EL NACIONALISME ESSENCIALISTA CATALÀ
L’EXEMPLE DEL LLIBRE LA RAÇA (1930) DE M. ROSSELL I VILAR
TEXTOS SELECCIONATS I COMENTATS
Doctor en Antropologia Social
1. Introducció
Aquest breu article, escrit inicialment a finals de l’any 2015, i reescrit diversos cops al llarg del 2016,
s’inscrivia en un espai i moment concrets que servidor de vostès contemplava
com un context de canvi d’hegemonies fonamental, i són aquests eixos els que
expliquen per què el vaig dur a terme. Vaig errar de ple en la idea que havia
un ‘canvi’ d’hegemonies, doncs continuem (novembre de 2025) amb el domini del
racisme cultural a Catalunya. Quan el vaig escriure pensava que s’estava
extingint, lentament, l’antiga hegemonia d’aquest racisme cultural, el qual
compta amb molts sinònims: nacionalisme essencialista cultural, que podríem
també denominar com a primordialisme, fonamentalisme cultural, substancialisme,
nacionalisme noucentista ligat al nacionalisme romàntic alemany del segle XIX, i
a tot l’ampli espectre de modulacions del culturalisme identitari,
historicista, racialista, geneticista i determinista geogràfic. El que a Europa
s’ha denominat des dels anys 1980s o bé ‘moviment identitari’, o bé ‘nou
racisme’, o bé neonazisme. Diferents paraules per a parlar del mateix concepte,
grosso modo.
El nacional-pujolisme és una
modulació d’aquest racisme cultural, falsament ‘integracionista’ en el cas de l’expresident.
Està basada en un nacionalisme ‘filisteu’[1] que,
entre d’altres coses, a més de mistificar un ens abstracte anomenat
‘poble/nació català[na]’, i que és el resultat fetitxitzat de la construcció
interessada feta per les classes dominants per a jerarquitzar i uniformitzar
els ecosistemes socials de Catalunya, parteix de la idea de que existeix una
‘mentalitat’ catalana (Geist), un tarannà propi o caràcter, sigui aquest
creat pel paisatge, o sigui aquest producte d’una connexió genètica (històrica)
amb el món germànic. Tot i que pugui semblar una broma, no ho és pas. Hi
tornarem en breu.
Quan vaig escriure el text (i
això pot sorprendre pel seu contingut) jo era independentista. Un independentista
que començava a deixar de ser-ho, fart de l’evident biaix classista i racista
del nacionalisme. El meu posicionament, anticulturalista, vinculat la classe
social i no al ‘Volk’ (poble entés com a ‘comunitat de llengua-origen-cultura’),
virulentament antiessencialista, era no ja un rara avis, sinó una aberració
enmig del magma ‘indepe’. Avui en dia (2025, insisteixo), el nacionalisme
català és exclusivament essencialista. Ni un bri de ‘nacionalisme cívic’ o ‘ciutadà’,
si no és com una mena d’anècdota insignificant. En aquell context, doncs, vaig pensar
escriure el següent text per tal de mostrar no només el llarg recorregut de les
tesis nacionalistes essencialistes, del racisme cultural, aleshores preocupant
creixement a Catalunya (confirmat 10 anys després), un racisme cultural ben
present (tot i tractar de dissimular) des de sempre en CDC, però també existent
en determinats sectors d’ERC i, fins i tot, d’un moviment polític nominalment
als antípodes d’aquests posicionament: la CUP. O Poble Lliure, la seva ‘ala’
més proconvergent i nacional-organicista... Aquestes darreres paraules són al
2025 molt més certes que en el meu text inicial.
El llibre La Raça, al voltant del qual
pivota aquest article, no és cap raresa ni exotisme. Recull, de forma
molt sincera i nítida, alguns pressupòsits supremacistes anteriorment presents
en aquell nacionalisme noucentista que al 2015 jo pensava, ingènuament, que
donava les seves darreres fuetades. El llibre suara esmentat mostra, a més,
discursos encara molt vigents (al 2025, encara més) en els sectors dels què fa
poca estona he parlat. Només cal que féu algun cop d’ull a l’espai virtual per
trobar correlacions amb els fragments que he seleccionat i l’actual nacionalisme
essencialista, desbocat cada dia més al 2015, i molt més al 2015. Empraré, com
es veurà, la ironia i el sarcasme, antídots provisionals abans d’iniciar una
tasca sistemàtica de deconstrucció de l’actual pàtria noucentista i de construcció d’un nova identificació
col·lectiva, d’una nova hegemonia. No cal dir que, 10 anys després, ni s’ha
construït una nova identificació intercultural, ni molt menys una nova hegemonia.
A més d’escrutar l’espai virtual,
us convido a examinar publicacions oficials, diversos llibres i articles
editats del 1980 ençà, o els estatuts de l’Associació de Municipis per la
Independència (http://www.municipisindependencia.cat/que-es-ami/estatuts/)
(les lletres en negreta són meves):
“Tots sabem que Catalunya és un país mil·lenari amb tot allò que en dret conforma una nació: llengua, cultura, dret, tradició, institucions, sentiment de pertinença, voluntat de ser”
“La
nació catalana és una nació plena de riquesa en tots els àmbits: riquesa
natural, riquesa històrica i, per sobre de tot, riquesa intangible que és
l’espiritual, la dels nostres valors. Aquests caracteritzen l’ànima
del poble català: esperit d’esforç, obert, integrador, dialogant,
educatiu, assenyat”
Posaré només tres exemples més, a
mode de cloenda d’aquest apartat introductori:
Jordi Pujol. “La manera de ser de cada poble presenta uns matisos que
deriven de la seva geografia. No hi ha dubte que aquest conjunt de muntanyes,
planes, rius, aiguamolls, boscos, platges, cales i cingles que configuren el
territori del país, ha contribuït poderosament a fer-nos tal com som, ha
col·laborat a cisellar això que en diem el caràcter del nostre poble.
Gaudir d’uns béns materials no ha d’estar renyit amb fruir d’uns altres béns,
de l’ordre de l’esperit, quan ambdós brollen d’una mateixa terra” Borràs,
B.; Parés, E. (dirs.) (1999) Llibre
d’or dels parcs naturals de Catalunya, Generalitat de Catalunya, pàg. 4.
Artur Mas. Magazine dominical de La
Vanguàrdia, 24-1-2012: “El ADN
cultural catalán está mezclado con nuestra larga pertenencia al mundo
franco-germánico. En definitiva, Cataluña, doce siglos atrás, pertenecía a
la marca hispánica y la capital era Aquisgrán, el corazón del imperio de
Carlomagno. Algo debe de quedar en nuestro ADN, porque los catalanes
tenemos un cordón umbilical que nos hace más germánicos y menos romanos.” http://www.lavanguardia.com/magazine/20120224/54258645650/artur-mas-generalitat-psoe-pp-cataluna.html
Estudi genètic sobre els cognoms
catalans (2015) http://cognoms.upf.edu/
2. Selecció de textos i comentaris
Pàgina 107:
Fent etnografia online (i a peu
de carrer) es pot trobar avui en dia aquest visió supremacista que engloba allò
‘espanyol’ com una totalitat identitària situada a les antípodes d’una altra:
la catalana (la catalana ‘de debò’, és a dir, la dels que són part de la raça,
avui en dia més cultural que biològica –o no- de la catalanitat essencialista).
La ‘mentalitat’ catalana és de pencar, de fer feina, mentre que els espanyols
són ganduls... Racisme cultural de manual...
Pàgina 108:
‘Mentalitat’, ‘manera de pensar’,
‘inalterable’. Res que no trobem en el pujolisme dels anys setanta, vuitanta o noranta,
i en l’actual nacionalisme català majoritari. També és present la idea de que allò ‘al·lògen’, ‘al·lòcton’,
o desapareixen (s’assimilen, à la
jacobine) o són una ‘desviació’.
Només pot sobreviure allò que
parteixi o que se sumi a la ‘pròpia’ mentalitat... I resulta d’interès comparar
la idea pujoliana de l’home català que
necessita del fet col·lectiu català (Pujol, 1990), amb la concepció
d’un ritme racial (és a dir, cultural) que posseeix els individus d’aquesta
raça, d’aquest ‘fet col·lectiu’...
La suposada diferenciació
‘objectiva’ entre catalans i espanyols es fa carn, és a dir, fenotip racial:
els espanyols són (o som?) de cella curta, els catalans de cella llarga. Segons
quin processista hiperventilat trobaria aquí una bona pedra de toc per a poder
iniciar les seves somniades persecucions contra els impurs, però no crec que
els serveixi de gaire: si alguna cosa són les ‘taxonomies racials’ és que són
ni ‘taxonomies’ ni ‘racials’, perquè no es pot classificar el que no existeix
en el món fàctic si no és per a generar mers ectoplasmes que estan més lluny de
la realitat que les taxonomies de fades i ogres...
Pàgina 126
Només cal fullejar un parell de
pàgines de nacionalisme burgès català (incloent el pujolisme i la seva reedició
processista) per a trobar diverses referències a la ‘mentalitat’, al
‘temperament’ i al ‘caràcter’ del que ells consideren com a ‘poble català’. No és raça ‘física’, sinó cultural. Racisme
cultural.
Pàgines 155-156
Emprant un exemple aïllat,
l’autor fa una defensa del que anomeno fetitxisme lingüístic, basat en la
idea que la base i el volkgeist d’un
grup deriva de forma preeminent de la llengua que aquest conjunt humà parla,
imbricant-se amb la Gemeinschaft (comunitat)
romàntica: una única ‘cultura’, un únic ‘idioma’, una religió única i
compartida, una sola moral, uns valors ‘propis’ derivats de la ‘llengua’ i de
la ‘cultura’....
Si volen accedir a la ‘catalanitat’ (el Ser contornejat pel nacionalisme essencialista), han d’incorporar-s’hi, s’hi han d’identificar, han de fer de Catalunya ‘el seu país’ i, així, ser part del seu Ser. I contribuir a que els nacionalistes burgesos continuïn gaudint dels privilegis de classe que han tingut els darrers cent cinquanta anys...
Tot i amb això, l’educació mai els farà alterar realment llur ‘mentalitat’, sempre romandran llestos per a formar part de l’exèrcit d’exclosos i d’explotats quan calgui, o bé dels que s’uneixin des de la perifèria a la crida dels seus senyors per a fer front als que volen acabar amb llurs privilegis (amb els dels senyors, és clar).
Pàgines 167-168
Segons l’essencialisme nacionalista, del 1930 i del 2025, una ‘mentalitat’ s’ha d’expressar, sempre, amb una llengua. La llengua ‘uneix els cors’, determina una cosmovisió, una percepció, una manera de ser, una forma d’entendre el món i la vida, no només diferents, sinó incommensurables. El fetitxisme lingüístic del nacionalisme essencialista català va en aquesta mateixa línia. Talment com si l’idioma fos quelcom biològic, com les religions, les quals determinarien les conductes dels individus i pobles com si fossin agulles de les vies del tren...
El nul espai, o merament
paternalista, atorgat a les classes populars de llengua castellana per part del
nacionalisme essencialista nominalment d’esquerres, és una derivació d’aquest
fonamentalisme lingüístic, molt present no només en el sector més reaccionari
del processisme i en el conjunt dels nacionalistes organicistes.
Un exemple: quan a finals de
febrer del 2017 l’organització Poble Lliure parla de ‘classes populars
catalanes’, inclou a les persones i grups de les classes populars de Catalunya
que no parlen català com a llengua ‘pròpia’, que tenen el castellà com a
llengua d’ús habitual, i/o que parlen d’altres idiomes?.
Les diferències ‘culturals’ (sinònim de ‘racial’ en tant que es consideren hereditàries, inalterables, eternes) són impossibles de canviar. El caràcter de cada poble té una inèrcia impermeable a qualsevol intent de canviar-lo. No resulta estrany que es consideri que els ‘espanyols’ (escanyols, en llenguatge processista) MAI no podran canviar, que ‘Espanya’ (considerada com un tot civilitzatori diferent al català) MAI no podrà canviar. Per què? Pels mateixos motius que comenta el nostre autor, tant en l’extracte situat a sobre d’aquest comentari com el situat just a sota.
Això doncs, aquest racisme pressuposa
que les mentalitats nacionals no
poden canviar, mai. Com esmenta l’autor, l’atavisme
és consubstancial a les ‘cultures’ (a les ‘races culturals’). L’actualitat
d’aquest discurs en el processisme neocon és més que evident, i no minoritària:
vegi’s, de nou, els Estatuts de l’Associació de Municipis per a la
Independència: “Castilla
miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia lo que ignora. I avui l’esperit d’Espanya, que és el de Castella,
continua exactament igual.” (http://www.municipisindependencia.cat/que-es-ami/estatuts/
)
Pàgina 169
Pàgina 191
Victòria de Barcelona en Comú a les eleccions municipals del maig del 2015. A la seu de CiU, observen com els seus adversaris celebren el triomf. En diverses ocasions se sent com algunes de les persones que hi són en aquesta seu diu en veu alta: ‘però, no veus? Són tots xarnegos...’. És a dir ¿existiria la possibilitat de reconèixer als ‘espanyols’ (incloent els ‘colons’/xarnegos) pels seus trets fenotípics, segons determinat nacionalisme essencialista català? Mirem-ho a la inversa: hom pensa que a tal opció només la voten els ‘xarnegos’ i, ipso facto, tothom que estigui celebrant la victòria ‘sembla’ xarnego. Hi ha molt de fantasia en la fenotípia ‘racial’...
Pàgines 194-195
Pàgina 196
Llarga, molt llarga ‘dissertació’
sobre els efectes del mestissatge,
que no són ‘nocius’ si són pocs, ‘controlats’. És a dir, en termes pujolians,
si s’incorporen de forma reeixida en
el cos nacional. La feblesa del
discurs purament ‘fenotípic’-biològic fa que el concepte de raça sigui més cultural, més de
‘caràcter’, que no pas d’aparença externa. I aquest ‘caràcter’, així com la diferentia specifica del Ser català (manllevo un terme molt car
a en Pujol), es basa en la història (mitificada) i en el territori ‘propi’.
Al meu entendre, resulta força
evident que l’ambigüitat de la resta d’aquesta dissertació és pròpia de tot
nacionalisme organicista: resulta que, a més del llinatge (la ‘sang’), també
importa el territori. Allò tant propi de Pujol, de que el territori ‘cisella’
l’ànima del ‘poble català’ (del seu, és clar), i que ve de lluny. Allò tant ambigu i poc rigorós, com tota la
ideologia del nacionalisme essencialista, feta d’invocacions vaporoses i
misticoides, de metafísiques etèries i de fort contingut sentimental.
Parèntesi (crítica indirecta a la
CUP de l’any 2015, que el 9 de gener de 2016 va fer president un reaccionari
turbocapitalista racista): si a sobre de combregar amb aquesta lògica hom pretén
presentar-se com d’esquerres (o ‘marxista’,
fins i tot), s’haurà ficat en un bon
jardí. Com se’n sortirà? Ben fàcil, no cal fer com els culturetes dels ‘comuns’ i ‘podemites’, millor tirar pel dret: ‘la
vida està plena de contradiccions’. Hegelianisme de pa sucat amb oli i vinatxo peleón de bon matí? No crec. Molta
barra. I moltes ganes de continuar xuclant de l’espantall del procés, esdevingut forma de vida en aquelles
dates. Tanco parèntesi.
Però, a veure....en què quedem?
És la natura la que modela la suposada “ànima nacional”, o és el llinatge, la
llengua, i la cultura, els que la contornegen? Aquest ‘bucle argumental’, double-bind, atzucac, cul-de-sac, o loop lògic, començà en el discurs
nacionalista essencialista a inicis del segle XX o, com a mol, ja a les
acaballes del s. XIX, com indicà Joan-Lluís Marfany. El mateix Marfany[2]
afirmà al respecte, fent-se ressò d’aquesta flagrant contradicció
nacional-organicista:
“És la terra, en definitiva, el
que fa la nació. Hi ha catalans,
doncs, perquè hi ha Catalunya, perquè hi ha una terra catalana; no pas al revés,
[però] aquesta terra, com la delimitarem i la definirem? Hi ha catalans perquè
hi ha Catalunya però Catalunya, què és? El territori que ocupen els catalans. I
qui són els catalans? Els qui han nascut i viuen a Catalunya. La terra fa la
nació i la nació defineix la terra”
Una altra contradicció: les Bases
de Manresa defensaven un sufragi corporatiu molt antidemocràtic, i el gruix del
nacionalisme de l’època (finals s. XIX-inicis XX) era reaccionari, però una de
les diferències en relació a ‘Castella’ era que Catalunya havia estat més democràtica (una democràcia medieval
que mai no existí). Avui en dia els ressons d’aquesta fal·làcia es continuen
sentint i llegint, i amb virulència...
Pàgina 214
Més del mateix: la “mescla racial” (és a dir, cultural) pot ésser (sovint empra el condicional) negativa per a la ‘raça’ en termes culturals (novament demostra el més que actual ús de ‘cultura’ com a ‘segona pell’ i sinònim de ‘raça’), Un ‘ermot cultural’ és una expressió que semblaria agafada, a través del túnel del temps, dels actuals neocons processistes. La por d’en Pujol a la ‘immigració’ massiva, i de la qual es poden trobar referències a dojo, incideix, a la seva manera, en aquesta percepció de que, per sobre de tot, caldria posar a recer de les inclemències de les ‘mescles’ la puresa primigènia de la ‘cultura catalana’ i del ‘Ser català’. Un i altre, sempre definits, marcats, etiquetats, caracteritzats, jerarquitzats i predeterminats pels de sempre, és clar...
Pàgina 243
Novament es fa un doble subratllat: per un cantó, la ‘raça’ de la qual es parla és de constitució històrico-cultural-espiritual (psicològica) més que no pas de caire ‘físic-fenotípic’, en relació a colors de pell i ulls, índex cranial, major o menor prognatisme, etc.; per una altra banda, s’insisteix en la importància de la persistència i de la homogeneïtat. Uns vocables molt nacional-carolingis, molt pujolians, molt propis del nacionalisme organicista català. Recordo unes declaracions d’en Pujol, després d’una victòria electoral (una més), en què parlava dels contrincants com un aiguabarreig (paraules literals) i d’ells com una força compacta, sòlida, homogènia (també paraules literals).
En termes de rigor, l’autor es
veu forçat a anar fins a la prehistòria (?) per a trobar els inicis de la ‘raça
catalana’, que existiria fins i tot abans del ‘naixement’ de Catalunya, raó de
més per a pensar que l’Ésser català estaria de vegades fins i tot per sobre de
la voluntat dels que conformen aquesta unitat ‘racial’/civilitzatòria. Si algú
ha pensat que l’autor parla dels Països Catalans, per cert, crec que va
errat...
Pàgines 244-245
Ja ha tornat a saltar la llebre.
Ho hem dit, però ara l’autor ho indica de manera explícita. La ‘raça’ és la
‘cultura’. No perquè la raça sigui una construcció social (que és el que és), o
que la raça és una idea cultural (que també, en el sobreentès, dubtós, que el
capitalisme pugui ser considerat una cultura). No pas. El moviment lògic, per
així dir-ho, és a l’inrevés. M’explico: per a l’autor, i per a força nacionalistes
organicistes, abans i també hores d’ara, la ‘cultura’ té les mateixes
característiques que tindria la ‘raça’. Ho deixa ben clar: “la cultura, valor racial”· Faves
comptades.
La ‘cultura’ és com la ‘raça’
perquè és persistent i diferenciada, i és persistent i
diferenciada perquè ‘ve de lluny’, com encara diuen molts nacionalistes
essencialistes, és a dir, perquè, com la ‘raça’, té llarg recorregut, i arriba
fins als nostres dies incorrupta, ferma, com si un fil o nervi[3] (la
llengua?) hagués travessat la història des de l’època de Carlemany (versió de
Mas i de Puigdemont, i de Convergència) o, com diu l’autor, des del Paleolític.
Catalunya seria, com la ‘raça’,
un ésser viu (i el territori seria el ‘cos’?) Si vindrà de lluny, i si podrà
ésser sinònim de ‘raça’, que la cultura, com ja hem comentat, sobrepassa la
voluntat (com fa la ‘raça’, oi? Tu ets blanc, negre, o ‘oriental’, ho vulguis o
no...). Aquest ‘cultura racial’ ens embolcallaria (bé, a mi no, que sóc un
‘mestís’ i, a sobre, heretge) i ens posseiria (literalment), o bé per llinatge,
o bé per ‘integració’ (fer-se seu l’Ésser
català, en terminologia pujolista). Perquè un cop ‘incorporats’, ja estem
en àmbit que està per sobre nostre. Francesc Maspons[4]
exposava l’any 1929 quelcom que, avui en dia, signarien molts processistes
sector neocon, i el gruix dels nacionalistes organicistes:
“La nació és una entitat natural;
l’Estat, una concepció política. L’home, segons el seu desig, pot canviar
d’Estat, però és impotent per canviar la Nació; les seves característiques
nacionals, les té per sobre de la seva voluntat i, fins i tot, contra la seva
voluntat; canviarà l’estat, però no canviarà l’ànima” . Difícilment trobaríem
una millor definició del la ‘cultura’ com a ‘raça espiritual’...
Un altre apunt: l’autor parla de les
invasions. De ben segur que té al cap la dels musulmans. Pocs anys abans era
costum entre els ideòlegs del regionalisme/nacionalisme organicista (l’únic que
existia aleshores a Catalunya) diferenciar ‘físicament’ els castellans com a un
poble ‘contaminat’ per la ‘petjada semita’, essent ‘semític’ sinònim d’àrab
(dels amazics no es parlava gaire).
Sempre s’ha tendit a considerar gairebé com un ‘accident’ la ‘dominació musulmana’ a Catalunya, que en canvi sí que ‘influí’ a Castella. Aquesta mena de rebuig continua present hores d’ara, a data d’avui, quan ens trobem autors que parlen de ‘terres alliberades del domini sarraí’[5] al bell mig d’un article on es valoren expressions com ‘comunitat política evolucionada’ per parlar del suposat ‘estat’ català del s. XVIII (faltaven 150 anys per als estats-nació...)
Pàgina 251
Les persones que estem incloses
dins de l’epítet ‘antropòleg’ patim diversos problemes, a banda de la total
marginalització professional (això és un altre tema). En especial, dos: que ningú
sàpiga què és l’antropologia i que, quan algú pensa que ho saps, la remeti a
l’antropologia física o, com em digué un regidor sitgetà no fa pas tants anys,
‘¿qué passa, que vols buscar els meus
orígens en l’arbre genealògic?’ (sic). Lamentablement, una part dels
‘antropòlegs’ de fa un cert temps es dedicaven a trobar i classificar ‘races’,
sovint molt unides a les ‘famílies lingüístiques’ i a la història esdevinguda
mitologia, per suposat. Això implicava exercicis de funambulisme com ara
equiparar una família ‘lingüística’ indoeuropea a una ‘raça’ i a una història
feta de conquestes i de ‘supremacismes’ bèl·lics, polítics, culturals... El nostre autor cau en el parany i, tot i
haver indicat fa poc que associava la raça a la mentalitat, no es pot deixar de parlar de l’aspecte fenotípic. El
recurs a les peres per a descriure
les diferències dins de cada ‘raça’ no deixa d’ésser graciós, molt ocorrent.
El que fa l’autor és indicar que la ‘raça psicològica’ catalana (és a dir, la ‘cultura’ o ‘civilització’, la ‘cultura racial’) és una cosa, però que està circumscrita en un territori on predomina una raça física concreta, detectada pels antropòlegs de l’època, i encara present en enciclopèdies contemporànies: l’atlanto-mediterrània. L’important, però, és que aquesta varietat física seria “diferent de la resta d’Espanya”, i això és el que de veres té sentit: trobar eines diacrítiques per a poder ésser el més diferents possibles dels ‘castellans’, incloent, com es fa, les de caire ‘físic’, ‘racial’ en el sentit més estès del terme (aparença i trets exteriors). No només història, llengua, mentalitat, sinó també, per si no fos prou, som (o són) més alts i dolicocèfals. La repera...
Pàgina 252
La ‘cultura’ també seria ‘racial’
perquè, segons l’autor, compartiria amb la ‘raça física’ un remot, molt remot,
origen. Novament, sembla ser que al Paleolític va sorgir l’estructura
identitària i la mentalitat...
L’obsessió per la
història/mitologia (‘arrel’ de la diferència) fa cabdal, per al nacionalisme
essencialista, trobar (en aquest cas, quan més lluny en el temps, millor) el
moment de l’etnogènesi, la qual no és
vista com el que és (un sistema metamòrfic i dinàmic en continua
transformació), sinó com una ‘estructura identitària’... sòlida, ferma, massissa, homogènia... oi?.. No, no estic imitant
al Pujol, sinó al seu ‘delfí’:
Pàgina 274
Com diu el Mas, els catalans
‘tenen’ (tenim?) uns valors propis
(quins? Ja ens imaginem quins...) i una estructura
identitària també pròpia. Segons el Mas, valor i estructura tindrien origen
en els carolingis, profundament “europeus” ells, tant tant europeus que tenien
la capital al cor d’Europa (Aquisgrà). Segons el nostre autor, encara més
enrere, molt més, Prehistòria avall...
L’important, en un cas i en
l’altre, a banda d’ésser dues teories absolutament delirants i absurdes, és que
es tracta d’una mentalitat (‘valors’) i cultura racial (‘estructura identitària’) que, fa 10.000 anys o fa
1.000, estaven definitivament formades. Atenció
que hem arribat a la mare dels ous o el perquè de tot plegat: el que el nostre
autor, el Mas, i el conjunt dels nacionalistes essencialistes afirmen, és que a
Catalunya ja existia fa força temps
una ‘cultura’ (o ‘raça’, tant se val) que ha arribat fins als nostres dies.
Les conseqüències de tot plegat
són moltes, però en destaco una que és doble o trina: com a estri per a
jerarquitzar la població (i servir de màquina d’exclusió, ideal per al
capitalisme) resulta difícilment millorable; com a eina per a fer de ‘filtre’
als que es vulguin incorporar en el ‘cos nacional’, és molt eficaç; com a
ideologia per a ocultar les veritables estructuracions socials (basades en
l’existència d’una classe d’explotadors i d’una altra d’explotats) i com a
ferramenta per a consolidar la fantasia d’una suposada ‘comunitat humana’
situada per sobre de la societat i de les lluites de classes, ha estat
hegemònica fins no fa gaire. Encara és dominant. Però, en termes de construir
allò d’un sol poble és un veritable
suïcidi. I em temo que això els nacionalistes essencialistes ho saben. Potser
ja els està bé, o potser no poden fer-hi res perquè, ja se sap, són coses que
estan per damunt de la voluntat dels homes...
POST SCRIPTUM
L’autor del llibre La raça aposta per una política raciològica que es pot resumir així: una raça supura una cultura pròpia, producte del seu caràcter particular, incomparable i absolut. Allò que es faci en el marc del territori propi d’aquesta cultura ha d’ésser expressió d’aquesta raça.
Per tant, ha de fer-se en base a
unes característiques idiosincràtiques concretes, sistematitzable en un seguit
de trets en forma d’unitats discretes que configurarien una mena de text o discurs
sagrat-natural-genètic(històric) que serveix, sobretot (això no es diu) per a
jerarquitzar la societat, per a naturalitzar i convertir en irrevocables les
desigualtats, l’status quo autòcton/racial/cultural.
Els que s’adeqüin millor als
trets, són plenament ‘integrats’ i en formen part, s’hi incorporen si arriben
d’una altra matriu ‘racial’, tot i que això darrer és poc aconsellable, doncs
genera ‘mestissatge’ i, segons la ideologia racialista, això implica
‘degeneració’ racial, és a dir, cultural.
No ho oblidem: on es diu ‘raça’
s’està dient ‘cultura’, i viceversa. Gemeinschaft. Volkgeist. Heimat. Valors
‘propis’. Formes de ser ‘pròpies’, no ‘foranes’. Allò al·lògen contamina, és malèfic, contrari a la veritable ‘cultura
pròpia’, és a dir, ‘raça’ pròpia. És ‘imperialisme espanyol’, ‘imperialisme
castellà’, ‘mentalitat mesetària’, gens de fiar, intrínsecament negativa en
tant que contrària a l’esperit ‘propi’ de la raça/cultura ‘natural’, la del
territori cultural o ‘comunitat humana’ (com diu el Puigdemont). Tal és el pes
raciològic (culturalista) que un text de Lenin traduït a Moscou però per una
versió en castellà de les seves obres és posat sota sospita. Sí, el que
llegeixen és rigorosament cert. Fins a tal punt d’esperpent ha arribat el
nacionalisme essencialista a Catalunya.
Ara, agost de 2016, aquesta
teoria raciològica està més viva que mai en les files del creixent i cada cop
més visceral nacionalisme processista.
Un exemple de racisme (3 d’agost del 2016):
http://catalunyalliure.cat/2016/08/senyor-pisarello-vagi-sen-pedagogia-largentina/
Post Scriptum del Post Scriptum:
En termes de nacionalisme essencialista, és a dir, de racisme cultural, la Catalunya de finals del 2025 està pitjor que la del 2016. Però això no hauria d’ésser una sorpresa: aquest racisme cultural visceral no és una altra cosa que el resultat lògic de la seva hegemonia des del 1980...
Coses de la vida: fa 10 anys
ja m’ho veia a venir...
[1] Preferim el terme ‘estretor mental’, en el
sentit del concepte de мещанствo amb el qual Lenin qualificava el nacionalisme reaccionari en el seu
article “Notes crítiques sobre la
qüestió nacional” (1913)
[2] Joan-Lluís
Marfany (1996) La cultura del
catalanisme, Ed. Empúries, Barcelona, pàg. 204
[3] La idea de ‘ànima de la nació’ en referència a la
llengua no és una gracieta meva. Això
és de l’any 2015: http://www.llenguanacional.cat/pdf/LN090_04.pdf
[4] F. Maspons (1963) L’Home, la Nació i l’Estat, Edicions d’Aportació Catalana,
Barcelona, pàg. 9.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada