NO SOM UN SOL POBLE
Per una nova hegemonia a
Catalunya
Doctor en Antropologia Social
Introducció
Som a dia 2
d’octubre de 2015, pocs dies després de les eleccions autonòmiques. Unes
eleccions que, al meu entendre, han aclarit força coses, i també han tret el
vel sobre quelcom que fa temps comento: tot i el desideratum d’ésser un sol
poble... no som un sol poble.
Encara...
Deixem de ficar el
cap dins del terra com els estruços, o d’amagar la pols sota la catifa. Cal
enfrontar el món sensible tal i com és, no tal com es pensa que és. Aquesta ha
estat una tàctica del nacionalisme essencialisme hegemònic: aquí no existeix
‘qüestió ètnica’, som “l’anti-Sarajevo”, no hi ha exclusió, som tots ‘el
mateix’, som un país ‘obert’, som una ‘terra d’acollida’ (quin descobriment...com
si alguna terra no ho fos...)...
Aquest no és un
article amb pretensions acadèmiques, per tant, és molt reductivista i entra poc
en la complexitat enorme de les temàtiques que s’hi tractaran. Que quedi ben
clar que en sóc més que conscient. Aquest escrit pretén, essencialment, posar
de manifest una visió, ésser un punt de partida, una introducció, l’exposició
d’un seguit d’idees que espero sistematitzar aviat amb molt més detall, i que
en molts casos ampliaran pensaments que ja he expressat, ni que sigui de faiçó
embrionària, en textos recents.[1]
Amb aquest breu
escrit només pretenc fer algunes reflexions i, sobretot, dur a terme una breu
introducció entorn d’un paradigma nou, alternatiu al que domina a Catalunya des
del 1980 sense cap mena d’interrupció (ni tan sols durant els anys dels governs
anomenats ‘Tripartits’). Un paradigma que, coses de la vida, es basa en un
aparell conceptual que vaig començar a construir al llarg de la meva tesi
doctoral, la qual va centrar-se, ves per on, en les identificacions ètniques i
nacionals, prenent exemples d’Àfrica i d’Europa Oriental, per tal de rebatre
dues posicions només aparentment contraposades que, ara i aquí, tindrien
diàfans equivalents: el nacionalisme essencialista català i el nacionalisme
essencialista espanyol, ocult sota la màscara del ‘ciutadanisme’ o del
‘patriotisme constitucional’.
Proposo una concepció
dels sistemes socials que superi o, millor, que deixi de costat aquestes dues
(que són, insisteixo, la mateixa), i això implicarà que esbandeixi tot
l’arquitrau simbòlic i material construït pels governs catalans des del 1980, i
que es basen un determinar què és la nació des de dalt, excloent aquells que
van arribar després que aquesta ‘nació-identitat’ estigués constituïda, per la
qual cosa no han tingut més que dues opcions: incorporar-s’hi (és a dir,
assimilar-se, igual que a la tan criticada França jacobina) o romandre com a
eterns grups i persones situades fora de l’estructura identitària i de la cultura autòctona (paraules textuals
pronunciades fa pocs anys per Artur Mas).
Abans érem
(m’incloc) ‘castellans’,‘xarnegos’. Ara, els que han votat C’s són denominats
‘garrulos’, ‘chonis’, ‘ninis’ i ‘quillos’. O un clàssic que retorna: ‘la
xarnegada’. No menteixo, ho estic llegint. Qui em conegui sap que sóc
independentista, a les antípodes de C’s. I precisament perquè vull la sobirania
per a les classes populars de Catalunya, aposto per una nova hegemonia, per a construir
el poble intercultural de Catalunya des de baix. No tenim, al meu entendre, una
altra possibilitat si volem esdevenir, realment (no només en el discurs) “un sol poble”. Ara no ho som pas, i al
màxim culpable ha estat, ho diré els cops que calgui, el nacionalisme
essencialista que domina al país des del 1980, i que darrerament ha nodrit i ha
fet créixer una branca xenòfoba i racistoide que s’ha tret la màscara des del
24-M... Efecte boomerang, se’n diu
d’això...
Bases per al nou paradigma
Les teories i les
pràctiques han de consistir en enfocaments i accions vinculades amb els
contextos concrets, i amb les situacions i moments històrics on tenen lloc..
Aquí rau una fórmula per a aconseguir l’hegemonia: captant el que passa, i retornar-ho
amb significats que quallin.
I cal deixar anar
llast i deixar enrere discursos i praxis basades en dos grans paradigmes ja
esmentats i que, en realitat, són un de sol: la idea que hi ha cultures i
nacions essencials amb 'continguts' substantius (cultura primordial, cultura
ciutadana, etc.) que tenen nínxols específics amb límits ben definits i tancats
(per molt que es negui). Així pensa i així actua tant el nacionalisme obertament
essencialista com el 'ciutadanisme' més obertament (i falsament) neutral. El
règim del 80 s’ha basat en la versió catalana d’aquest paradigma, el del 78 ho
ha fet basant-se en la versió espanyola.
Aquest paradigma
hegemònic compta amb diverses variables, però l'eix que les avitualla, s’expliciti
o no, sigui clar o sigui difús, sigui aspre o sigui ‘amable’, és sempre el
mateix: generar un nucli cultural
dur, essencial (assimilable al que les classes dominants consideren com el normal) que funcioni com a element
estratègic a l'hora de convertir en inqüestionables tot tipus de desigualtats i
injustícies. Serveix com l’oli que permet el correcte funcionament de
l'engranatge d'una societat, la capitalista, que es nodreix de la desigualtat i
de l'explotació per a funcionar. El capitalisme és una màquina de generar
explotació i desigualtat, i necessita de l'excusa essencialista/culturalista
per poder continuar reproduint-se...
Quan he parlat de
‘cultural’ ho he dit en sentit ampli: els referents d'aquest eix estratègic
poden ser de tipus merament 'cultural' (és a dir, autodefinits com
'culturals'), lingüístic, econòmic, polític, religiós, fins i tot històric ...
Tot són variants del social reconvertides en elements 'culturals' (o
'ciutadans') que contornegen una essència que sempre complirà amb la seva tasca
de (1) amagar l'existència de classes socials (el feixisme parlava de
'superar-les'), (2) crear conflictes entre els membres de les classes populars
(en base als seus 'essències' diferents), i, insistim, (3) servir d'artifici
legitimador, d'excusa cultural, per naturalitzar, sacralitzar, convertir en
inapel·lables com si de la genètica es tractés, les injustícies, les
explotacions i les exclusions. Igual que feia i fa el racisme més pur: tenir
disponibles arsenals conceptuals i artefactes simbòlics que permetin, a posteriori,
legitimar-sacralitzar-naturalitzar l'explotació-exclusió-marginació d'un grup
que, prèviament (insisteixo) ha estat reclòs en les baules externes d'un
sistema social, sigui de l'escala que sigui.
També l'aportació
ciutadanista suposadament ben intencionada i nominalment anti-‘etnicista’(és a
dir, anti-essencialista), té un dens pòsit d'aquest paradigma hegemònic que
tractem de sublimar.
Però, a banda de
tractar d’aportar un gra de sorra en la tasca de fer de Catalunya, realment, un
sol poble.... ¿per què voler generar un paradigma alternatiu, i un enfocament
relativament de ‘nou encuny’? Perquè creiem que (a) una teoria social ha de
proveir a la política d'eines conceptuals i de reflexions que acabin amb la
possibilitat de generar legitimacions de situacions estructuralment injustes, i
perquè (b) considerem que, per evitar la constant emergència de nous discursos
i pràctiques que sacralitzin i legitimin la jerarquia, l'explotació i la desigualtat,
no només cal generar un nou paradigma hegemònic, sinó que el paradigma, en
criticar l'anterior (l'essencialisme cultural) en totes les seves modulacions,
ha de promoure la interiorització del següent: per acabar amb l'actual sistema
de món (el capitalisme) i amb qualsevol tipus de totalitarisme, les classes
populars han de unir-se per sobre de
(o potser gràcies a) les seves
diferències, i generar per si mateixes noves identificacions que deixin de
banda els essencialismes, gairebé sempre imposats des de dalt.
En un procés que
potser es podria remuntar a l’Europa del s. XII, el poder (en mans de les
classes dominants i de les institucions que estan al seu servei) s'ha basat
cada vegada més en el que ha desembocat en el paradigma identitari actualment
hegemònic. Primer, la dimonització dels altres
i la tàctica del boc expiatori (molt activa avui dia). Després, els estats
moderns que van començar a equiparar ‘cultura’ amb ‘estat/nació’, segellant-ho
en els tractats de Westfàlia (1648). Al s. XIX el procés es va consolidar,
tractant de generar nacions identitàries on el modern concepte de Cultura fos alhora l'argamassa
d'uniformització i el ja comentat vèrtex de legitimació d'estructures
polítiques, econòmiques i socials injustes i desiguals.
Pretendre ‘recuperar’
com a hegemònica la visió que de les identificacions socials existia abans del
s. XII, o en els grups socials pre o exo-moderns, resulta simplement absurd, i
pretendre fer-ho és una cosa senzillament impossible, ja que les condicions
actuals (com he comentat abans) són les que han de prevaler a l'hora de generar
teories i pràctiques alternatives.
En començar aquest
article ja l’he mencionat de forma breu, i m’estendré ara sobre quin ha estat
l’origen del posicionament que estic defensant. Entre els anys 1997 i 2000 vaig
escriure la tesi doctoral, Etnosistemes
i fronteres en les societats africanes i d'Europa Oriental. Des de
finals dels anys vuitanta, encara a Batxillerat, em van interessar profundament
les identificacions socials, les ‘ètnies’ (és a dir, els pobles, ja que
‘ethnos’ vol dir ‘grup social’). En acabar la carrera i començar els estudis de
doctorat vaig tenir l’oportunitat d'especialitzar-me en aquest àmbit, prenent
com a exemples a comparar els pobles de dues zones del món aparentment
'dispars', però res ho és. L'any que vaig llegir la tesi (2000) vaig tenir
ocasió de comentar en petit comitè que en el text, entre línies, quan comparava
Àfrica i Europa Oriental, sempre es podia llegir ‘Catalunya’. Amb els anys,
considero que en aquest text, entre línies, també es pot llegir qualsevol poble,
grup o consorci social. D’aquí he passat a trobar, fa relativament poc, un per
a mi nítid paral·lelisme entre, per un cantó, els dos corrents teòrics que vaig
criticar en la tesi (per oferir-ne una nova teorització) i, per un altre cantó,
dos corrents polítics actuals que, com les teories de la tesi, semblen
enfrontar-se entre si, però considero que constitueixen part d’un mateix
paradigma davant del qual oferir una alternativa.
Les dues teories
que vaig criticar en la tesi doctoral són el deconstructivisme de l'objecte ètnic i l’essencialisme o
culturalisme. Suposadament són dues formes ‘antagòniques’ de aproximar-se a la
realitat. No és així. En la tesi vaig tractar de demostrar que el
deconstructivisme no era més que una variant de l'essencialisme cultural.
D'altra banda, en l'àmbit polític, trobem el 'ciutadanisme' i el nacionalisme
essencialista, també suposadament dues formes 'antagòniques' de pensar i
actuar, però que crec que són dues variants del mateix nacionalisme
essencialista.
Els deconstructivistes de l'objecte ètnic
dels assimilo als ciutadanistes en les seves múltiples modulacions. Carreguen,
i en això estic d'acord amb ells, contra l'essencialisme i el primordialisme
culturals, però no fan altra cosa que reproduir-lo. En casos com el català,
aquests ciutadanistes de vegades muten en veritables essencialistes, gairebé de
forma inadvertida i potser imperceptible per a ells mateixos. De fet,
l'etnografia i l'antropologia se centren en això: trobar lògiques ocultes,
explicar sistemes socials més enllà del que sembla ‘evident’, i fer
comparacions amb d’altres nacions, ètnies i ‘tribus’, és a dir, amb altres
pobles. Em remeto a la temàtica de la meva tesi doctoral: comparar els
processos etnosocials d'Àfrica i Europa Oriental per a crear una teoria
original sobre aquests processos també permet tenir eines que poden ser
aplicades a qualsevol procés similar de qualsevol lloc del món. Això és el que
pretenc fer, i així ho exposo aquí.
Prosseguim. Els deconstructivistes de l’objecte ètnic
desmuntaven les ètnies altres (africanes, en el seu cas)
demostrant que són construccions socials. I amb això pretenien erosionar llur ‘legitimitat’
i demostrar la seva ‘artificialitat’. Com si hi hagués alguna cosa que no fos
artificial i que no es basés en una mera construcció social. Sí: aquest ‘alguna
cosa’ és una espècie d’objecte sagrat del qual ni es qüestiona la seva legitimitat
ni es pensa, mai, com ‘construït’ o ‘artificial’, i del qual mai es parla,
roman com en estat de latència, o com a subjecte el·líptic, atès que la seva
naturalesa primordial és tan òbvia que resulta impensable poder remetre-s’hi com
si fos alguna cosa ‘construïda’. Aquesta ‘alguna cosa’ és, per exemple, França.
O Espanya. O Catalunya, ja que aquest ‘ciutadanisme’ com a forma d’essencialisme
nacionalista també es troba present aquí. Els deconstructivistes de l’objecte ètnic van demostrar que les ètnies
no tenen les característiques que sí que tenen (a la força) els estats-nació
moderns: límits clars i tancats, una cultura uniforme, un únic sistema polític
i econòmic, etc.... Per tant, les ètnies
eren vistes, tàcitament, com ‘inferiors’, meres ‘invencions’ colonials creades
per atordir a les masses, per gestionar les seves consciències i manipular la
seva voluntat. En no ser com el que havien
de ser (nacions identitàries), aquestes ètnies
no existien, eren supersticions fantasmagòriques ...
Traslladat el deconstructivisme de l'objecte ètnic a
l'àmbit polític, això és el que proposen els 'ciutadanismes':
- Les identitats
culturals (les altres) han de ser
retirades de l’ 'espai públic', ja que són inferiors
a la ciutadania del subjectes
racionals, en un ‘espai públic’ que seria l’expressió d’aquest ideal (pura
superstició, per cert...)
- Els ‘nacionalismes’
(els altres) han de cedir el pas a l’entesa
racional i pactada en igualtat entre els ciutadans d'una nació ‘política’ (com
si alguna no ho fos), és a dir, cívica, oposada a les ètnies i, com deia J.M.
Aznar, a les ‘tribus’. La raó s’ha
d’imposar a la irracionalitat ‘identitària’. Però aquest discurs es fa imposant
una identitat: la del grup dominant que té el poder en la nació que es considera
a si mateix no com ‘ètnica’ (és a dir, construïda, diferent), sinó com a
‘natural’, com de ‘sentit comú’. Ni es discuteix, ja que no és ni tan sols
pensable fer-ho.. És un dogma de fe, literalment. ‘Sentit comú’. Així, es cau
en el que no és altra cosa que una variant de l'essencialisme identitari, del
nacionalisme substancialista i culturalista.
Breu parèntesi: la
nova teorització que proposo està resumida, provisionalment, en aquest article:
Ara, de manera molt
breu, diré que aquesta teoria se centra en els col·lectius i les gents,
concrets, amb necessitats específiques, amb identificacions complexes i
mutables, no en abstraccions, ni en supersticions. Perquè això és el que són,
en última instància, tant el nacionalisme culturalista o essencialista, com els
‘ciutadanismes’.
Cap d’aquestes dues
ideologies (en el sentit marxista del terme) prenen en consideració la
complexitat i les relacions de poder: els sistemes socials tal com apareixen en
l'acció real. No deriven del món sensible, sinó que són immanents, i volen
imposar-s’hi a sobre d’ell. Des de l'interior, i des de dalt, intenten salvar
un món o bé massa ‘lluny’ dels ‘bons temps en què tothom es coneixia i parlava
la mateixa llengua’, o bé necessitat d'un consens cívic superior que faci que la gent que és ‘massa diferent’, o bé deixi
de ser-ho en públic, o bé ho dissimuli o s’esperi a conrear la seva
‘essència cultural’ de forma privada o
íntima, a excepció de les fires interculturals i de les ‘taules d'immigració’
on les classes populars ‘Altres’ i les elits ‘Altres’, respectivament, poden
visibilitzar-se sempre que facin evident que poden tenir modals (‘urbanitat’) i
civisme ... No ha de ser sorprenent
que el ‘multiculturalisme’ (fruit d’una entesa entre l’idealisme romàntic i l’il·lustrat)
sigui una expressió culturalista que no per més refinada i ‘tolerant’ no deixa
de ser racistoide o, directament, racista.
Hipocresia,‘etnicisme’ vetllat, petulància i xovinisme
Sí, hipocresia.
Perquè hipòcrita és fer veure que es construeix una Catalunya oberta quan no és
ben bé així...
Sí, ‘etnicista’,
millor dit, ‘nacionalista essencialista’, perquè el model hegemònic a Catalunya
ha estat aquest des del 1980, sense que el pseudo-parèntesi dels governs
‘Tripartits’ canviessin gairebé res amb un fals ‘ciutadanisme’ que parlava de
‘cultural pública comuna’ per a amagar la imposició d’una ‘identitat catalana’
introbable en la vida real, i d’una encara més inexistent, abstracta i metafísica
‘cultura catalana’.
Petulant i
xovinista? Sí. Perquè s’ha volgut vendre el model hegemònic com a exemple
universal de convivència entre ‘diferents’ quan això no ha estat així.
Xovinista, sí, perquè s’ha pecat d’una brutal manca d’autocrítica, i s’ha venut
el país com si fos l’únic exemple al planeta de ‘terra d’acollida’... Un
concepte-fetitxe inventat pel mateix filòsof que tornà dogma de fe la suposada
‘mentalitat’ catalana: seny, mesura, laboriositat, i demés bajanades que s’han
arribat a convertir gairebé en sentit comú...
La nació
identitària que vol o volia imposar el model hegemònic a Catalunya es basa en
la ‘cultura’ com a eix estratègic d’incorporació
i, per tant, també com a potencial matriu per a
sacralitzar/naturalitzar/legitimar explotacions, jerarquies i exclusions.
Aquesta és la base del que qualifico com a coartada
cultural: un barem a través del qual es legitima, naturalitza i sacralitza
una situació concreta en base a la ‘distància cultural’ en relació amb el punt
nodal de la piràmide de l’estructura
identitària catalana, al conjunt de trets que es consideren ‘propis’ de la
‘personalitat’ de Catalunya.
Fins i tot camuflat
d’un suposat ‘ciudadanisme’, durant alguns anys a Catalunya s’ha tractat de
construir una nació identitària en el marc d’una ideologia hegemònica: el mal
anomenat ‘etnicisme’. ‘Etnicisme’, un mot que, a banda d’emprar de manera
errònia el concepte d’ètnia (que és, en realitat, qualsevol grup social
diferenciat) assimilant-lo al de ‘raça’ i al de genos (‘origen’, llinatge genètic, ‘estirp’), fa esment a quelcom
que defineix de manera molt més concreta i correcta el terme nacionalisme
essencialista. El qual és la base de tota nació identitaria.
És tan profund el nacionalisme essencialista
hegemònic al règim del 80, que fins i tot aquests ‘ciutadanistes’ no van
desempallegar-se’n mai en llur breu parèntesi al govern: “Una cultura pública comuna ha de fomentar la participació del conjunt de la
població jove a les xarxes de participació ciutadana com a via per ser
reconeguda i per sentir-se identificada amb la cultura catalana” (Pacte Nacional d’Immigració,
2008, pàg. 40, la negreta és nostra). “La cultura pública comuna és l’espai compartit de comunicació,
convivència, reconeixement i participació de la nostra societat diversa
diferenciada [sic], per tal que la nació
catalana continuï sent el referent de tota la població que hi viu i treballa.” (la negreta és nostra)
(íbid, pàg.34). En un text de 49 pàgines, surt 38 cops l’expressió cultura pública comuna...
La referència constant
a una cultura catalana remet a una ‘essència’ uniforme a la qual
emmotllar-se, base ‘simbòlica’ de la nació identitària, doncs és a aquesta
‘cultura’ on cal ‘identificar-se’ per formar part de la nació…‘Integrar-se’ dins de la ‘cultura catalana’, és a dir, de la nació
identitària catalana implicaria per al nacionalisme essencialista (que redueix
‘la nació’ a una identitat cultural,
és a dir, metafísica), implicaria, deia, entre d’altres coses, adoptar els
‘valors’ propis d’aquesta ‘identitat’. Vegem: valors? Propis? Quins? Tant se
val. Els ‘valors’ són com ‘les cultures’: no signifiquen res, per tant, poden
servir per a tot... Aquesta idea dels ‘valors’, del ‘tarannà’, ‘idiosincràsia’
o ‘caràcter nacional’, no és només pròpia del nacionalisme reaccionari i
conservador: s’ha estès per molts sectors de la societat com un fet
‘consumant’, com quelcom ‘obvi’, propi d’un cert sentit comú que, per tant, no
cal ni tan sols discutir. No fa gaire, veient un capítol més del programa “Tot
un món” de TV3, un noi senegalès que portava 10 anys a Catalunya i que
col·laborava amb una formació política d’esquerra transformadora i
independentista, parlà dels ‘valors’ catalans...[2]
Durant els darrers
decennis, el suposat ‘caràcter integrador’ de Catalunya ha repetit fins a la
nàusea una frase de l’antic president de la Generalitat, Jordi Pujol. Però ha
estat repetida només a mitges, i potser no pas per casualitat, doncs és una
frase que implica una mena de ‘ciutadania oberta’ i no-‘etnicista’.
Es repeteix des del
1980 el mantra basat en una frase escrita per Jordi Pujol l’any 1964: “és
català qui viu i treballa a Catalunya”. I tothom content. Però no. La
ciutadania és un concepte jurídico-administratiu, ni volitiu ni d’adscripció
personal, per molt que es vulgui convertir, com es fa, en una entitat mística,
pròpia de la ideologia ciutadanista que oculta les relacions socials reals,
assimètriques, així com l’explotació i l’exclusió, i l’existència d’una classe
dominant. Moltes persones que viuen i treballen a Catalunya, sobretot els
treballadors arribats de molts llocs del món encara més pobres que Catalunya,
no són catalans, ni espanyols, doncs el poder polític (estatal i autonòmic) els
impedeix ésser ‘catalans/espanyols’ en el sentit de ciutadà estrictament
jurídic.’Gràcies’ a això, un milió de persones no ha pogut votar el 27-S.
Excepte Catalunya Sí que es Pot, i la CUP, ningú n’ha dit absolutament res al
respecte. Lògic: per al paradigma hegemònic són només gastarbeiter (‘treballadors-hostes’), no pas part de la nació-identitat...[3]
Per un altre cantó,
crec que potser la frase de Jordi Pujol es recita sempre de forma incompleta de
manera conscient i interessada, per tal d’amagar el seu sentit real: “és català tot home [sic] que viu i treballa
a Catalunya i que, de Catalunya, en fa
casa seva, el seu país, al qual s’incorpora i el reconeix” (la negreta
és meva). Per tant, res d’obertura com
a ‘tret característic’ de la nació catalana creada pels nacionalistes
essencialistes, la nació identitària amb una estructuració triada per aquests
nacionalistes, i als quals s’han d’incorporar els qui vulguin ser catalans.
Molt criticar (amb raó) el jacobinisme espanyol i francès, i resulta que el
terme ‘incorporar’ remet a una assimilació
‘jacobina’ pura i dura.
A més, entraríem
aquí en un nou parany: què és ‘incorporar-se a Catalunya’? I què és Catalunya?
Què és la ‘cultura catalana’? Aquí ens retrobem amb el títol d’aquest escrit:
¿És la nació identitària amb trets culturals, històrics, idiosincràtics,
abstractes, que el poder designa i taxonomitza des de dalt? ¿O és el poble
intercultural, que existeix en llocs, moments i contextos concrets, a peu de
carrer, arran, que no té cap mena d’identitat fixa, sinó que és la seva manca
d’identitat uniforme la que fa que sempre existeixi un espai buit on pugui
confluir el conjunt de la seva gent?
En el segon cas,
que és el que defenso com a projecte hegemònic, no caldria incorporar-se a res,
doncs no hi hauria res a on fer-ho, no existiria cap estructura identitària construïda pels artífexs d’identitats
nacionals metafísiques i inexistents més enllà de discursos i supersticions.
Des del punt de vista que aquí defenso, pel mer fet de viure a Catalunya i de
formar part de les classes treballadores, hom ja forma part del poble
intercultural català, del seu conjunt múltiple, del seu reguitzell de
col·lectius que només existeixen en les interaccions socials entre la gent...
No cal incorporar-se a res, perquè no
hi ha res, tot està sempre per fer, la societat és un ens viu en estat de
naixement continu, i la identificació sempre és una relació viva, que es
nodreix de la realitat sensible i dels imaginaris socials desplegats per grups
i gents que viuen en un espai social comú
L’hegemonia essencialista del règim del 80: ocultant,
obviant, o menyspreant la realitat social...
La situació a
Catalunya davant de la pluralitat no és intercultural.
És tricultural, tot i que també es
pot concebre com bicultural si
entenem les dues ‘cultures’ del binomi com a veritables enginys reductivistes i
sense base real... però socialment operatives:
(1) La cultura
‘nacional’ o ‘pròpia’, modulada i creada per les elits dominants, i on hi
entrarien la munió de grups ‘autòctons’,
de gran complexitat interna i només units pel fet de no ésser ‘Altres’, és a
dir, de funcionar per contrast, com passa amb tota identificació. Aquesta
‘cultura pròpia’ funciona de vegades com a eix primordial d’identitat autòctona (versió obertament essencialista),
de vegades com una aspiradora on fer entrar les ‘comunitats immigrants’
(essencialisme nacionalista versió ‘ciutadanista’: s’hi integra tothom, ho
vulguin o no)
(2) La ‘cultura
importada’ o ‘cultures importades’, on s’amalgamen les milers de ‘tradicions
culturals’ pròpies sobretot de les ‘comunitats’ d’immigrants procedents de
països actualment més pobres que Catalunya, doncs els que provenen de països
més rics i/o de la UE són sovint deixats fora del control tecno-identitari o de
la gestió de la diversitat, doncs se’ls permet passar desapercebuts en tant que
‘colònies’ d’estrangers (holandesos, anglesos, francesos, alemanys).
Enmig, en un
permanent limbo identitari, estarien
els antics immigrants arribats als anys 1959-1972, i els seus fills i néts. De
vegades integren el primer grup en termes només jurídico-administratius (són
‘ciutadans’ espanyols), mai en termes ‘culturals’ (per molt que es digui allò
de que ‘és català qui viu i treballa a Catalunya’...). En d’altres ocasions
formen part del segon bloc. Els estrangers
rics estan a part, o a sobre, no se’ls considera ni ‘ètnics’ ni molt menys ‘immigrants’,
sinó colònies d’holandesos,
britànics, francesos, alemanys... Un nou exemple de que, en realitat, les
taxonomies culturals es regeixen per criteris de classe social, a més de per
criteris purament ‘culturals’...
Tot i que s’ha
volgut apostar per l’existència d’un model
d’integració català, quedant l’aposta en mer desig, en la realitat a
Catalunya s’entrecreuen tres models fracassats d’integració:
1. França: ciutadania com a eufemisme
d’assimilació. L’escola francesa és profundament nacionalista, com la catalana i
l’espanyola: uniformitzadora i assimilacionista. Un exemple no pas anecdòtic:
Catalunya, als col·legis públics sobretot, els alumnes, tots, fan el caga-tió,
la castanyada, etc. Invents ‘ètnics’ catalans del s. XIX… A Catalunya hi ha
hagut també una hegemonia essencialista en versió ‘ciutadanista’: la de que tot
conflueixi en un sol punt, que hauria de centrifugar-ho tot, o que visualment
em recorda un safareig quan es treu el tap del forat: la ‘llengua i la cultura
catalana’, sempre en singular. Jacobinisme...
2. Gran Bretanya: aprèn l’idioma,
queda’t al teu ghetto i fes el que vulguis dins dels límits d’allò correcte…: A Catalunya també es dóna el model britànic.
Vagi’n a l’Erm (Manlleu), a Cerdanyola (Mataró) o a Llefià (Badalona), si volen
trobar indrets on es combina marginació social i acumulació de població ‘nouvinguda’. Pel que fa la idea britànica
de que mentre aprenguin l’idioma i les normes
bàsiques ja estaran integrats (¿què més dóna la resta de coses, com la feina?),
aquí s’ha fet quelcom similar. Sembla com si només les parelles lingüístiques o
l’aprenentatge del català garanteixin, per art de màgia, la pretesa
‘integració’...
3. Alemanya: Blut und Boden: L’ideal alemany és conservar els drets ciutadans
per l’autoctonia, la ‘sang’ alemanya.
Costa molt que algú nascut a l’estranger sense avantpassats alemanys (ni que
siguin avantpassats del s. XVIII), o fins i tot que hagi nascut a Alemanya però
que sigui de ‘sang’ no-autòctona, pugui ésser considerat com una persona culturalment
i nacionalment ‘normal’. Vagi’n a qualsevol poble o ciutat de Catalunya i
trobaran quelcom similar. No és que es defensi una catalanitat ‘racial’, sinó
‘cultural’. Però no oblidem que ‘cultura’ és una altra manera de dir ‘raça’. La
sang és a la raça el que la llengua, els cognoms, les ‘tradicions’, el ‘tarannà’
i el caràcter és a la cultura.
I
pel que fa al culte al territori ‘propi’, aquest és practicat per qualsevol
nacionalisme essencialista, no només per l’alemany, i a Catalunya té plena
vigència: no només resulta palpable l’essencialisme del boden (la terra) en l’idealisme romàntic que aposta pel retorn als orígens o en el fetitxisme
dels mapes nacionals, sinó també en la idea ja apuntada abans de que l’espai públic no ha d’ésser el lloc
d’expressió de les identitats ni de les creences, les quals han de romandre
dins de l’àmbit ‘privat’.. però només es fa això en relació a les ‘identitats
altres’, no amb les ‘autòctones’... Tot romiatge, processó a les creus del
municipi o processó haurien de ser proscrites, seguint aquest raonament. Però
no... Perquè són ‘de sentit comú’, ‘naturals’...
Les eleccions del 27-S: classisme, unitat popular i… mapes que no menteixen
No jugaré aquí a
fer de politòleg ni a dur a terme anàlisis de periodisme polític sobre el mapa
electoral que emana del 27-S. Hi ha molta teca i molt a dir, això sí, com a
antropòleg especialitzat en el que podríem denominar les ‘ètnies’, les nacions,
els pobles, i qualssevol d’altres sistemes socials diferenciats. Perquè
dedueixo que la victòria de C’s a molts indrets de Catalunya és, per un cantó,
el resultat boomerang del mecanisme
de saturació nacionalista catalana de les últimes setmanes (i dècades) i, com a
símptoma que explicaria el fracàs rotund en la pretesa construcció d’un sol
poble per part del nacionalisme hegemònic, el qual, en el fons, crec que mai ha
tingut intenció de crear un sol poble
més enllà dels discursos. En la realitat, hi són, per un cantó, els ‘nacionals’
o ‘autòctons’ (amb els ‘incorporats’ de forma ‘reeixida’) i, per l’altre cantó,
els ‘forasters’. Punt. Aquest ha estat el rerafons ocultat per l’hipòcrita
discurs oficial del règim del 80.
Multitud de
persones que són part integrant del poble
intercultural de Catalunya, no han estat mai part de la nació identitària catalana. No s’ho han
fet sentir, per dir-ho d’alguna manera. Perquè el nacionalisme essencialista
mai cerca crear un poble treballador unit en la seva diversitat, sinó la
nació-identitat, feta pels de dalt, rodejada, per baix, per grups i persones
que per formar-ne part i ‘incorporar-se’ han de sotmetre’s a la uniformització
oficial dictada pels que creuen saber què és la ‘cultura catalana’...
Encara avui en dia
podem observar en ciutats com Ripollet, Sabadell o Terrassa, per exemple, un
‘centre’ format per ‘catalans-catalans’
(‘gent d’aquí’), i una perifèria
formada per persones amb orígens a la resta de l’estat espanyol. La base
d’aquesta segregació geogràfica no és només ‘ètnica’, és a dir, no només està
motivada pel nacionalisme essencialista, sinó que és també, o sobretot,
econòmica. No oblidem quelcom que sovint s’oblida: la majoria de persones
arribades a Catalunya entre 1959 i 1972 procedien de zones encara més
depauperades que Catalunya. Certs segments del neoindependentisme tenen un component xenòfob i classista que potser
ha generat una reacció, una cismogènesi, una diferenciació taxant i, potser,
antagònica. Cal no oblidar que aquest nacionalisme essencialista ha estat, en
part, la causa de la persistència del nacionalisme espanyol en alguns llocs del
país, potser latent fins fa poc, però ara ha estat activat. I siguem clars
també en això: també ha passat a la inversa. Aquest nacionalisme essencialista
espanyol ha ‘permès’ al nacionalisme essencialista català reafirmar-se i,
sobretot, legitimar-se: “els xarnegos de merda [sic] no es volen integrar perquè
diuen que estan a Espanya”, vaig sentir no fa gaire amb aquestes orelletes, a
Castelldefels...
Molts critiquen (jo
també) que els reaccionaris espanyols insultin i menyspreïn les persones que
xiularen l’himne del regne d’Espanya al Camp Nou, el passat 6 de juny, en
comptes de preguntar-se per què van
fer-ho. Hem de fer el mateix en aquest cas. ¿Els que van xiular l’himne ho van
fer, com diuen els nacionalistes espanyols, perquè ‘odien a Espanya’, ‘són uns
radicals irrespectuosos’, ‘són xusma’, etc.? No pas. Doncs no caiguem en la
mateixa anàlisi a l’hora de comprovar que existeix, en estat larvat o no, un
nacionalisme espanyol o una no-identificació amb la nació-identitat catalana en indrets molt concrets. Només cal mirar
els mapes. Mai s’ha fet res per a fer que aquests territoris s’identifiquin amb
un concepte realment ampli, obert, plural, intercultural, de societat, de
poble. Perquè no ha existit aquest concepte. Ara cal crear-lo, i cal desplegar
un nou paradigma hegemònic, que inclogui, també, un subratllat especial en la
classe social.
Aquí entrem en un
altre tema, la unitat popular, que
tocaré només de passada, per raons d’espai i perquè ja el vaig esbossar fa uns
mesos en un article homònim. Sóc ferm partidari de la unitat popular. Però és
impossible construir-la seguint el mateix paradigma hegemònic del règim del 80.
Resulta senzillament impossible, perquè no s’hi reflectirà el poble
intercultural, sinó la nació-identitària[4].
Mirem els resultats d’una formació política que té aquest nom, la CUP: en
moltes zones com Bellvitge, La Gornal, Pubilla Casas (L’Hospitalet de
Llobregat), Can Vidalet (Esplugues de Llobregat), Les Roquetes del Garraf,
Cunit, Calafell, alguns barris del Vendrell, entre molts d’altres indrets que
no he tingut temps d’escrutar amb detall, tenen entre un 2,18 i un 7,06 % de
vots. En la majoria de casos, la ‘forquilla’ es mou entre el 3 i el 5 %. Unitat
popular?...Això és, insisteixo, un símptoma: per canviar la realitat s’ha de mirar
cara a cara, no esbiaixar-la. Res no passa perquè si, sempre hi ha raons i
lògiques, explícites o secretes, i cal esbrinar-les. I el que dic sobre aquesta
formació es fa extensible a la resta de l’esquerra transformadora que pot posar
les bases polítiques d’aquesta nova hegemonia: Catalunya Sí que es Pot no ha
quallat: només ha tret un 8, 9 o 11 % dels vots als llocs suara esmentats, en
pocs casos passant del 15 %. Això també tindrà alguna raó de fons que caldrà
conèixer. Això requereix temps i feina, no es pot fer en un mes, evidentment.
Per una
nova hegemonia: de la nació identitària al poble intercultural (i del
capitalisme a un socialisme de nou encuny)
Per acabar, faré
esment només de la primera part del títol d’aquest apartat, doncs se circumscriu
en el meu àmbit de coneixement, i no em considero competent per a desenvolupar
amb més detall el pas, segurament problemàtic i difícil, però absolutament
imprescindible, de l’actual dictadura capitalista a la democràcia real.
Una nació, una
comunitat autònoma, un poble, el que voleu... és també una identificació. Cal
generar una identificació. Però el problema radica en com s’ha generat i s’ha
tractat d’imposar ni que sigui de manera suposadament ‘oberta’.
Aquí a Catalunya,
des del 1980, reprenent i actualitzant l’esforç uniformitzador elitista de la
Renaixença, el Noucentisme i la tradició vinculada a l’essencialisme
nacionalista en totes les seves modulacions, aquí, deia, aquesta creació
d’identificació social (‘cultural’, per als nacionalistes) s’ha fet des de
dalt, tractant d’imposar uns models abstractes i uniformes a sobre d’una
població extraordinàriament complexa i diversa.
La raó em sembla
evident: tenir disponible un bagatge consistent en dispositius simbòlics que
deixin fora de la catalanitat els que
no hi encaixin. Res de nou, ja ho hem dit: una societat capitalista com la
nostra necessita, viu, dels mecanismes d’exclusió. D’aquí que el nacionalisme
sigui consubstancial al capitalisme a tot arreu. Li facilita coartades culturals per a naturalitzar,
biologitzar, sacralitzar el que són injustícies i desigualtats de caire
econòmic i social. Sacralitzar, en efecte, perquè la ‘cultura’ és la religió
d’estat moderna.
S’ha tractat
d’imposar a sobre de tota la població una inexistent ‘cultura catalana’, en
base a referents inventats (com ho han fet totes les nacions del món),
reelaborats per tal de servir als interessos de les classes capitalistes,
creant històries sagrades que remetrien als temps fundacionals d’un ens no ben
bé humà, sinó de reminiscències divines, el Geist
de la cultura, de la nació, la seva ànima, el seu esperit, que continuaria
sense interrupció fins a l’actualitat. D’aquests “valors espirituals” en parla,
sense anar més lluny, el manifest de l’Associació de Municipis per a la Independència.
De tot el que estic
dient hi ha exemples a dojo des del 1980 (i abans, per suposat), exemples que
estic començant a sistematitzar i que ara no exposaré donat el caràcter
introductori d’aquest text. Són casos que de vegades se’ns escapen, doncs és
tal l’hegemonia del nacionalisme essencialista a Catalunya durant 35 anys, que
han esdevingut, plenament, ‘sentit comú’.
Estem en un moment
instituent, de canvi ràpid, de mutació social, política.. I veiem que no som un
sol poble per causa del fracàs, obvi i previsible, de la imposició d’un model
‘cultural’ únic a sobre d’una societat que, com totes, no es pot doblegar a un
sol model de forma de dir, fer i pensar.
Han estat 35 anys
d’una hegemonia feta des de dalt, no només pels pensats a sí mateixos com a
culturalment ‘normals’, sinó per les classes privilegiades. Cal revertir el
moviment, i ara és el moment de fer-ho. Esbandir l’hegemonia fins ara imperant,
i generar una altra, però des de baix. Sorgida dels batecs de la vida en
societat, que brolla de les interaccions reals de persones reals en llocs i
moments concrets, en contextos i en situacions específiques. Cal passar de la
nació identitària, que sempre impedirà que siguem un sol poble, al poble
intercultural.
El canvi de
paradigma ha d’ésser oposat a l’actual no només pel que fa al sentit del
moviment (des de baix) sinó també pel que fa als significats que cal introduir
en significants totalment segrestats pel nacionalisme essencialista. Cal
canviar, per exemple, el contingut del concepte de ‘identitat’, de ‘nació’, de
‘poble’, la visió de la història, la concepció de la societat, rebatre la idea
de ‘cultura’, sortir de dobles vincles com el ja esmentat del Pacte Nacional
per a la Immigració, on es convidava (o s’exigia) als ‘nouvinguts’ que s’adhereixin
a la ‘identitat catalana’ i a la ‘cultura catalana’.
Des del nostre punt
de vista, per exemple, els ‘nouvinguts’ ja són part de la ‘identitat catalana’
i de la ‘cultura catalana’, l’integren plenament perquè són part del poble de
Catalunya, i també part de la cultura
popular catalana. Dir això avui en dia continua essent vist com una
heretgia, però si no optem per aquest nou paradigma, continuarem sota
l’hegemonia amb la que volem acabar.
Lingüistes,
filòlegs, sociolingüístes i historiadors oficials (essencialistes), així com
algun sociòleg pairal, han estat els ‘intel·lectuals orgànics’ que han
construït alguns dels arquitraus bàsics de la visió que ha dominat de forma
abassegadora en la construcció del paradigma hegemònic del règim del 80.
Optem per una visió
que begui, també, d’altres àmbits allunyats de l’essencialisme nacionalista. I
resultarà molt important la funció de l’etnografia. Per tant, també caldrà que
sigui la ciència etnològica la que aporti el seu bagatge, però no pas de manera
aclaparadora, en això també ens distanciem de l’actual paradigma.
Des del que hores
d’ara anomeno, a manca d’un concepte millor, paradigma del poble intercultural,
tot conjunt humà (etnosistema, en la
terminologia acadèmica) és, sempre, un
procés...amb perdó... I la seva ‘identitat’ és una relació, un vincle, que
es pot omplir de múltiples referents, però que mai ‘és’, sinó que ‘fa’. Això
impediria o dificultaria la creació d’eixos estratègics que, com hem comentat,
facilitin coartades per a legitimar situacions d’exclusió o d’explotació
econòmica, política o social. Però mentre també existeixi l’hegemonia
capitalista (inseparable de l’hegemonia nacionalista-essencialista), tot esforç
serà sempre estèril, doncs es crearan noves i més sofisticades formes d’exclusió.
En aquest escrit
tracto d’ésser optimista, donant pistes o aportant camins que poden desfer i
deixar de banda el nacionalisme hegemònic a Catalunya, veritable i potser únic
enemic real de la sobirania de les classes populars. Però també hi ha una mala
notícia. Una mala notícia que, òbviament, també saben i denuncien moltes
d’altres persones: amb capitalisme, no hi ha ni sobirania, ni democràcia, ni
independència. Només dictadura econòmica. Ara també és un moment instituent en
aquest sentit, un moment de gènesi dinàmica. Ens ho juguem tot, que no és
poc...
El nou paradigma
que generi una hegemonia totalment diferent a la del règim del 80 és quelcom
que, en una mena de llampec no forçat de la consciència (adonar-me de
l’actualitat del tema de la meva tesi a Catalunya), vaig tractar de començar a
sintetitzar i de traslladar aquell univers de conceptes i significacions d’un
plànol a l’altre, és a dir: del plànol de la teoria etnològica al plànol de la
realitat social ara i aquí. Però seria d’una prepotència imperdonable voler
presentar-me com el ‘creador’ d’aquest paradigma.
Només l’estic
donant una forma amb les meves eines, l’estic presentant configurat en base al
meu bagatge, però es tracta de quelcom que he sentit a moltes persones, i des
de fa més de vint anys. En alguns casos fins i tot podria posar referències
bibliogràfiques, com ja he fet en d’altres escrits recents en els quals
s’intueix aquest paradigma, aquesta nova hegemonia a construir. En molts casos
ha estat fruit de condensacions en base a idees que estan al carrer, que
sorgeixen de moments i de contextos, i que, tracto de sistematitzar el millor
que puc. Un dia algú en va dir que si tens una idea i surts al carrer, pregunta
a la gent, doncs segurament també tindran la mateixa idea, o similar. No parlo
de res metafísic ni misticoide: les
idees són ens socials. De vegades, algú o alguns els donen forma, però pensar
que un n’és l’única font que les genera, és senzillament mentida.
Ja per acabar: resulta
evident que una hegemonia no es guanya només desitjant-la. Cal posar-se mans a
l’obra, i des d’avui mateix. Cal fer molta pedagogia activa, conscienciació,
sensibilització, formació, i creació de discurs, basant-se en la vida
quotidiana, en la situació real, les prioritats, necessitats i lògiques de totes
les geografies de Catalunya. I també cal tenir poder per a portar això a la
pràctica. No parlo del poder institucional, que també, sinó del poder atorgat
des de baix pel fet d’identificar-se plenament amb una nova hegemonia, fins al
punt de que, esdevenint sentit comú, aconsegueix assolir el seu objectiu de
manera no forçada. El resumiré també les vegades que sigui menester: crear una
societat sobirana en tots els sentits, aconseguir la lliure disposició de les
classes treballadores sobre si mateixes, inclou, com a condició sine quan on, acabar amb el domini del
nacionalisme essencialista. I, també, del capitalisme. Perquè són les dues
cares de la mateixa moneda... Ni més, ni menys.
Articles complementaris:
[2] En molts casos, moltes persones immigrades que surten al programa
s’han ‘integrat’ gràcies a tenir parella catalana. Com si fos la millor o única
manera d’unir-se al ‘cos nacional identitari’. Resulta contradictori que es
critiqui amb vehemència (i amb tota la raó del món) el jacobinisme assimilador
francès i espanyol, i es faci el mateix a Catalunya, però en una escala
diferent, i emprant un llenguatge formalment ‘anti-assimilacionista’...
Talment, una impostura.
