EL NACIONALISME ESSENCIALISTA CATALÀ
COM A PLEONASME:
COMENTARIS EN BASE AL LLIBRE
CATALANISME I REVOLUCIÓ BURGESA,
DE JORDI SOLÉ-TURA
Doctor en
Antropologia Social
INTRODUCCIÓ:
La primera versió d’aquesta
article la vaig escriure a l’agost de 2016. Catalunya estava (no rigueu) en
plena ‘desconnexió’ amb l’estat espanyol. La cort del presidentet Puigdemont fa
una festassa al nord de la Costa Brava, amb convidats com ara el cap dels
Mossos d’Esquadra, i periodistes de mitjans públics i subvencionats, entre
d’altres. En plena estafa (‘crisi’) i després d’un desfalc (‘austeritat’) a les
classes treballadores que feia gairebé 6 anys que les estava massacrant,
exhibir aquesta festassa de la manera com es va fer hi afegia encara més gravetat...
En aquest context, el diputat Joan
Mena (Unidos Podemos – EUiA) comentava pel Twitter que el dia que Pilar Rahola
faci una festa a Badia del Vallès haurà entès com és Catalunya. El rerafons és
l’insistent nacionalisme burgès català, que sempre ha tractat els territoris
majoritàriament poblats per ‘gent al·lògena’ (no és cap ironia) amb una barreja
entre menyspreu i paternalisme. Més d’un cop he llegit i escoltat termes com
‘la xarnegada’, o ‘Xarnegolàndia’.
Per les xarxes socials processistes
començaren a parlar de soleturisme, i
el mot s’anava estenent per l’espai virtual: copy-and-paste acrític, i avall que fa baixada. Pur nominalisme
dogmàtic: imposició d’un terme diabòlic
a una concepció diferent de la que el processisme ha convertit en dogma, i que
deriva directament del nacionalisme essencialista que Solé-Tura despullà i criticà
en el llibre que, no per atzar, donà naixement al concepte en boca del propi
nacionalisme essencialista (sinònim, com veurem, si més no a Catalunya, de
nacionalisme burgès). Tot plegat forma un bucle i ajuda a entendre la profunda
mania que el pujolisme i el neopujolisme tenen a algú que va mostrar els
orígens i discursos de la ideologia burgesa en la seva vessant nacionalista. No
s’ho van perdonar. Mai.
Però que gent nominalment de
‘esquerres’[1] s’apropiessin d’aquest terme
em va semblar motiu més que suficient per a redactar aquest text en base a una
(re)lectura Catalanisme i revolució
burgesa. Per això aquest article té un cert aire de ressenya...
En el llibre Camins per l’hegemonia[2], Xavier Domènech posa
l’accent en aquest més que incorrecte ús del soleturisme.
“ (En el llibre, Solé-Tura) diu
que Prat de la Riba és el codificador polític del catalanisme i que és un
pensador burgès. Jo crec que això és indubtable. El llibre acaba dient que la realitat nacional no és exclusivament
burgesa i que (...) qui ha de prendre en les mans la lluita nacional és la
classe obrera. És un llibre altre cop no
llegit (...). No diu el que li imputen.” (pàg.108-109) (en aquesta i la resta de cites, la negreta
és meva, J.M.C.)
La publicació del llibre de
Solé-Tura enfurismà Jordi Pujol, perquè
“el que diu Solé-Tura que vol fer Prat de la Riba s’assembla massa al que vol
fer Pujol en aquells moments” (ib.: 109). És obvi que el debat dels anys
seixanta i setanta ha tornat (ib.). Tal vegada perquè el nacionalisme burgès
continua essent hegemònic o, millor dit, dominant. Potser perquè estem en
l’inici d’una nova hegemonia que construirà un relat i un país alternatiu al
que van bastir els nacionalistes essencialistes. Per últim, també, perquè “hi ha una part de l’independentisme d’esquerres
a qui els independentistes de dretes han explicat el passat. I se’ls han cregut”
(ib.) Que és com si els de la fundació FAES expliquessin a Podem quina és la
seva tradició, i aquests s’ho empassin (ib.: 110).
I, abans d’entrar a fons en el
llibre, dues cosetes: el soleturisme fou
emprat durant un cert temps (2016-2017, potser fins 2019?...) com a sinònim de lerrouxisme. Però és que tampoc aquest
concepte és del tot correcte. Alejandro Lerroux, després de canviar radicalment de pensament polític (de
jove fou amic de Francisco Ferrer Guàrdia, i de l’anarquista Mateo Morral,
entre d’altres), donà ple suport a les
dretes l’any 1936 i la Lliga també (ib.: 102). Cal no oblidar que la Lliga
és l’avantpassat directe de Convergència. Ara (gener de 2026) els de
Convergència es diuen Junts (Convergència Oficial) i Aliança Catalana
(filial díscola de Convergència).
INTRODUCCIÓ AL LLIBRE CATALANISME I REVOLUCIÓ
BURGESA
Com acabem de comentar, amb el
seu llibre en Jordi Solé-Tura va trepitjar un ull de poll del Jordi Pujol i cia.
Ull de poll com una casa de pagès. L’ull de poll, de fet. La paret mestra de la
reelaboració del nacionalisme que estava perpetrant el presumpte delinqüent. I va fer-li un mal que s’arrossega fins a data
d’avui, i potser fins la fi dels temps. Els mafiosos convergents no obliden, això
ho hauríeu de saber.
Era l’any 1967. En plena
decadència del franquisme institucional, proper a la fi (aparent) del règim. I,
com els propis Alfonso-Carlos Comín i Juan N. García-Nieto reconegueren en el
llibre que van escriure per les mateixes dates (tot i que no fou publicat fins
l’any 1974)[3], el nacionalisme burgès
català s’estava reorganitzant. I, com s’ha dit, Pujol, banquer i metge, tenia in mente fer quelcom similar al que
volia fer el personatge central del llibre de Solé-Tura: Enric Prat de la
Riba. Massa paral·lelismes que, com les i els lectors veuran, continuen ben
vigents fins a data d’avui.
Potser els successors de Pujol,
que encara tenen l’hegemonia (no ho oblidem), tampoc estaran gaire contents a
l’hora de veure com es torna a treure a la llum el veritable contingut del
llibre. Tant en fou d’anatemitzat i demonitzat, que el terme soleturisme fou una espècie d’insult, una
etiqueta destinada a localitzar i marcar amb foc una espècie d’heretgia, amb la
pretensió d’esdevenir una mena d’estigma amb el qual la reedició actual del
nacionalisme essencialista tractà de des-legitimar, un altre cop, els que no ens
empassen els seus dogmes de fe...
EL NACIONALISME BURGÈS CATALÀ: CARACTERITZACIÓ GENÈRICA
Al llarg de tot el llibre, Jordi Solé-Tura
insisteix diverses vegades en què Enric Prat de la Riba (afegeixo: a l’igual
que, en aquells moments, estava fent Pujol) va dur a terme una síntesi del
nacionalisme burgès català. No nacionalisme català: nacionalisme burgès català.
En cap moment de l’obra (325
pàgines) Solé-Tura dóna peu a l’ambivalència: mai diu, ni tan sols deixa entreveure o suggereix, que el nacionalisme
català només sigui burgès. Al 1967, és clar. Ara, tinc els meus dubtes...
Continuem. Deixaré de banda que,
com indica Jordi Solé-Tura abastament, el nacionalisme burgès català mai no va
ser ‘separatista’, i que ben sovint el que volgué era reformar una Espanya de
la qual se sentia part. Tampoc no parlaré del component imperialista[4] del
nacionalisme burgès de Prat de la Riba, que, sincerament, les actuals
evocacions filo-imperialistes als ducats de Neopàtria i Atenes, així com a
Nàpols, Sicília i Cerdanya, semblen reeditar.
Caldria parar atenció a la
dissecció feta per Solé-Tura del nacionalisme
burgès català com a ideologia
hegemònica de classe. Serà inevitable fer comparacions amb l’actual
modulació d’aquesta ideologia i comprovar la plena vigència del caràcter intrínsecament essencialista del
nacionalisme burgès català. Avui, potser, de tot el nacionalisme català. No
d’un nacionalisme burgès català,
sinó del nacionalisme burgès català,
i això inclou la seva expressió pujolista-convergent, també present en
determinats sectors suposadament ‘esquerrans’ del nacionalisme, i ben viva i
cada cop més descarnada i des-acomplexada en un primordialisme racista cada dia
més punyent.
La síntesi d’Enric Prat de la Riba marca el nacionalisme burgès fins a
data d’avui. Amb diverses coloracions, segons els contextos, amb més o
menys cinisme i oportunisme, que d’això els nacionalistes burgesos sempre n’han
tingut la mà trencada. Una base comuna es troba per dessota totes les
plasmacions del nacionalisme: llur concepció de poble català està per sobre
de les classes socials, forma una
única i sola unitat mil·lenària, un bloc uniforme que ha d’estar situat sota l’hegemonia de la burgesia.
Aquesta ‘nació’ (Volk, més
aviat) està feta a imatge i semblança del que el nacionalisme burgès marca com
a veritable i natural, i configura un
esperit, una ànima, que continua en
el temps sense cap mena de hiatus. Segons aquesta perspectiva, la nació és un ens místic, situat per sobre de les relacions socials reals, de la
diversitat cultural real i de la lluita de classes.
Els ‘al·lògens’ sempre hi
romandran fora a no ser que s’hi incorporin,
perquè resulta que van arribar quan la maionesa nacional ja havia quallat. S’hi
han de ‘integrar’ perquè són uns ens estranys arribats a un territori dotat
d’un esperit o cultura nacional que està per sobre dels imponderables de la
vida social, que és una entitat natural o divina, ancorada en el temps: per a
Enric Prat de la Riba, i els seus actuals successors, Catalunya és “la llarga cadena de generacions unides per la llengua
i la tradició catalanes, que vénen succeint-se en el terrer que avui ocupem
nosaltres” (ib.: 221).
Una frase escrita per Jordi Pujol
l’any 1964 (tres anys abans del llibre de Solé-Tura) es recita sempre de forma
incompleta, i crec que de vegades es fa de manera conscient i interessada,
potser amb l’objectiu d’amagar el seu veritable significat: “és català tot home [sic] que viu i treballa
a Catalunya i que, de Catalunya, en fa
casa seva, el seu país, al qual s’incorpora i el reconeix”. Però això
no és tot. La part final del ‘mantra’ sí que no es comenta mai: ‘... i no
és hostil a Catalunya’. Si hom és ‘hostil a Catalunya’ (Catalunya són
ells i els seus, és clar), no és català. Això continua vigent al 2026. Si
ells i els seus diuen que Catalunya és el nacionalisme català, criticar el
nacionalisme català no només et converteix en ‘anti-català’ o ‘catalanòfob’, sinó
que deixes d’ésser considerat com a català. T’expulsen de la catalanitat. Gener
del 2026: això, està passant.
Continuem. Jordi Solé-Tura era una persona amb grans coneixements jurídics, i comença a il·lustrar-nos entorn de la síntesi de Prat de la Riba enumerant alguns referents seus en l’àmbit del dret:
De Maistre, per a qui les lleis són fruit de la tradició i el costum (directament inspirats per Déu) (ib.: 28)
Auguste Comte, de qui Prat admirava sobretot la seva vindicació de l’ordre orgànic medieval (ib.: 31). El fetitxisme medievalitzant és ben viu, en ple any 2016...
Hyppolite Taine, autor preferit de Prat, partidari d’una doctrina aristocratitzant, elitista i corporativista de la societat. Taine, autor preferit (insistim) del pare del nacionalisme burgès català, va dir això: “L’essencial és que les classes il·lustrades i riques condueixin als ignorants i els qui viuen del treball (...)” (ib.: 31).
Taine influí, al seu torn, Torras i Bages, personatge clau no només en la síntesi de Prat, sinó en el conjunt del nacionalisme burgès català.
Frédéric Le Play, partidari del
principi d’autoritat tradicional: autoritat del pare en la família-soca, amb un
hereu únic (...els sona?). (ib.: 33)
Un referent fonamental per a Prat
de la Riba fou l’escola històrica del dret, germànica: l’esperit del poble,
el costum (tradició) i la llengua, eren per a aquesta escola els
elements decisius. També ho són per al nacionalisme català hegemònic (l’únic,
de fet, al 2026). Els representants d’aquesta escola històrica del dret
(Savigny, Hugo, Puchta) subratllen el caràcter creador del Volkgeist i la força unificadora de la
llengua.
Aquest esperit (Geist) del poble (Volk) està molt
present encara avui en dia al nacionalisme català, i d’aquest esperit provindria
la base d’una comunitat humana, la Gemeinschaft tradicionalista i
reaccionària. Carles Puigdemont empra el terme ‘comunitat humana’ en aquest
mateix sentit, per exemple. No per casualitat. Una comunitat que, seguint
aquest enfocament nacionalista, estaria assegurada per la continuïtat històrica
de la qual parlava Prat de la Riba i per l’existència d’una llengua comuna, ‘llengua
pròpia’, segons el nacionalisme essencialista... Així, les arrels del poble
s’enfonsen, pretesament, en el sòl del més remot passat (íb.: 35)
Comparem això amb el que Artur Mas va dir l’any 2012, essent President de la Generalitat:
“el ADN cultural catalán está mezclado con nuestra larga pertenencia al mundo franco-germánico. En definitiva, Cataluña, doce siglos atrás, pertenecía a la marca hispánica y la capital era Aquisgrán, el corazón del imperio de Carlomagno. Algo debe de quedar en nuestro ADN, porque los catalanes tenemos un cordón umbilical que nos hace más germánicos y menos romanos.”
En relació a aquest nacionalisme romàntic, Jordi Solé-Tura indica diversos
cops en el seu llibre que aquest tipus de nacionalisme (culturalista, místic,
historicista) sorgí no tant com a reacció contra el nacionalisme
‘racionalista-universalista’ d’arrel francesa, sinó perquè, en sorgir força
anys després que el nacionalisme ‘liberal-jacobí’, va trobar-se un proletariat
en plena fase de presa de consciència i d’auto-organització. Un proletariat que
preconitzava l’internacionalisme: el famós “Proletaris de tots els països,
uniu-vos!!!” amb què Engels i Marx
van cloure llur no menys famós escrit del 1848, El Manifest Comunista.
Enfront d’això, segons la tesi de Solé-Tura, el nacionalisme de l’època (ergo: també el nacionalisme burgès català) desenvolupà un discurs que accentuava el particularisme de cada poble, la unitat de cada comunitat, el misticisme, el voluntarisme natural del Volk, mogut i commogut per una sola ànima emanada d’una llengua comuna, el culte sentimental a la Tradició i els costums ‘de tota la vida’ (els sona?), la visió organicista de la història, el culte dels valors suposats de la raça (avui en dia, de la ‘cultura’ pròpia, que és una forma de dir ‘raça’ en tant que pressuposa una mena de segona pell).
Un dels filòsofs alemanys que més van influenciar Prat de la Riba i, per tant, el nacionalisme català (sí, també l’actual), fou Johann Gottlieb Fichte. Cap al 1807, Fichte ja parlava de formar tots els alemanys en un mateix organisme corporatiu animat per un mateix interès. Perfecte per a esbandir, a posteriori, la qüestió de la lluita de classes, oi? J. Fichte també posava l’accent en que tots els mals que pateix un país són d’origen estranger (íb.:51). [els sona?] Per a Fichte, el tret distintiu d’un poble és la comunitat de llengua, que converteix la nació en un Tot homogeni. Aquesta comunitat de llengua pressuposa comunitat d’història, és a dir: arrelament al passat.
Hegel, Schleiermacher, Friedrich List (el teòric del Zollverein, ib.: 52) i, sobretot Herder, van acabar d’ajudar a donar el contorn definitiu a aquest corrent romàntic del nacionalisme, un corrent que, a l’igual que l’actual Convergència, filials i satèl·lits, es mou enterament en el passat, i concep el ‘caràcter nacional’ com un esperit actiu o latent, i que tard o d’hora torna a ‘renéixer’. Aquest esperit configura una entitat natural i, sobretot, molt per sobre de tot, una entitat única i sense escletxes... La idea de Unitat orgànica és bàsica en aquest nacionalisme, un tot orgànic on no hi ha lloc per a les divisions i les baralles internes. Els sona, oi?...Ben actual això de l’abraçada entre Mas i el líder ‘cupaire’ al novembre del 2014, remarcar que cal unitat, unitat per sobre de disputes internes...[5]
Cal subratllar, amb Jordi Solé-Tura, que es tracta d’una doctrina apologètica, doncs la realitat ni era ni és així, sinó antagònica, dinàmica, ‘artificial’ i escindida. Per tant, el nacionalisme essencialista és una ideologia que pretén justificar i legitimar, no pas explicar ni reflectir la realitat, sinó reflectir el somni de la imaginació (ib.: 55). I continua tot seguit (ib.: 55-56, 57):
“Davant la tensió interna provocada per les diferències i lluites de classes, una classe social hegemònica, capdavantera de l’acció unificadora del país i del mercat, proposa els seus interessos específics de classe com a interessos generals. (...) La classe econòmicament i socialment hegemònica apareix com la representant més autèntica de la comunitat, de cara endins i de cara enfora. (...) La burgesia industrial, mercantil i financera del segle XIX experimenta la doble necessitat de diferenciar-se dels altres grups hegemònics burgesos i de recolzar-se en la col·lectivitat nacional (...) La necessitat de la diferenciació explica la insistència en les particularitats nacionals específiques. La necessitat de tenir suport explica la insistència en el caràcter únic, orgànic, en el identitat bàsica dels interessos de les diverses classes, en la identificació dels interessos específics de la burgesia amb els de tot el grup social”
En el cas català, Solé-Tura indica
que la burgesia fa seva un “corrent romàntic i historicista que li parla de les
glòries del passat, de l’esperit nacional i de l’organicitat del nucli català,
és a dir, un corrent que legitima la
seva hegemonia concreta a Catalunya” (íb.: 61).
Atenció, perquè considero que això
és fonamental, i molt vigent, potser més
que mai. Jordi Solé-Tura explicita que en el naixement del nacionalisme
burgès català hi trobem “la
identificació dels interessos d’una classe social hegemònica –la burgesia- amb
els de tota la societat catalana: la
burgesia catalana comença parlant en nom de la indústria i acaba parlant en nom
de Catalunya” “Deien reflectir el
sentiment i la voluntat de tot un poble (íb.: 62, 78-79) (‘la
voluntat d’un poble’ va ésser el lema de CiU amb l’Artur Mas posant el posat de
Moisès obrint les aigües el Mar Roig...)...
A continuació, l’autor posa un dit a la nafra, i crec que encara fa molt de mal avui en dia:
“hi veiem molts dels elements de força i de feblesa d’aquesta burgesia, l’ambigüitat de les seves relacions amb el poder central, la tendència al compromís amb l’oligarquia [espanyola] quan se sent amenaçada pel moviment obrer”. (íb.: 62-63) [Hi ha coses que no canvien, oi?].
Jordi Solé-Tura, en un moment donat (ib.: 83), remarca “l’extrema continuïtat de la línia ideològica tradicionalista a través d’un període caracteritzat per enormes tensions polítiques i socials. Des del manifest als catalans del Baró d’Eroles (15 d’agost de 1822) fins a Prat de la Riba” [afegeixo: i els actuals estatuts de l’Associació de Municipis per la Independència[6]]: costums, valors, tarannà, vincle amb la terra, tradició, llengua... Torras i Bages deia ‘a Catalunya la va fer Déu’, Prat de la Riba afirmava que “la Pàtria és fruit de les lleis a què Déu ha subjectat la vida de les generacions futures”. En un text institucional del 1989, Jordi Pujol deia: “Hi ha un futur que està en mans de Déu”
En tots els casos, com passa ara quan alguns parlen de ‘poble català’, el poble, la Pàtria i Catalunya és el que Ells, les classes dominant, diuen que és, i allò que diuen que és, com és diví, sagrat, i natural, no pot ser qüestionat, dividit o rebutjat. Una derivació del fonamentalisme religiós? Sens cap mena de dubte.
El component religiós a l’actual
nacionalisme català és innegable. Dos exemples: el pes de l’Opus Dei a Convergència,
i un fet ‘anecdòtic’ del 2016: posar dues estelades a la façana de l’església
de Vilafranca del Penedès... els de la CUP !!!. Però...Per què aquest exagerat
pes del tradicionalisme en el nacionalisme burgès català? Això és quelcom que sempre
m’ho he preguntat, i Solé-Tura ens aporta una possible explicació: el
capitalisme penetrà lentament al camp català, on hi van subsistir estructures
tradicionals, i a més de que el vincle ciutat-camp a Catalunya sempre hi va
romandre constant (entre les classes burgeses de tots dos àmbits, ib.: 87-88), quan
la burgesia catalana va haver de mobilitzar, també, el camp, va haver d’emprar
els valors tradicionals: “aquest és, al meu entendre, una de les raons
del pes desproporcionat del corrent tradicionalista en el catalanisme doctrinal.
A través de Torras i Bages, passà gairebé en bloc a la síntesi de Prat de la
Riba” (íb.: 86). I de Jordi Pujol, afegeixo, hegemònica encara al 2026...
Així, Prat de la Riba deia: ‘la terra és el nom de la pàtria, la terra catalana
és la pàtria catalana’. (íb.: 87). Per tant, fins i tot Terra Lliure i Moviment de Defensa de la Terra tingueren una certa influència
tradicional/essencialista, ben present en la seva continuació: Poble Lliure,
vessant essencialista de la CUP. Jordi Pujol deia fa 25 anys: “La manera de ser de cada poble presenta
uns matisos que deriven de la seva
geografia. No hi ha dubte que el territori del país ha contribuït
poderosament a fer-nos tal com som, a cisellar
el caràcter del nostre poble. (...)
Gaudir d’uns béns materials no ha d’estar renyit amb fruir d’uns altres béns, de l’ordre de l’esperit, quan ambdós brollen d’una mateixa terra” Borràs, B.; Parés, E. (dirs.) (1999) Llibre d’or dels parcs naturals de Catalunya,
Generalitat de Catalunya, pàg. 4.
Una segona raó d’aquest
tradicionalisme és que “la burgesia
urbana catalana passà a la lluita molt condicionada pels interessos de classe”
(íb.: 88). Des del 1868 el trencament de la burgesia catalana amb les masses
obreres fou total, i això motivà que en la seva ideologia nacionalista hi
entressin elements tradicionalistes d’origen rural.
Continuant amb la dissecció d’aquest
nacionalisme burgès, Solé-Tura (ib: 95) ens fa notar que el famós seny (part del ‘caràcter’
català, recurs místic encara molt present) no deriva pas de l’ànima col·lectiva
autòctona brollant de la terra, sinó... de la filosofia escocesa del sentit
comú (Reid, Steward), compendiada per Martí d’Eixalà.
Per tant, a mitjans del segle
XIX, el corrent romàntic, tradicionalista, culturalista i historicista, que també
comptava amb una literatura abrandada per glòries històriques, i una idea, cada
cop més definida, d’una Catalunya
perpètua, immutable sota les aparences del temps, confirmada per la recerca
històrica i la continuïtat lingüística.
Poetes i historiadors aportaren una pluja que va esdevenir saó per al pensament
del nacionalisme burgès, de Prat de la Riba, i de l’actualitat. La ja esmentada
escola històrica del dret aportava una altra eina: el dret és obra comuna de l’esperit general que anima tots els membres
d’una nació. (íb.: 98).
Paradoxes de la vida: el lema governem-nos (de la CUP), suposo que
pensat (o no) en clau de classe social, es fa ressò, involuntàriament, de la
idea de l’escola històrica del dret de que tota “entitat amb vida necessària i
pròpia ha d’auto-governar-se”. O, com deia el que fou ministre de Justícia
espanyol, Manuel Duran i Bas, el dret a auto-governar-se deriva de la nació
entesa com a “comunió de les generacions
que en successió no interrompuda l’ha poblada” (ib.: 99)
Un altre dels referents del nacionalisme
burgès català fou Mañé i Flaquer (1823-1901), regionalista conservador. No
passem per alt que, fins no fa pas gaire, el nacionalisme burgès català fou més
regionalista que una altra cosa. Un dels principis bàsics de Mañé, el qual era defensor
de “la organització cristiana de l’Edat
Mitjana” (ib.:100), consistia en afirmar que els catalans són molt treballadors i per això, per aquest ‘tarannà’,
havien prosperat, excepte els “menys afortunats, o menys virtuosos, o
menys intel·ligents”. L’any 2016 els votants de Convergència responien una
enquesta en termes gairebé idèntics als d’aquesta frase... (és el que té la
inèrcia!). Mañé/Manyé insistí en la importància de conservar la idiosincràsia moral (i física), la manera d’ésser del poble català, que
havia de transmetre intacte a les
generacions posteriors el que havien rebut de les precedents (ib. 101). Jordi
Pujol avant la lèttre..
Josep Torras i Bages és, per
suposat, una figura clau per a entendre el nacionalisme català. La seva
influència és ben viva, sempre re-actualitzada. Recollirem aquí només alguns
dels seus trets, per no allargar-nos massa. Per començar, afirmà que el poble és un organisme natural, creat
per la Providència. Però atenció a això, perquè Jordi Solé-Tura, en citar-lo,
arribà al moll de l’ós de, també, l’actual nacionalisme: per Torras, en el si
del poble no pot haver discòrdia en el
pensar, cal que hi hagi unanimitat
(cor unum et anima una) per que la
vida social sigui perfecta. Els sona?... Més actual que mai. Segons Torras
(ib.: 108), la comunitat ha d’estar
unida rera un ideal (un mateix esperit).
Per a Torras i Bages, qui no comparteixi els ideals pairals (patriarcat,
cristianisme, jerarquia, tradició) no és
un català castís¸ sinó un cos estrany...
Per a ell, el sentiment de pàtria
“prové més immediatament de la naturalesa”,
i es basa en la llengua i l’esperit de família. El poble és
una família extensa, amb un caràcter propi.... I, segons Prat de la Riba: “la llengua és la nació, la llengua és la
nacionalitat” (ib.: 183). Frases de rabiosa actualitat al 2026...
Per un altre cantó, per a Torras
i Bages “els propietaris, els patrons,
són autoritats jeràrquiques naturals, posades per la Providència. Sempre hi ha d’haver senyors: voler destruir
la jerarquia fundada en la propietat i en la riquesa és una bogeria” (ib.:
118). No ho oblidem, i Solé-Tura ho recorda: “Torras i Bages serví directament
d’inspiració a Prat de la Riba” i, aquest, al posterior nacionalisme burgès
català... I, així, fins a data d’avui.
De l’aportació de Valentí
Almirall al pensament de Prat de la Riba, jo destacaria que el primer apostés per
crear “un gran partit catalanista
polític, deslligat de tot compromís amb cap partit madrileny” (ib.: 141). Novament,
ben actual. Almirall propugnà una formació que fos un agrupament de forces del país; a dir, una convergència... Amb raó Prat de la Riba parlava d’Almirall com de ‘precursor’, i no és pas estrany que Prat digué que va
trobar la seva consagració en les “realitats
vivents: nacionalitats mil·lenàries” (ib.: 142).
Però, sobretot, Almirall, i Prat
de la Riba, són precursors de l’actual exacerbació (histèrica) de la Unitat, abans esmentada. En paraules de Prat de la Riba, és l’afany de
“integrar totes les forces del país, subordinant
les diferències internes a la superior condició de catalanitat. La
reivindicació d’allò que constitueix la nostra
manera d’ésser està molt per damunt de totes eixes diferències”, i aquesta
altra perla, que recorda vivament el que comentà Artur Mas en un acte en què
parlava de la ‘re-fundació’ de Convergència: “dins la bandera del catalanisme hi caben tots, monàrquics, republicans,
tradicionalistes...” (ib.: 143).
Com deia Jordi Solé-Tura,
l’objectiu era (i, afegeixo, continua essent) la mobilització col·lectiva del “poble català” sota la direcció hegemònica
de la burgesia. Però una hegemonia com aquesta no pot ensenyar les cartes.
Com a molt, fer un farol...
Passem ara a parlar de la figura
del propi Prat de la Riba, de la seva síntesi nacionalista encara dominant a
Catalunya un cop passada pel sedàs pujolista. D’aquí el renovat interès que
crec que té rellegir el llibre que estem comentant... Per començar, l’historicisme
de Prat el fa remuntar l’origen català ni més ni menys que fins als ibers. Prat
de la Riba sosté que Castella és la
culpable dels mals de Catalunya (i de la resta de ‘regions espanyoles’, com
ell mateix les anomenava). Prat deia també que Castella-Espanya era malbaratadora
i gens previsora. Deia Prat de la Riba: “A
Catalunya han de governar els catalans i no els castellans o els polítics a la
castellana” (ib.: 276). Polítics ‘a la castellana’... No els sona?...
Avui en dia perdura en el
nacionalisme burgès català aquesta visió del temperament castellà (o ‘mesetari’) com a absolutista, burocràtic, centralitzador, despòtic. Els convido a
que tornin a mirar-se els estatuts de l’Associació de Municipis per a la
Independència.[7]
Prat de la Riba insistí, i molt, en la diferència de caràcter entre Castella i Catalunya. I, a l’igual que molt després afirmava Jordi Pujol, Prat deia que paisatge cisella el caràcter: el tarannà castellà era plasmació de les ‘seves planes àrides i desertes’, d’una ciutat, Madrid, ‘aixecada enmig d’un desert’ (ib.: 163).
Abans de continuar, no em puc
estar de posar aquí una frase certament interessant del propi Enric Prat de la
Riba: “si hi ha alguns separatistes
entre nosaltres, és per oportunisme” (ib.: 169). Com se sol dir en
castellà: ‘ahí lo dejo...’.
UNITAT, HEGEMONIA,
I CLASSES TREBALLADORES
Atenció, perquè arribem a un eix fonamental. L’agost del 1905 Enric Prat de la Riba deia, referint-se a l’avantpassat directe de Convergència (La Lliga): “No som un partit polític, som un poble que reneix...”. Com Jordi Solé-Tura indica, aquesta frase sintetitza la teoria, i també la problemàtica, del nacionalisme burgès (ib.: 173). Heus ací, en boca de Solé-Tura, la base de tot el seu llibre, en referència a l’eix del nacionalisme burgès i la seva contínua identificació amb el Tot, absolutament actual l’any 2026:
“No som una fracció sinó un tot, no som una classe sinó un poble, no
representem interessos exclusius, sinó interessos col·lectius. Aquesta
aspiració a convertir en l’hegemonia en
integració explica tota la tensió ideològica i política del nacionalisme,
tensió provocada per l’existència d’un fonament
real [la societat catalana] i per la d’una aspiració
irrealitzable: la unió de classes antagòniques en el si del
sistema econòmic que ha provocat llur antagonisme”
Per a justificar, legitimar,
sacralitzar i naturalitzar una unitat que
no existeix es va recórrer, i es continua fent, al misticisme, incloent el
fonamentalisme cultural i lingüístic, i la idea de ‘tarannà propi’. Aquesta idea, constant en Prat de la Riba, i molt
present encara avui en dia en el nacionalisme català, deriva ni més ni menys
que de la psicologia dels pobles del segle XIX: els pobles serien principis espirituals, diguem-ne que
amb un esperit (Geist) diacrònic, que
perdura en el temps, i una ànima col·lectiva sincrònica... La llengua aportaria el motlle únic per al
pensament nacional. L’esperit del poble sempre batega, la seva personalitat
característica sempre surt a la llum. Aquesta
societat natural és la nacionalitat. (ib.: 184).
Jordi Solé-Tura insisteix, com ja
s’ha indicat, en què aquest remarcat místic i particularista del nacionalisme
burgès català té com a finalitat aconseguir una hegemonia allunyant-se de les concepcions universalistes i
racionalistes que estaven començant a quallar en el moviment obrer. Així, Prat de la Riba parla de la nacionalitat
com a “roca viva de la geologia social, triomfadora dels segles, amb vitalitat
mil·lenària”(...) “En el curs dels segles van mudant les idees, els estats socials, però la nacionalitat és
sempre la mateixa” (ib.: 187-188)...
Fins i tot en la suposada ‘esquerra’
independentista actual és hegemònic el nacionalisme essencialista. Cal ser-ne
conscients. Així, en el vídeo #SomUnitatPopular[8]
(novembre de 2012) en trobem dues mostres: “som la nostra identitat, que ve d’antic i muta” (2:35), “som els nostres referents culturals i
lingüístics, som la territorialitat completa de la nostra manera de ser i existir” (2: 38-2:44).
Solé-Tura (ib.: 188) ens va
avinent que una conseqüència lògica del corpus
del nacionalisme burgès és aquesta:
“si la nació és una unitat espiritual i una consciència col·lectiva d’aquesta unitat, no hi poden haver divisions internes, la nació unifica els interessos de totes les classes socials i les oposa en bloc a les classes socials de les restants nacions, les escissions internes només poden ésser obra artificial deguda a l’acció d’individus descastats i de forces exteriors, no hi pot haver interessos de classe particulars: tots són interessos col·lectius, la nació està per damunt de les diferències de classe, les uneix totes en un mateix bloc”
En paraules de Prat de la Riba, que poden ésser a dia d’avui d’Artur Mas o Puigdemont (ib.: 189-190):
“Hem d’aixecar pel damunt de les coses que ens allunyen i separen, l’encaixada de germans”, “No és un moviment de classe, ni de partit, ni de localitat. Totes les classes socials hi contribueixen. És tot un poble que es mou.”
“La unitat espiritual és l’afirmació plena i perfecta de la personalitat de Catalunya”
“Perquè som fills de la mateixa mare terra, tots duem en les venes una mateixa sang, tots dintre de l’ànima portem gravada una mateixa fisonomia espiritual”
Com diu Solé-Tura, i el temps li continua donant la raó, per a Prat de la Riba, i per al nacionalisme burgès català, els treballadors només han d’ésser integrats “com una pura massa de maniobra en la comesa política de la classe dominant”, i “la comunitat catalana només la defineixen en funció dels interessos i perspectives d’una sola de les parts que la composen. La gran majoria de la població, la massa treballadora de la ciutat i el camp, és col·locada davant d’una perspectiva radical: o acceptar els valors que li proposa la classe dominant o ésser exclosa de la catalanitat” (ib. 213).
La insistència en la uniformitat se centrava en aquell principi de la filosofia escolàstica: similitudo est dilectionis causa. La similitud és la causa de la unió, segons Prat i el nacionalisme burgès (ib.: 231). Hores d’ara, el nacionalisme català continua en aquesta línia... D’aquí l’obsessió amb la integració, i la visió de la diferència i de la discrepància com a perills per a la ‘unitat’...
Però ni Prat ni la resta del nacionalisme eren il·lusos. Òbviament, eren molt conscients de que existien i existeixen elements difícils d’integrar, o refractaris a la integració. Citem de nou Solé-Tura de manera literal:
“En el pla teòric, Prat intentà resoldre el problema distingint entre dos sectors de la classe obrera: l’integrable i el no integrable. Per al primer, proposava una solució de tipus corporatiu i paternalista, que el posés sota la direcció immediata de la burgesia [els sona?]. Per al segon, proposava simplement mà dura. El primer sector era el proletariat pròpiament autòcton, nacional. El segon, era una excrescència estranya en el cos nacional, un factor al·lògen atiat per l’Estat central. Amb aquesta identificació del proletariat no integrable amb l’Estat espanyol, Prat reconvertia la lluita de classes en factor de mobilització nacional, en factor d’organització política de la burgesia” (ib.: 244)
Quan parlava de l’obrerisme català arrauxat i anarquista, Prat de la Riba el vinculava a un fenomen aliè a l’ésser de Catalunya, un fet artificial atiat per ideòlegs descastats...
Aquest nacionalisme burgès sempre pactava (i pacta) amb l’oligarquia espanyola, com passà l’any 1909. L’anarquisme era vist com un resultat de l’hegemonia encara no reeixida de la burgesia, i com un fenomen fruit d’influències ‘foranes’. Prat i companyia feia temps que denunciava Ferrer i Guàrdia, i després de la Setmana Gloriosa (o Tràgica) de l’estiu barceloní d’aquell any, el nacionalisme burgès català obrí encara més la fissura amb el proletariat, i s’acostà a les forces polítiques conservadores de Madrid. Els sona? I atenció a l’escrit de condemna dels fets de Barcelona, signat per Prat, on s’indica que “la generació que un dia ha cremat convents i temples, demà cremarà fàbriques i Bancs” (ib.: 249)
Breu apunt: per al nacionalisme que sintetitzà Prat de la Riba (i actualitzà Pujol, insisteixo) la mobilització nacional era de tot el poble català, però excloent-hi constantment de la nació catalana l’enemic de classe (ib.: 24). Igual que al 2026.
D’altra banda, Solé-Tura subratlla
que el nacionalisme “no suposa mai una
modificació de les relacions internes de classe: cada classe ha de romandre en el
lloc que li pertany i contribuir des d’allí a l’esforç col·lectiu. En el si
d’aquesta societat els obrers ocupen una posició subordinada i hi ha de
romandre. Tot el que Prat es proposa és organitzar aquesta subordinació,
emprant els grans mitjans d’integració i de control social de què disposa la
burgesia.” (ib.: 252).
Quelcom que m’imagino que no agradà (ni agrada?) és que Solé-Tura va deixar clar que una part important del nacionalisme burgès català no només era de tall nacional-catòlic, sinó que llur concepció corporativista de l’Estat i de la societat eren “elements reaccionaris i pre-feixistes” (ib.: 258).
El llibre de Jordi Solé-Tura continua, i acaba, així:
“No podem acceptar el fet nacional com una dada inqüestionable i fixa” (ib.: 300)
“La nació, com totes les realitats socials, és un fet històric i, per tant, variable; està sotmesa a un joc dialèctic de factors i contrafactors que poden arribar a canviar totalment el contingut d’una forma aparentment constant o, al revés, modificar la forma d’un contingut bàsicament idèntic” (ib.: 300)
“La Catalunya definida per Prat de la Riba era massa unilateral, massa condicionada per una perspectiva de classe per a poder tenir validesa general” (ib.: 300)
I fixem-nos en la seva frase final, penso que d’una vigència absoluta l’any 2026:
“La classe social que en la nostra època pot acabdillar un veritable moviment renovador ja no és aquella burgesia” (ib.: 301)
Lamentablement, i tal i com parla
el títol d’aquest article, 59 anys després del llibre de Jordi Solé-Tura, la
burgesia no només continua en el poder, sinó que el seu nacionalisme
essencialista és hegemònic a Catalunya des del 1980, fins al punt que, ara, al
2026, no existeix cap altre nacionalisme català que no sigui essencialista, és
a dir, racista cultural. I si n’existeix, és anecdòtic, una veritable extravagància.
Ni més, ni menys...
[1] “El pujolisme va fer molt de mal, sí. Tant com el
soleturisme.”
(http://www.elcritic.cat/entrevistes/david-fernandez-la-cup-no-ha-raonat-prou-sobre-com-hauria-de-ser-el-poder-i-com-hauriem-de-practicar-1208)
[2] Entrevista a Xavier
Domènech per part de Sergio Picazo, publicat l’abril del 2016 per l’editorial
Icària.
[3] Juventud obrera y conciencia de clase, Ed. Cuadernos para el
Diálogo, Madrid.
[4] Digué
Prat de la Riba: “Imperialisme és força
de civilització, que vessa d’un poble, de vida nacional intensa, sobre els
altres” “Dominar per la força de la cultura és l’imperialisme de les grans races fortes” (íb.: 203)
[5] No us quedeu només amb
l’abraçada, sinó amb els crits de ‘unitat, unitat, unitat!!!’: https://www.youtube.com/watch?v=s52j4iWscus
[6] És
impossible demostrar millor l’actualitat del pensament nacionalista burgès de
que ho fan els propis estatuts d’una associació que compta amb 786 municipis
adherits “Tots sabem que
Catalunya és un país mil·lenari amb tot allò que en dret conforma una nació:
llengua, cultura, dret, tradició, institucions, sentiment de pertinença,
voluntat de ser” “La nació catalana és una nació
plena de riquesa en tots els àmbits: riquesa natural, riquesa històrica i, per
sobre de tot, riquesa intangible que és l’espiritual,
la dels nostres valors. Aquests
caracteritzen l’ànima del poble català:
esperit d’esforç, obert, integrador, dialogant, educatiu, assenyat, (http://www.municipisindependencia.cat/que-es-ami/estatuts/
)
[7] “Tots coneixem la
història que ens parla de guerres absurdes
com les de Flandes, a la qual Espanya hi va enterrar vides, fortuna i prestigi per no-res, i a la qual Catalunya s’hi va oposar de forma
sagnant. I avui l’esperit d’Espanya, que
és el de Castella, continua
exactament igual. (…) És de tots
conegut que aquest mateix esperit agressiu,
excloent i inquisitorial, va apartar Espanya dels corrents científics,
polítics i humanístics que es desenvolupaven a Europa i a Amèrica. Catalunya,
però, va continuar mantenint la seva
llengua, la seva cultura, el seu dret, els seus costums, les seves institucions
i la seva consciència nacional des d’abans de la formació del mateix Estat
espanyol” http://www.municipisindependencia.cat/que-es-ami/estatuts/
[8] https://www.youtube.com/watch?v=ZhcXMbZPi2g
(en aquells anys jo estava proper a la CUP, i vaig fer saber a alguns dels seus
militants que estaven emprant, potser sense saber-ho, referents del
nacionalisme essencialista... Lògic, doncs l’hegemonia pujolista ha penetrat
ben a fons en algunes geografies del pensament)
