modern, d’Estat burgès i d’Estat capitalista), és purament etnocida pel que fa als seus pressupòsits culturals (la dualitat absoluta i la persecució o desactivació dels models culturals alternatius) i econòmics (el capitalisme, deutor dels pressupòsits culturals, no cal dir-ho).

L´Estat-nació podria ésser considerat, a grans trets, com el conjunt dels aparells de manteniment del monopoli de la violència (física i simbòlica) sobre un territori amb fronteres ben demarcades, fronteres que són el símbol extern del monopoli de la violència que exerceix l´Estat . Sense la violència ideològica (ergo, simbòlica) de l´estat,  sense la posada en acte dels seus instruments, l´etnocentrisme latent difícilment es materialitza, doncs les suposades ‘fronteres’ de la nació està determinades per mites i memòries de l’ètnia dominant . Aquesta maquinària político-administrativa és el resultat d’un procés de modernització que agafà embranzida definitiva amb l´era industrial, una era que destrueix les particularitats i tendeix vers l´homogeni.

 El context sociopolític modern ha estat centrat en la voluntat de centralitzar el poder, base sine qua non de l’uniformització social. El senyal propi és soroll per un tercer, que és exclós. Aquest és l’origen de la centralització del poder.

No és gens casual que l´Estat-Nació modern comenci a consolidar-se en l’era industrial. L’espai corporal que inventa la indústria és un cos homogeni composat de parts simples: l’heterogeneïtat resta exclosa d’aquest espai. Es tracta d’una concepció de l’espai que privilegia, per un cantó, l’extensió (étendue), allò mensurable, la superfície, i d’altra banda, les qualitats productives ‘objectives’ de les terres i les avantatges indirectes de la propietat: el control i l’ús de les poblacions que hi habiten.

El poder polític i el productivisme són les formes modernes d'una ‘neurosi’ ineluctable que reposa en la comprovació de la finitud en totes les seves formes, corol·lari d'un desig infinit que anima a tot individu i a tota estructuració social. En aquesta recerca de l'infinit, el productivisme en el mite del progrés és la rèplica de la producció fonamental, de la creació del món per la divinitat en el mite dels orígens: "Dominar la naturaleza y el tiempo es el resorte secreto que anima el deseo progresista” (M. Maffesoli)

La planificació, l’eficàcia, la productivitat es converteixen en els déus moderns i la submissió als mateixos determina la integració social. L'improductiu queda exclòs com enemic de la societat. De manera que el que no s'adequa als criteris del càlcul i de la utilitat es torna sospitós. La natura és vista pel sistema d’idees moderno-industrial (és a dir, per la pensée bourgeoise, capitalista) en tant que mer objecte a explotar i/o a fer ‘circular’ en el mercat.

La pluralitat dels espais fou qüestionada per la modernitat, encetant la tasca de reduir aquesta diversitat, contemplada com a signe de desordres i de ‘desigualtat’, per a generalitzat un sistema uniformitzador. De fet, l’Estat modern tendí a monopolitzar els processos d’organització de l’espai en l’interior del ‘territori nacional’, separat dels territoris veïns per fronteres sacralitzades, i sotmés a una voluntat d’homogeneïtzació.

Històricament, d’entre les causes principals del fenòmen de l’opressió de les ‘minories’, cal retindre el naixement dels primers estats moderns (encara en fase larvària) i llur principi fundacional: cujus regio eius religio, expressat en els tractats de Westfalia (1648) per regular la relació sobirà-subdits. El territori governant ha de tenir la religió de qui el governa. I la cultura. I la llengua. Ein reich, ein Volk, ein Führer fou una derivació més, però la via morta en què va acabar no implica que d’altres moltes vies similars (en genealogia i en principis) continuïn ben actives en el moll de l’ós dels sistemes polítics actuals. L’Estat modern és hereu, pel seu codi jeràrquic, de l’esglèsia secular, que funda la situació humana del territori en tant que unitat.

Amb la modernitat, el poder es mesura amb xifres concises. Ja no es permet copsar la ‘correspondència dels mons’ i tot desemboca en la desaparició de les ressonàncies que constitueixen l’arquitectura del cosmos. Integrant-los dins del sistema de mercat, de l’hombe (sota el nom de trebaall) i de la naturalesa (sota el nom de terra) es fan mercaderies disponibles. Amb la industrialització el territori esdevé abstracte, com la moneda. Deixa, doncs, d’ésser inalienable. En contraposició amb això, al delta interior del Níger, i a l’Àfrica Negra en general, no hi ha parcel·la sense mestre, però aquest mestre no és pas absolut: no té mai la possibilitat d’alienar la propietat de la terra. Amb un territori inalienable, que no és de ningú (molt diferent de dir que ‘és de tots’), existeix la possibilitat de desplegar relacions socials interculturals reals. Sense impugnar la lògica d’alienació del sòl, de propietat privada de la terra i, subsegüentment, de mercantilització de l’espai, amb l’especulació que se’n deriva, tota ‘reforma’ que albiri relacions socials més justes i lliures, i identificacions interculturals obertes, només serà una impostura kafkiana, entre cínica i encegada per les ‘virtuds’ cristianoïdes. Una lluita per la interculturalitat, com a derivació d’una transformació radical de la societat, no pot basar-se en paràmetres que no qüestionin les bases del sistema del qual sorgeix i s’avitualla l’Estat modern. Diguem-ho clar: “Per poder lluitar, primer cal tenir un sòl segur sota els peus, aire, llum i espai” (Engels, carta enviada a Kautsky el dia 7 de febrer de 1882).  

 Resulta evident, d’altra banda, que el sistema d’idees burgès ha construït un imaginari de relacions neutres, d’igual manera que també es pot suggerir que existeix una connexió immanent entre la tècnica i l’estructura de l’acció racional respecte d’une fites. S’esdevé així una uniformització de l’espai que elimina totes les polaritzacions religioses o polítiques i que esdevé un espai isòtrop, en tant que espai ideal no-diferenciat. Roger Brunet proposà al 1967 un neologisme més explícit que el d’espai homogeni: espace isoschème, que qualifica un espai on tots els llocs tenen una mateixa estructura.

Un punt fonamental és que, en termes territorials, amb l’ adveniment de la modernitat, és a dir, de la burgesia[1], s’esdevé una sort de ‘deriva’ espacial: un territori que era socialment i culturalment coherent, conegut i anomenat, ‘usat’ col·lectivament, esdevé un espai difractat que perd legitimitat cultural i es converteix en una porció de l’espai de la gestió administrativa. Un exemple  hiperbòlic i, per tant, molt significatiu, fou el cas dels bantustans sud-africans, edificats tot aplicant els mateixos criteris etnoterritorials de l’Estat-Nació (absolutització de l’espai i de l’identificació col·lectiva, homogeneïtzació etnosocial, fossilització de les relacions culturals) a unes poblacions retallades per la Comissió d’Afers indígenes i closes en set grans ‘blocs’: Tswana, Venda-Tsonga, Swazi, Zulu, Pedi, Nguni i Sotho Meridionals. A més, la configuració espacial d’alguns territoris sancionava administrativament els canvis etnoespacials anteriorment esdevinguts, reafirmant la nova territorialització: així, el territori ‘blanc’ que separava el Transkei i el Ciskei fou retallat dins del territori xhosa durant les guerres del segle XIX.

La poca legitimació social de l’Estat-Nació imposat, és a dir, l’escàs consens al voltant de l’eficàcia simbòlica que hauria de desplegar per a reeixir, unit al conflicte de territorialitzacions indextricablement vinculat al conflicte entre voluntats  de diferenciació i impulsos vers l’homogeneïtzació, desemboca en aquest espace éclaté determinat per la geometrització d’allò social. La construcció de l’Estat burocràtic, esdevingut model ideal universal, pateix d’aquesta inestabilitat de grups socials de geometria constantment variable.

La modernitat està inextricablement lligada al capitalisme, el qual ha produit un espai político-jurídic. Al llarg del segle XIX l’esdevenir polític de l’economia va guanyar en importància pel que fa a l’estructuració del poder. La societat esdevè economia…

 El pas d’una societat tradicional a una societat industrial i burocràtica (‘mesurada’), té com efecte la supremacía de la norma, de la classificació, de la jerarquia de les persones i de les coses. El procés de modernització que constitueix un Estat-Nació tendeix a construir o consolidar una identitat de la comunitat política sobre l’existència d’una sola llengua, una sola cultura i una única idea nacional. El capitalisme, en el seu estat més ‘triomfant’ (és a dir, hegemònic de forma absoluta), no necessita pas l’ús de la violència directa, doncs el mercat realitza la tasca de destruir la cultura d’una manera molt més subtil i eficaç.

L´ideologia homogeneïtzadora comporta que les determinacions que exerceix sobre l’espai tot sistema nacional només deixen un estret marge de llibertat a les determinacions sorgides d’allò local, i no esbiaixem un fet bàsic: la socialització i les relacions interculturals només es donen en els espais locals, no pas en abstractes espais ‘nacionals’, ni tan sols ‘regionals’. L’absorció de qualsevol moviment centrífug per part de l´Estat tout court està en relació amb una burocràcia amb tradició escrita que va en contra de les tendències ‘secessionistes’, proporcionant un factor de consolidació en la construcció de l’estat. En el cas africà, per exemple, les polítiques de ‘recaptació’ dutes a terme per Freetown i Monrovia, o per grups occidentalitzats d’Accra, per exemple, mai acceptarien les diversitats com a útils o constructives, excepte si es poden rendibilitzar com a objectes comercials sense ànima, és clar… De fet, la ‘nació’ de Libèria tractà d’ésser bastida a partir de l’establiment de 18,000 ‘africans del Nou món’ entre 1822 i 1906. I de la mateixa manera que assigna per objectiu prioritari l’homogeneïtzació de l’espai, l’Estat modern (africà en aquest cas) té per funció totalitzar els fragments d’història per crear una història ‘nacional’ 

Continuant de manera més específica amb el cas africà, cal subratllar que la capacitat de reproducció de guerra civil al sud del Sàhara indica que estem davant de procesos de regulació o d’apropiació per part de l’Estat o, millor dir, de qüestionament i de resposta davant de les tentatives d’implantar  l’Estat-Nació, producte històric modern i occidental, cal insistir-hi: “el Estado nacional es una forma específica de organizar totalmente la vida social que surge en unos países concretos en una precisa época histórica” (Pérez-Agote, 1994).  L’estat modern conjunta una forma objectiva material basada en un centre que controla un territori físicament definit amb una forma immaterial psicològica de legitimació d’aquest centre. Aquesta conjunció històrica és operada per la burgesia, primer agregat social de la història que està exclusivament amalgamat per interessos econòmics.

Però en el cas de l’Àfrica Negra, l’espai concedit a cada potència colonial no ha estat constituti en territori estatal, és a dir, en un espai sotmés de forma permanent i constant a la dominació monopolista de l’Estat-nació. Així l’Estat-nació no ha reeixit pas a l’Àfrica, el que demostra, per si calgués fer-ho, que no és una forma política ‘natural’ derivada del ‘sentit comú’ i aplicable automàticament a tota l’humanitat com un prerequisit sine qua non per a ésser un ‘país civilitzat’…Es pot afirmar que, a l’Àfrica Negra, el model de l’Estat-Nació cedeix el lloc a les configuracions plurals. La diversificació dels modes d’articulació entre Estat i societat reenvia a una inserció de les poblacions en xarxes geoètniques.

 La idea subjacent entre els defensors de l´Estat modern basat en models de pensament i d´acció occidentals radica en el pressupòsit que l’estat-nació modern és el cim del ‘desenvolupament polític’. Com a epítom d’allò Universal, l’estat-nació es construeix contra les lleialtats ‘ètniques’ i ‘tribals’. El que sovint passa, però, és que els etnosistemes dominats es perpetuen precisament com a causa dels esforços de l´Estat modern per a suprimir l´heterogeneïtat: el més gran potencial mnemònic en tot context històric és la insistència, per part de l’estat, de que cal oblidar alguna cosa. La violència estructural que implica el control coercitiu per part de l´Estat genera una potencial violència reactiva que pot materialitzar-se en determinades condicions.

 La cohesió interna i la integració social de l’Estat-Nació depén de l´eliminació dels lligams locals, provincials o ‘tribals’, així com de la inculcació de lleialtat suprema al grup ètnic hegemònic que s´amaga sota la suposada comunitat d´interessos comuns; i això tot i que hi ha qui pot distingir entre la Kulturnation (model alemany) i la Staatnation (model francès), com si en alguns casos fos la ‘nació’ la que creés l´estat o viceversa quan el procés és més aviat dialèctic, i com si el segon tipus d´Estat-Nació, el ‘model francès’, es basés en una suposada ciutadania ètnicament neutra, republicana, quan la realitat és que l´Estat-Nació és sempre l´Estat de l´elit de l’ètnia dominant i de la seva representació específica del món i de la societat a partir de la violència, fet consubstancial amb l´Estat; a més, el sector dominant sovint reclama per a sí l´universalitat'.

 L´estat modern ha estat perfeccionat al llarg dels darrers dos-cent anys, extenent-se amb més o menys fortuna per tot el planeta de la mà d’un imperialisme capitalista (i perdó pel pleonasme), un sistema aniquilador de les diferències socials que ja al 1774 criticà el sovint vituperat i mal comprés Johann G. von Herder:

“¿li agrada tant al to general, filosòfic, filantròpic del nostre segle el fet d´aplicar a cada nació allunyada, a cada un dels períodes més antics del món, el ‘nostre propi ideal’? ¿és un jutge tan únic com per a judicar llurs costums únicament segons els seus?”

 Aquest aparell polític ha millorat de manera espectacular la seva eficàcia etnocida mercés a la disposició de grans mitjans (models, aparells, ideologies) i de l´ús de la tècnica, de la ciència i d´una certa racionalitat orientada vers el productivisme; tot i això, els mecanismes de resposta i les cristalitzacions d´etnosistemes han continuat produint-se, tot i que en alguns casos ha estat convenient mantenir les ‘diferències’ buidant-les de contingut polític i de significació i convertint-les sovint en caricatures folklòriques de cara al màrqueting comercial i turístic. De fet, s´ha assistit a la difusió mundial (metàstasi?) de la concepció burgesa de l’Estat, amb les exigències de delimitació estricte (fins i tot marítima) i de control absolut de l’espai i dels seus recursos, amb la creença ‘natural’ en el ‘progrés’ i les seves justificacions nacionalistes. Sembla com si les nacions s´haguéssin de marcar l´objectiu d´assolir l´estatus d´Estat-Nació per a auto-realitzar-se en tota singularitat, i com si l´Estat-Nació impregnés de tal manera la definició “desitjable” d´identitat social que sigui difícil qüestionar-se la seva legitimitat. El poder estatal és tractat com un fet ‘evident’ i inqüestionable, i tota oposició a l’arquitravat juridicoadministratiu és vist com una heretgia imperdonable davant quelcom que és per se, non ab alio. La divinització fetitxista del poder polític pocs cops és qüestionada, la qual cosa resta tota mena de possibilitats transformadores factuals a aquells qui no ho facin, doncs juguen dins d’aquest ambient cultural (‘sentit comú’) i sospito que molts d’ells fins i tot s’hi senten còmodes amb llur momentani rol pseudorebel…

 Per una altra banda, en els sistemes moderns les energies homogeneïtzadores han conduït a la segregació discriminatòria de les comunitats diferencials; el ghetto ètnic és un idea europea. Es pot afegir que el ghetto, exemplificació concreta de la relació poder:espai, es generalitzà a partir de l´institució del ghetto romà per part de Pau IV al 1556. Tot un símptoma!

Tot plegat s’enquadra en un mateix projecte racional-instrumental que apunta a la realització d’una societat ‘perfecta’ que hauria eliminat tots els arcaïsmes anàrquics. Així, l´Estat modern creador de fronteres externes, al mateix temps, genera fronteres interiors que reforcen la identitat dels individus. L´individu és un epifenomen de l´Estat

Una fita (tantàl·lica) perseguida per l´Estat-Nació burgès consisteix en bastir un univers d´individus atomitzats sense cap mena de ‘blocatge’ comunitari que s´interposi entre ells i ‘La Nació’. En aquest sentit, resulta plausible suggerir que l’Estat i l’individu neixen a l’uníson. L´Estat ha estat, ensems, un factor d’individuació i un principi totalitari, i l´associació de l´Estat a la Nació“ve a reforçar encara més aquest rebuig de totes les estructures intermediàries entre l´individu i la representació magnificada del conjunt dels individus trascendits en ciutadans que és l´Estat, braç armat de la nació. El cercle es completa si, un cop admés el lligam entre pensament burgès (moderno-occidental), Estat-Nació, individualisme i capitalisme, es té present i es subratlla que l’indivualisme ha servit al capitalisme com instrument apte per a obtenir les seves fites, i ha acabat per donar el seu darrer monstre: l’home aïllat i atomitzat. Però per a mantenir el seu ritme vital (acumulació contínua de capital), el capitalisme ha creat i crearà més monstres, sempre i quan siguin útils per a la seva única fita i la seva exclusiva motivació funcional.

 L´homogeneïtat és la base, la fita, de la modernitat, construida al voltant de l´Estat-Nació. Tota una base de concepcions modernes nodreixen aquestes pràctiques, doncs el pensament modern neix del fracàs de la representació i de la pèrdua de les identitats.

Quan convé, l´Estat-Nació tendeix a ocultar (“to promote blindness”) les diferències grupals, i a promoure una assumpció tàcita de que la societat ha d’ésser homogènia, o així ho haurien de desitjar les persones amb pensaments correctes. La Raó, encarnada per l´Estat etnocida, s´oposa a la multiplicitat com a la pesta incontrolable, doncs ell, l´Estat, és l´únic capaç d´encarnar la raó, com diuen els filòsofs, i l´interès comú, com diuen els juristes.

 Existeix una base intrínsecament etnocida en l´Estat-Nació arrelada en la seva incapacitat consubstancial de permetre comportaments, institucions i mitologies que no siguin les pròpies, les de l´Estat central etnicitzat i nacionalitzador contra les altres ètnies. Conscientment o no, de forma explícita o implícita, tots els estats moderns practiques l’etnopolítica. Així, a l’Albània dels anys 1950 les diferències entre els dos grans parlars albanesos, el gueg i el tosk (gegënisht i toskërisht), van ser bruscament aplanades pel bulldozer del poder. No havien d’existir Gueg i Tosk, sinó només albanesos del nord i del sud. No s’havia d’ésser cristià ni musulmà, sino únicament ‘ciutadà albanès’. La nova religió era l’albanitat, encarnada per Hoxha, és clar, presentat com ‘ l’arquitecte de la nova Albània’ mitjançant el principi estrictament dictatorial de la Udheheqjeunike, ‘el lideratge d’una sola persona’.

A l’Estat-Nació iugoslau una part dels serbis volien afegir al centralisme (unitat estatal) l’unitarisme (unitat nacional), aconseguint intregralment ‘iugoslavitat’ (integralno jugoslovenstvo).  A l’estat estalinista encarnat per les sigles URSS (l’única real fou la d’Unió), la idea leninista d’un estat plurinacional fou substituïda progressivament per la idea de l’Homo Sovieticus, és a dir, l’hegemonia de l’elit (aleshores, burocràtica) gran-russa. El concepte de ‘comunitat socialista’ és equiparable a nocions de l’etapa tsarista, com ara la de vserossiiskaia imperiia (imperi de Totes les Rússies), i l’eslogan velikaia nedelimaia Rus’ (Rus’ gran i indivisible). Els estalinistes eren força més sincers que d’altres artífexs d’estats-nació, i en la segona estrofa de l’himne soviètic remarcaven, sense vergonya, que l’URSS estava comandada per velikaia Rus’, és a dir, la Gran Rússia. Enfonsada l’URSS, el model de l’estat-nació continua ben actiu i, així,  al Turkmenistan és la facció originaria de la ‘tribu’ tekke i de la ciutat d’Askhabad la que detenta el control del poder.

Canviem d’escenari: a l’estat ugandès, l’hegemonia simbòlica exercida pels Ganda és un fet constatable, si més no per la toponímia: el prefix ‘u’ o ‘bu’ significa, en moltes llengües bantu, ‘país’. Per tant, U-Ganda: ‘País dels Ganda’, malgrat que els Ganda només són el 17 % de la població i el 83 % dels ugandesos no són Ganda. La capital, Kampala, està situada al lloc on s’emplaçava l’antiga capital del regne Buganda…. A Uganda els intents d’hegemonia política han vingut tant de les ‘grans’ ètnies (BaGanda, BanyaNkole) com de les ‘petites’ (Kakwa, Langi). Pel que fa a la veïna Rwanda, la crispació social que desembocà en les massacres de Tutsi, deriva d’una modernització de les ètnies basada en l’absolutització de col·lectius etnosocials reals però relacionals i complementaris, en l’afirmació d’identitats exclusives 

Passem als Balcans per a continuar les exemplificacions. A la Bulgària dels anys 1970-1980 s’esdevingué la ‘bulgarització’ dels noms turcs, així com la dels patronímics dels grups minoritzats, com els Tsigani musulmans i els Pomak (musulmans bulgaròfons). A la Grècia posterior a la 1º Guerra Mundial no es va considerar la llengua com a un criteri de nacionalitat, per la qual cosa les estadístiques lingüístiques només incloien els Hel·lens. Els governs grecs sempre han tractat de controlar les activitats dels vakif, que en la Tràcia occidental constitueixen l’argamasa social (i espacial) de la comunitats musulmanes, però en base al seu caràcter, íntimament lligat a la territorialització diferencial de la minoria Turca, la lògica estatal considera que són obstacles vers l’imposició de l’espai isòtop, modern….

L’exemple turc és paradoxal: l’antiga concepció de Millet de la qual s’ha parlat abans i que era part del sistema pre-modern d’organització política ha estat reemplaçada per la noció d’Ulus, mot pertanyent al fons lèxic altàic, i que s’empra per a designar la síntesi turco-islàmica (Türk Islam Sentezi) entre els nacionalistes que defensen una nació turca i sunnita, fagocitant dins d’aquesta identitat dotzenes de grups etnoculturals com ara els Laz, els Caucàsics, els Kurds i els Bosnians, i religiosos (Bektaşi, Alevi, Assiro-Caldeus, etc..). Aquesta ‘síntesi turco-islàmica’ sorgeix amb l’Estat modern turc, moment en el qual l’enorme diversitat i complexitat de la població fou considerada perjudicial per a aconseguir un ‘consens’ nacional. Els paral·lelismes amb el ‘model islamo-wolof’ que l’Estat senegalès tracta d’imposar són més que evidents.

En realitat, l´Estat-Nació no anul·la les pràctiques diferencials sinó que, a més d´estigmatitzar-les, prohibeix la seva erecció en institucions específiques. L´alta  valoració atorgada a l´homogeneïtat interna implica sovint que tota potencial diferència sociocultural es consideri un perill per a la continuïtat del ‘cos’ nacional i un atac a la comunitat d´interessos que teòricament representa. Nogensmenys, aquest èmfasi en l’ ‘interès comú’ ja està present en el pensament de Hobbes, doncs a la darrera part del Leviathan es procedeix a la posada en vigència de la veritat mitjançant l’acció del que ell mateix anomenà Commonwealth i que nosaltres podem anomenar Estat. El terme Commonwealth és molt significatiu: marca amb claredat que es tracta de crear una comunitat d’interessos i d’opinions, és a dir, de significacions.

 El fetitxisme de l’Estat i el culte del ‘desenvolupament’ polític es reforcen mútuament, oculta els factors polítics diferencials i posa l’èmfasi en els elements  considerats favorables per a la ‘integració’ (és a dir, l’assimilació). La maquinària de l´Estat-Nació està basada en l´ideal burgès de nació compacta, anul·ladora de col·lectius culturalment diversos, amb la coartada de que les cultures ‘diferents’ constituixen obstacles per l’adquisició de La Cultura. A l’Estat-Nació, la presència d’elements diferencials li resulta una nosa per acabar d’imposar-se. L´espai local, els terroirs, però també els espais públics urbans, són vistos des del centre, des de les lògiques i etnosistemes hegemònics, com eixam de particularitats i de costums que obstaculizen l’uniformització. Es podria dir, a més, que a aquesta recerca obsessiva d’una impossible isonomia interior respón la discontinuitat política amb d´altres conjunts sociopolítics estatals. A nivell territorial, l’aparició de l’estat modern imposa una certa concepció de l’espai i del temps, imposa les ‘necessitats’ de gestió, administració i control polígic, divint el territori de forma geomètrica com les peces d’un puzzle, on tots els elements estiguin ‘perfectament’ ajustats, sense deixar espai a la fluïditat, als espais sense significats imposats des del poder, a les juxtaposicions o superposicions.

Des d´un punt de vista territorial, l´Estat-Nació cerca la imposició d´un espai isòtrop on les propietats són idèntiques en totes les direccions, i projecta una sèrie d´intervencions que alteren les regles del joc de les dinàmiques socials, com es pot observar, per exemple, en l’actual estat de Mali, on la proclamació del domini estatal sobre les terres i les aigües certifica l’intent (fracassat, insistim) d’aplicar els principis vinculats amb l’estat modern. Com ja hem comentat, aquesta implantació de l’Estat-Nació va de la mà d’un concepte de fronteres nacionals completament nou en la història, deutor de la visió dualista de les realitats socials i espacials, i que va sortir triomfant del tractat de Versalles del 1919. D’aleshores ençà, aquest concepte de ‘frontera nacional’ ha dominat la història del segle XX, implicant, entre d’altres coses, que dins de les parcel·les de poder dels aparells associats a aquest Estat les ‘minories’ siguin considerades com a cossos estranys que amenacen la sacrosanta ‘unitat nacional’.

Tot i els intents d´instal·lació de les bases socio-cognitives modernes en sòl africà, amb l’exportació d´unes fronteres derivades dels models moderns d´ordrenament de l´espai polític, la principal raó de llur presència (cartogràfica si més no) és que l’Estat-nació compta amb el suport del dret internacional. Però la homogeneítzació social i la construcció d’un espai ‘nacional’ són profundament virtuals en la gran majoria de móns africans. Els criolls nordamericans van monopolitzar el poder de Libèria i van tractar crear un Estat modern amb la subsegüent expansió territorial, tot i que en l’any de la seva independència (1847) l’àrea sota control liberià es limitava a una estreta franja costanera. L’interior només era ‘Libèria’ nominalment…

         Una diferència fonamental entre els processos identitaris de caire ètnic sense base estatal moderna i l´Estat-Nació és que els etnosistemes es basen en realitats, límits i redefinicions político-culturals, mentre que l´Estat modern aixeca la seva maquinària en base al control coercitiu d´unes fronteres linials ben definides dins les quals imposa o tracta d´imposar una única cultura tot prenent com a marcadors d´identitat fonamentals els de les elits hegemòniques, els recursos ‘culturals’ de les quals esdevenen una espècie de capital constant: la llengua, per exemple, ideal per a homogeneizar el sistema d’informació i els models de representació de la realitat: “la stratégie étant de réaliser une aire où prédomine un, et seul un, capital constant” (C. Raffestin). Un cop creades, les institucions de l’estat (i els seus agents) s’autoperceben com a entitats ‘objectives’…(naturals?) Dins d’aquesta immutabilitat hi ha un intent d´exterminar la base de la comunicació social, és a dir, les diferències: sense diferències no hi ha informació ni, per tant, comunicació.

A nivell estrictament espacial, l´Estat-Nació confecciona un espai clos generant-se la noció de finitud de l´espai, i que és indestriable d´aquesta “clôture de l´espace”. Ja des del segle XVI-XVII, les societats europees en procés accelerat de modernització (és a dir, d’uniformització) visquèren una cada cop més privilegiada relació geomètrica amb l’espai, deutora de l’instrumentalisme i l’utilitarisme. Cal no esbiaixar que la naturalesa de les fronteres de l´Estat modern és, essencialment, de caire instrumental: les fronteres estatals protegeixen recursos naturals i humans que són valuosos en termes estrictament utilitaris, o bé perque ténen una importància estratègica o simbòlica que respon a les fites marcades per l’estat. Les fronteres actuaran com a membranes polítiques a través de la qual les persones, els béns i les informacions podran passar només si és acceptable per part de l’estat i dels grups dominants (avui en dia de dimensió internacional) que, de fet, sempre han viscut de, per i mercès als estats-nació, per molt que en ‘reneguin’ formalment en nom d’un lliure mercat que existeix, precisament, per obra i gràcia de la modernitat, i per la protecció que li agaranteix un dels seus fills predilectes, que no és altre que l’Estat modern.      

L´espai esdevé geomètric, manipulable, i el territori es plega a un codi geomètic, el qual és una eina que permet reeixir en el ja clàssic divide ut impera. Les organitzacions estatals, tot i regir-se pel principi de la centralització, estan interessades en retallar i subdividir per a poder controlar millor. L’espai isòtrop, idoni per aplicar un règim jurídic únic, per a facilitar el comerç ‘lliure’, i per a accelerar la difuminació d’articulacions socials ‘altres’, troba la seva complementarietat paradoxal en una anisotropia política que permet l’ubiqüitat formal del poder. La nació territorial i jurídica moderna troben el seu fonament essencial en la coalescència social dins d’un espai clos dins del qual només un projecte social es considera com a legítim. Els processos de territorialització esdevenen ‘territori propi’, la llengua amb més ‘prestigi’ o ‘poder’ es considera la ‘llengua pròpia’, els sistemes culturals dominants es consideren ‘els costums propis’, i les autoritats temporals esdevenen ‘caps d’estat’…

La concepció moderna de ‘frontera’ estatal emergí als segles XIV-XV, i agafa força a partir del segle XVII (a Europa occidental, essencialment), postulant la liniaritat, tot i que virtual fins després de la Revolució Francesa, quan el traçat rigorós sobre els mapes, i sobre l’espai, es fa carn.

Cal apuntar que l´Estat modern occidental no és pas l´únic aparell polític que imposa un tipus d´administració ‘racional’ en sentit weberià. Un exemple força clar i que, a més, marca un canvi radical respecte d´organitzacions sociopolítiques anteriors, fou l´organització de l´estat musulmà que els Pëël forjaren al Futa Djalon al segle XVIII, amb províncies subdividides en districtes i aquests en poblats, tot de forma perfectament piramidal i isomorfa. Però això sí: el nivell més “elaborat” d´Estat, molt més que aquest al què acabem d’al·ludir, de tall islàmic, i que tant destacava al bell mig de sistemes estatals africans de caire confederal i d´escassa o nul·la intervenció local, està en posessió exclusiva en mans de l´Estat modern, el qual aspira a un control territorial absolut, per la qual cosa la seva frontera conté un missatge molt clar: límit sagrat.

 Es tracta d´una tàctica de topologització de la societat encaminada vers l´acceptació dels constrenyiments territorials com si d´una realitat indiscutible es tractés. La reificació tant de la ‘Cultura’ com de les fronteres que l´encerclen és un procés doble però indextriable de desplegament d´una maquinària que cerca la fita de fer efectiu el monopoli de la violència que agaranteixi el domini d’una única cosmologia (política, econòmica i ‘cultural’). Lligada a tot plegat apareix la construcció d´una idea de Civilització oposada als ‘arcaïsmes’. Sense anar més lluny, a l’Àfrica negra, l’administració colonial esmerçar esforços en ordenar un món on l’anarquia ètnica semblava irreductiblement oposada a la racionalitat burocràtica i jacobina. El mateix es pot dir per d’altres processos d’imposició del poder, tant en espais colonitzats com en l’interior dels actuals estats-nació. En tots els casos, es tracta de presentar l´Estat com a una realitat essencial i definitiva quan, com totes les construccions socials, està basat en relacions. El Staatgewalt o poder de l’Estat, a més, basa el seu discurs en oposicions dualistes: interior/exterior, nosaltres/vosaltres, autòcton/immigrant, preeminent/no preeminent, superior/inferior.

             Tot i la seva innegable artificialitat, i el seu suposat ‘afebliment’ al bell mig de la ‘globalització’, l’Estat-nació continúa essent un motor que controla, odena, dirigeix i impulsa activitats estratègiques per al que la reproducció del sistema d’exclusions i marginacions es refereix, així com a font i quadre d’informació de gairebé la totalitat de les activitats humanes que tenen lloc en l’espai sota el seu control, directe o diferit. Les estructuracions específiques de l’Estat-nació, dins de les quals la lliure circulació de les relacions interculturals resulta plenament impossible, es presenten com a naturals, cal repetir-ho, des de dins però també des dels que s’autosituen ‘fora’ sense estar-ho, doncs no posen en pràctica el reconeixement de la naturalesa conjuntural i efímera de tota legislació, institució o dispositiu del poder polític, i també de l’Estat-nació.

Però també s´ha de reconèixer, lluny de ‘postmodernismes0 que practiquen el nihilisme epistemològic més esperpèntic (que, per pura lògica, hauria de fer-los esvair-se a ells també en un ectoplasma global), que l´existència d´un Estat, per poc duradora que sigui, fa aparèixer un sentiment comunitari, i aquest sentiment, manipulat o no (tan se val), reflecteix una endoculturació efectiva de força sectors ‘nacionals’. D´igual manera que cal retenir que aquests efectes laminadors no són sempre existosos. Així, a gran part de l’Àfrica Negra, la rigidesa a la qual aspiren les línies frontereres modernes és més una façana que una realitat política: les xarxes socials tradicionals (‘tribals’, ‘comunitàries’, ‘religioses’) continuen retenint la seva significació avui en dia, malgrat els esforços esmerçats en la constitució d’un espai ‘nacional’ en base a una coalescència territorial forçada i sovint, virtual; l’exemple de Nyerere a Tanzània és un d’entre tants d’altres.

        La ideologia de l´Estat-nació, que està profundament arrelada amb la idea d´espai vital, porta la llavor de la crispació i l´absorció forçada d´etnosistemes marginals stricto sensu, malgrat que el germen d´aqueix aparell político-administratiu sigui una mera representació mental sense substrat real. La voluntat és, un cop més, el factor de partida de la creació moderna de la ‘nació’ a partir de l´estat i de la cultura, la geneologia de la qual va de mà tan de l’ascens del capitalisme, com de l’estat nació, en un moviment conjunt que està reeditant-se en la mal anomenada ‘globalització’, que no és altra cosa que l’expansió galopant del capitalisme neoliberal i imperialista a recerca d’imposar un estat-nació i una ‘cultura’ d’abast planetari…

CONCLUSIONS (OBERTES)

  

Reprenent la brevíssima introducció a aquest escrit, i recuperant aquest caràcter sintètic per cloure’l, insistirem en què qualsevol intent d’armonitzar ‘les diferències’ i de generar expectatives interculturals reals, ha de basar-se en models polítics i econòmics situats fora de l’àmbit de la modernitat i, per tant, del sistema capitalista que aquesta ha desenvolupat.

Qualsevol política ‘intercultural’ o de defensa dels pobles minoritzats que estigui situada acríticament dins del sistema de l’Estat-nació, en qualsevol de les seves modulacions, només reproduïrà la necessitat, intrínseca al capitalisme, de tenir disponibles grups humans per a ésser marginats i exclosos i, així, pivotant-hi, continuar amb l’acumulació de capital ad infinitum, ja sigui aprofitant llur situació en la franja de l’estat de necessitat (exèrcit de mà d’obra barata minoritzat a través de la coartada culturalista: ‘són diferents’), ja sigui folkloritzant-los i mercantilitzant-los, per major glòria del ‘lliure’ comerç.

Aquelles persones que realment pensin que sense transformar de soca-rel tot l’entramat (cultural, econòmic i polític) que descansa sobre l’estat modern es podrà generar una ‘societat intercultural’ oberta i lliure, o unes relacions internacionals ‘justes’, pequen d’ingenuïtat, d’hipocresia, o d’ambdues coses.  

---

[1] Quan parlem de ‘burgesia’ volem fer referència, sobretot, al sector de la població que basa el seu poder (capacitat de decidir en les accions) en la possessió de diners, no pas en cap altra referent (simbòlic o no) que el legitimi.