• EMANCIPACIÓ SOCIAL, LLUITA POLÍTICA I DIVERSITAT CULTURAL:
  UNA APORTACIÓ DES DE L’ÒPTICA DELS ETNOSISTEMES

  
  
  Joan Manuel Cabezas López
  Doctor en Antropologia Social i Cultural
  
  
  
  
  Introducció
  
  
  La crisi capitalista s’està convertint en l’enèsima font de legitimació de la idea de que la ‘immigració’ és, en sí, un problema. Racisme i crisi, ambdós productes de l’ordre de realitat moderna i capitalista, es donen la mà. Fins i tot, es diu, els immigrants provoquen l’ascenció de partits obertament xenòfobs, com ara Plataforma per Catalunya. Si més no, és el que sovint he sentit a l’hora d’explicar el per què de l’existència d’un bon nombre de vots a aquell partit: ‘és que a Vic hi ha molta immigració’, ‘és que hi ha molts immigrants a El Vendrell’... Només faltava això: els treballadors etiquetas com a ‘immigrants’ no només han esdevingut els bocs expiratoris perfectes per a explicar tota mena de problemàtiques, incloent la ‘crisi’, sino que, per si fos poc, per culpa dels immigrants hi ha racistes. El racisme és percebut, doncs, com una mena de reacció de causa-efecte davant dels immigrants (els quals ‘provoquen’ el seu ‘sorgiment), com un virus latent que es reactiva davant l’excès de ‘diferències’, i no pas com el que és: una estratègia ideològica amb bases estructurals, que es dirigeix no contra els ‘diferents’, sino contra els estigmatitzats com a diferents, i que són pobres i/o procedents de països més pobres que els de recepció.
  Per una altra banda, la crisi és un mecanisme cíclic del capitalisme per a augmentar cada cert temps l’acumulació de capital per la feina dels altres. La crisi és, també, una excusa per a acabar amb el poc d’Estat social que s’havia construit a llocs com Catalunya. I la crisi és la que dóna empenta a l’apropiació mercantilista de territoris i poblacions al mateix temps que alimenta el racisme, el feixisme i el populisme.
  Crisi i racisme es veuen com a inevitables, no pas així la ‘immigració’ (d’alguns). Les reformes neoliberals són presentades com de ‘sentit comú’, naturals, sensates, racionals i lògiques. El racisme, en les seves múltiples modulacions i intensitats, subratlla amb energia diverses idees-força que també esdevenen de ‘sentit comú’: drets i deures, no tothom pot accedir als serveis, incivisme, no hi cabem tots....Quins sobren? Per què?
  Una crisi també és una oportunitat. En el nostre cas, l’oportunitat de replantejar-nos qui sobra realment, doncs ‘sobrar’ és qüestió de l’establiment d’una ratio que determina qui està de més i, o marxa, o canvia. Quin barem agafar? Per què el barem ‘cultural’ o d’origen? Especuladors, banquers, grans financers, són els que realment sobren... Aquests sí que s’haurien d’integrar i ésser cívics.
  
  
  Populisme, racisme popular i racisme institucional
  
  
  La idea de ‘poble’ és una invenció. Per a convertir-la en quelcom palpable, real, cal imaginar-se un universal que contingui i superi les diferències que s’hi troben dins d’ell. D’aquí la necessitat d’identificar un enemic que impideixi la formació del poble. Avui en dia, el populisme indica els immigrants com a enemic intern. La realitat a reivindicar per a fer front a aquesta ideologia és que els immigrants són part constitutiva del poble. Més tard en parlarem.
  En estats obertament racistes, com era el cas de l’Unió Sudafricana, i als països europeus actuals, les condicions dels treballadors migrants eren del mateix ordre, sobretot pel que fa a l’existència d’un doble mercat de treball: es divideixen els treballadors en dues categories, els integrats en el sector capitalista, i els migrants, que només es reproduexien en ell parcialment. A més de rebre menys salari indirecte que els ‘integrats’, tenen una inestabilitat laboral derivada de que als treballadors d’origen estranger se’ls considera, a priori, com a menys qualificats. Amb la crisi, les condicions laborals dels ‘autòctons’ s’han apropat a les dels estrangers, extenent aquest doble mercat de treball a capes de la població fins ara situades lluny de la marginació.
  El racisme ha estat fonamental per al funcionament d’aquest doble mercat de treball i, amb la crisi, també ho ha estat per a legitimar la lluita de les classes populars autòctones. Aquesta legitimació es basa en la creença que l’inclusió de gran part d’aquestes en les condicions que abans eren gairebé exclusiva dels treballadors estrangers és culpa dels treballadors estrangers, no pas de l’estructura econòmica i política que crea la crisi. Aquest racisme popular té a mà tot un arsenal de prejudicis i estereotips, de creences i de pràctiques que naturalitzen la marginació dels estigmatitzats com a diferents.
  Es tracta d’un repertori cultural profundament interioritzat des de fa segles i que ningú no ha fet gaire per esbandir. A més, les seves arrels, com sempre, són materials i polítiques, i deriven de la mateixa creació dels estats corporatius i centralitzadors europeus, originats en base al monopoli financer i de la violència, i de la seva llarga història policíaca de persecucions basades en l’extirpació de suposades potències malignes (de dins i o de fora) la supressió de les quals agarantirien la salut del cos nacional o bé l’expansió de l’estat un cop van derivar les tensions internes cap a l’exterior. I així, fins a data d’avui, doncs l’humus polític del qual es nodreix aquest repertori cultural continua essent el mateix sistema polític, transfigurat avui en dia, a casa nostra, en una mena de feixisme postmodern, amb tècniques menys grolleres però molt eficaces, complementat amb el populisme, que sempre és feixistoide.
  Com tot feixisme, l’actual feixisme, present en molts més partits i consciències del que es diu, tracta de sublimar les classes socials negant llur trascendència i de justificar l’explotació amb bases racistes (naturals o culturals, tant se val). A més, tracta de produir terror en una fracció de la classe popular (la dels treballadors estrangers) per tal que ni es plantegin, sovint, reivindicacions similars a la dels treballadors autòctons. Aquest racisme també busca anul·lar tota consciència de classe social, doncs oposa als immigrats amb els nacionals, i també als immigrats amb d’altres immigrats.La política de les ‘comunitats’ d’immigrats és un exemple evident d’aquest divide ut impera.
  Per últim, la insistència en veure el racisme com a una ‘actitud’ o una ‘conducta’ gairebé natural a l’ésser humà[1], fa que només se’l vulgui de combatre en el terreny de la metafísica cristianoide, no pas com se l’hauria de combatres: transformant de soca-rel les estructures socioeconòmiques i polítiques que promou l’activació dels repertoris culturals disponibles per a legitimar una explotació i una exclusió que són part fonamental del seu funcionament.
  
  
  Diversitat cultural, Estat-nació, i capitalisme salvatge: entre la folklorització i l’explotació
  
  
  
  
  Els sistemes ideològics tenen la seva base, sovint, en estructuracions polítiques i socioeconòmiques que els generen per a poder perpetuar-se. Sense anar més lluny: primer va haver explotació i, després, es creà el racisme per a legitimar-la. Els prejudicis, estereotips i els mecanismes d’etiquetatge, minusvaluració, persecució, explotació i extermini ténen les seves arrels en sistemes polítics i processos socials objectivables, no pas en foscos impulsos i sentiments innats i gairebé instintius.
  L’estat-nació té, per començar, una base nacionalista en el pitjor dels sentits del terme: la creació, a sobre d’un territori uniformitzat per cultura i llengua, d’una societat política homogènia on les diferenciacions són perseguides excepte, com molts cops passava i passa, es domestiquen o s’amaguen en els ‘cors’ i les ‘ments’, o són útils per a l’ordre hegemònic...
  L’estat modern, i també l’estat postmodern que continua essent garant de l’explotació de la majoria de la població per part d’uns pocs, és plenament monocultural fins i tot en els llocs on professa una teòrica ‘multiculturalitat’: existeix un únic model tàcit sobre què és la realita i com funciona. Les elits (és a dir, l’estat i les seves classes dominants) són monoculturals, sigui quin sigui el seu ‘origen’ o ‘cultura’, doncs combreguen amb el model tàcit abans esmentat. Els àmbits periodístic, jurídic, educatiu, policial, administratiu, tots els aparells de l’Estat que agaranteixen la dominació de la societat, són monoculturals. La societat, el poble, situat a fora d’aquest àmbit, rep una evident influència del mateix en tant que adoctrinada i coercionada (mai del tot ni per sempre), amb participacions no menyspreables d’una part dels seus membres (els funcionaris) en la reproducció de les jerarquies, exclusions i desigualtats en les quals es basa aquest ordre de realitat, i que té una darrera expressió (potser l´última) en l’actual apropiació de l’espai i de la societat per part del capital financer, que ha acabat per fagocitar la seva base d’avituallament i de protecció, és a dir, l’estat-nació.
  Amb el vel del ‘respecte’ multicultural, de la ‘concessió’ (per definició, provisional) d’una certa ‘llibertat’ cultural (falsa i folklòrica), l’estat crea l’il·lusió de viure en una societat intercultural.  Però el que fa és exactament el mateix que feia l’estat colonial: classificar, crear ‘referents comunitaris’, controlar, monitoritzar i, sobretot, buidar de contingut real els diversos móns que estan aquí i que han d’ésser domesticats i ‘integrats’ en el conjunt del que les elits dominants consideren com ‘la cultura nacional’ o ‘els costums i valors propis’...Mai no seran, però, realment ‘ciutadans’, sempre tindran una tara, la del seu origen, llengua, religió, gènere, edat.
  No ens enganyem: una societat que viu de i per a l’abús i la marginació de certs sectors de la població, una societat d’una desigualtat tan monstruosa com l’actual, hereva del capitalisme més brutal, només pot fer servir les diferències reals (no les desactivades) per a justificar desigualtats. Si no es canvia de manera radical l’estructura d’aquest ordre real, qualsevol diversitat serà o una farsa o una legitimació per a l’explotació.
  En d’altres paraules: “El multiculturalismo es un racismo que ha vaciado su propia posición de todo contenido positivo (el multicuIturalista no es directamente racista, por cuanto no contrapone al Otro los valores particulares de su cultura), pero, no obstante, mantiene su posición en cuanto privilegiado punto hueco de universalidad desde el que se puede apreciar (o despreciar) las otras culturas. El respeto multicultural por la especificidad del Otro no es sino la afirmación de la propia superioridad”  (Žižek, Slavoj, En defensa de la intolerancia, Ed. Sequitur, Madrid, 2008, pàgs. 56-57)
  
  
  De l’idealisme essencialista a l’idealisme ciutadanista: per una presa de consciència de la vertadera realitat social
  
  
  Parlem de la nació de Catalunya: per molt que es digui, aquí no hi ha un sol poble, aquí hi ha, grosso modo, per una banda, un gruix poblacional format per suposats autòctons i antics immigrants arribats de la resta de l’Estat Espanyol, dividits en classes (tot i que molts dels d’abaix se n’hagin oblidat) i que poden tenir el dret d’ésser ‘ciutadans’ (tot i que en molt diferents graus i intensitats), i uns estrangers etiquetats com a ‘immigrats’ que o bé són comminats a ‘integrar-se’ (A on? Com? Per a què?) o bé són obertament exclosos, explotats i expulsats.
  La veritable realitat social s’oculta mitjançant dues grans estratègies per a que no pugui ser asssumida per tot el poble, un poble intercultural i dinàmic, format per la societat, no pas per les elits dominant ni l’Estat.
  Per una banda, està l’idealisme essencialista, que empra la coartada cultural. Per una altra, l’idealisme ciutadanista, que empra la coartada d’allò públic.
  El primer dibuixa una realitat social formada, per una banda, per un poble autòcton l’encarnació del qual seria l’Estat, amb una cultura pròpia, unes tradicions i una religió. No es pensa pas en classes i, si es fa, s’actua com feia el feixisme històric: sublimant-les a través de l’aposta patriòtica, és a dir, del nacionalisme, basate en la importància fonamental que tindria compartir quelcom que es considera superior a la classe i molt més substancial que ella: la cultura (entesa, plenament, com a raça cultural) i les tradicions. Al costat d’aquest bloc o, millor dit, a sota, estarien les ‘comunitats immigrants’, totes elles de classe subalterna. Un immigrant ric deixa de ser immigrant i passa a ésser o bé el membre d’una colònia estrangera i/o un amable emprenedor no-nacional, sempre disposat a marxar si troba una feina millor. Aquests ‘immigrants’ serien emprats com a bocs expiatoris de qualsevol problema, desviant l’atenció de les masses populars ‘autòctones’ en base a dispositius culturals de llarga durada i àmpliament emprats durant segles. Per a aquesta estratègia, i per a la següent, resulta fonamental que les classes populars ‘autòctones’ no tinguin una identificació clara amb la resta de classes populars que facin sublimar llurs respectives ‘cultures’ i ‘tradicions’. Per a l’idealisme essencialista, els immigrants són un perill per a la civilització autòctona, i han de romandre al marge de la mateixa o, directament, ser expulsats.
  El segon idealisme, el ciutadanista, tracta d’ésser una alternativa al primer però el que fa, de facto, és aportar una nova superstició per a evitar la presa de consciència de la realitat social. El ciutadanisme parla del públic, de la ciutadania, una massa educada i ordrenada que pren decisions racionals i sublima les cultures i tradicions particulars. Falsament, es considera ‘ciutadà’ a tota la població, tot i que és evident que molts dels immigrants (és a dir, dels treballadors estrangers pobres) no tenen pas estatus de ciutadanà, ni tampoc els seus fills. En tot moment s’evita parlar de classes socials, difuminades en un espai públic on les interaccions lliures entre iguals esdevindrien la norma. La realitat confirma que això és només una abstracció que tracta d’imposar-se a sobre d’uns fets que la desmenteixen contínuament.
  A simple vista, doncs, una òptica consideraria evident que estem en una societat on conviuen els autòctons o nacionals (detentors del poder estatal i propietaris del territori nacional), i els immigrants. I molta gent podria estar-ne d’acord. L’altra visió considera com a obvi que existeix una ciutadania lliure i igual, on els immigrants també participen sempre i quan es limitin a integrar-s’hi i a deixar de banda les seves diferenciacions. Estem en una democràcia, es diria. I molta gent podria estar-ne d’acord. Però si alguna cosa hem après des de les ciències socials és que cal mirar darrere de les potencials aparences per a trobar la veritable realitat de les coses.
  Des del meu punt de vista, estem en una situació fortament jerarquitzada (potser més que mai en la història humana) i on les classes dominants cada cop tenen una hegemonia més aclaparadora precisament perquè la difuminen o sota el vel de la ‘cultura comuna’ o sota el de la ‘ciutadania comuna’.
  A dalt de tot de la jerarquia estan les elits i els seus aparells de dominació: les institucions estatals. Les classes altes i gran part de les classes mitges que han perdut (si és que algun cop l’han tingut) una consciència identitària de classe, són les que funcionen com a mediadores entre l’estat i les elits, i la societat. Aquesta mediació genera la il·lusió de que Estat i societat són la mateixa cosa. I que la societat, és a dir, el poble, comparteix la mateixa cultura amb l’Estat, que n’és la seva emanació natural. Mentida.
  A sota (sí, a sota) dels aparells de l’Estat, de les elits (nacionals i transnacionals), i de les classes benestants, hi és una societat, avui en dia profundament diversa, que compta amb uns imaginaris propis, fora o lluny del poder. És la potència (intercultural i plural) davant del poder, l’autoorganització davant l’organització jeràrquica, el funcionament del cos social sobre si mateix davant de la domesticació, el vitalisme davant de l’esperit eucarístic.
  Aquesta societat, és a dir, aquest etnosistema, apareix fortament dicotomitzat en base als dos idealismes suara esmentats, els quals són clarament complementaris. Per una banda, no és conscient de la seva existència com a entitat real i diferenciada perquè ha estat suggestionat continuament de que està ‘dividit’ per ‘tradicions culturals’, ‘religioses’, etc.. Per una altra, no té consciència pròpia com a sistema per si perquè no ha desenvolupat una identificació de classe el suficientment sòlida i àmplica com per a sumar totes les maneres de dir, fer i pensar que existeixen dins de les masses populars.
  La tasca és, doncs, doble, però també complementària: desmuntar els idealismes i les abstraccions que impideixen la construcció d’una societat plenament conscient de la seva singularitat en relació amb (i diferenciant-se de) els seus opressors...
  Una manera de fer front a la “crisi” és prendre consciència d’ésser un sol poble, en el sentit d’una única societat, un sistema plural situat fora de l’Estat i també fora de les elits que detenten el poder. Catalans ‘autòctons’, senegalesos, marroquins, wolof, pëël, tukulër, jakhanké, socé, manding, laobé, sereer, lebú, khasonké...estem aquí i ara, i cal lluitar per una societat que agaranteixi la pluralitat cultural i la igualtat econòmica, no pas com ara, on hi ha uniformització cultural i desigualtat econòmica.
  Per a lluitar contra la “crisi” i contra els que l’han creat cal prendre consciència que, totes i tots, som part del mateix etnosistema, és a dir, d’un agregat d’institucions autoorganitzades que engloben, sovint encavalcant-les, diverses instàncies (etnicitat, parentiu, classe social, rituals, persones) que estan al marge del control directe de l’administració, i també que aquest tot, aquest etnosistema, engloba xarxes discontínues (però sòlides), vincles efimers, interaccions microscòpiques. Només en l’ara i aquí de l’acció real és on existeixen les cultures i les idees.
  Hem de tenir en compte que dins d’una societat així entesa hi caben multitud de cultures, entenent ‘cultura’ com la forma que adapten les relacions socials, no pas en el sentit abstracte, metafísic, idealista i essencialista. I també hi caben tota mena de pràctiques religioses en un planol horitzontal en el qual cap d’elles vulgui ésser la dominant de l’espai neutre, làic, en el qual s’ha d’inscriure la societat.
  No hem de buscar un ‘cultura pública comuna’, sino una societat formada, com sempre, per les classes populars, amb diverses formes d’entendre el món, de dir, de fer, de pensar, però sempre enfonsant les arrels en les pràctiques (l’acció social) i en allò concret (les condicions materials d’existència). Això cal tenir-ho molt clar per a aconseguir aglutinar la lluita contra la crisi i els seus culpables en base a una emancipació realment popular que inclogui els treballadors immigrants.
  Les persones i grups disposem de recursos simbòlics de tota mena, i els expressem sempre en la praxi al mateix temps que són determinats per aquesta i per les condicions reals d’existència. La forma en què la gent viu condiciona el seu pensament. Les formes de consciència (entre les quals estaria el que, a Occident, denominem ‘religió’) són també recursos simbòlics i, com tots aquests, no són en sí, sinó que és el seu ús el que els fan significatius.
  Totes les religions, totes les formes de representació transmeses (tradicions), apreses, manllevades, inventades o copiades, poden tenir diversos usos. Una religió, millor dit, els elements d’una religió, poden ser emprats per a justificar una dictadura, o per a fer una revolta social llibertària. Això s’esdevé en gairebé la totalitat de creences. La diversitat, per la seva banda, pot ser emprada, com s’ha fet, per a crear disensions entre les classes populars (o, complementàriament, per a diluir-se en un fals magma ciutadà), o per a impugnar d’arrel l’actual escàndol de la realitat. Aposto per aquest ús, però només es podrà dur a terme, cal insistir-hi, a través d’un treball constant de conscienciació i d’acció que, conjuntament, generin una nova classe popular, intercultural, diversa i, precisament per això, molt més sòlida.
  Volem dir amb això que no hi hauran contradiccions dins d’aquesta nova classe popular? De ben segur que n’hi hauran. I no hi hauran discrepències i fins i tot incompatibilitats entre ‘cultures’ dins del seu si? Evidentment que sí. Però això no implicarà cap mena de conflicte irresoluble o de disgregació interna si aquesta identificació (que sempre és diferencial i opositiva) és, al mateix temps:
  
  
  -         Àmplia, dins del marc d’un sistema que, en tant que organisme viu, reguli els conflictes interns de manera gairebé espontània.
  
  
  -         Clarament diferenciada dels grups dominants (els quals, per cert, també són i han estat sempre interculturals...) mercés a una identificació que passi d’ésser racionalitzada a esdevenir un element de sentit comú un cop integrada plenament en la consciència i en l’inconscient.
  
  
  La fòrmula, doncs, és clara: desactivar aquells recursos simbòlics, aquells repertoris culturals[2],  que cerquen legitimar i naturalitzar la discriminació, i desmantellar la realitat estructural que els empra contra segons quins segments de la població, sobretot per a crear antagonismes irresolubles dins del poble, com ara la seva fracturació en ‘normals’ i ‘rars’, ‘autòctons’ i ‘immigrants’ i, aquests darrers, en ‘comunitats’.
  En tots dos casos, s’ha de fer no només des de l’educació i la formació, sino també des de l’acció conjunta, des de la lluita per a un objectiu comú que va molt més enllà de formes culturals i d’origens: crear una societat igualitària des del punt de vista econòmic. Les diferències no són res, només existeixen en l’acció social i, per tant, són en tant que s’empren, i el mateix es pot dir dels anomenats com a trets culturals: el seu desplegament s’encabeix perfectament en una societat la població de la qual té uns objectius i necessitats molt més amplis i, fins i tot, pot aportar idees, representacions i patrons d’orientació de l’acció que siguin eficaços a l’hora d’actuar sobre la realitat substantiva i, per tant, de canviar-la.
  
  
  Emancipació popular, lluita política
  
  
  Davant de l’actual situació cal prendre consciència de que el poble, les classes populars, són el conjunt de la societat situada al marge del poder (és a dir, la immensa majoria), i de que està en les nostres mans unir-nos,  actuar i consolidar l’acció en forma d’autoorganització i lluita per a la creació no només d’una societat d’acollida justa i igualitària, sino per a la gènesi d’un ordre mundial just i igualitari, doncs cap acció insurreccional no tindrà continuïtat sino es fa a nivell planetari.
  Des del punt de vista de l'acció, cal que totes les treballadores i treballadors estrangers s'emmarquin en un projecte polític ampli, que deixi de banda (a part) el dret que tothom hauria de tenir a creure que és el que vulgui i/o senti. Un projecte que és polític perque no cerca una vindicació particular, sino que la inscriu en una transformació total del sistema de coses que fan que existeixi el greuge a superar, i que abarca totes les masses populars, no només un grup (que sempre és molt més complex i dinàmic del que ens volen fer creure els especialistes en posar 'etiquetes ètniques' de 'denominació d'origen' (magribins, subsaharians, llatins, esteuropeus, xinesos, hindopakistanís, etc...).
  Aquest projecte consisteix en organitzar-se i lluitar. No té res a veure amb l'origen, sino amb l'aquí i ara, però es poden aprofitar les tècniques 'culturals' per a incorporar-les a la lluita si aquestes són adients per a sumar ítems que aglutinin esforços i donin referents simbòlics i guies per a l'acció. Per exemple, la inalienabilitat de la terra, present en moltes cosmologies africanes, o el pensament taoista, profundament llibertari i contrari al poder.
  
  
  Des del punt de vista de la creació de bases que consolidin l'acció i remoguin obstacles 'identitaris' per a la mateixa, com ara asseveracions del tipus “però és que jo sóc marroquí, no és la meva lluita...”, el fet que hi hagi força 'nouvinguts' que pensin així és un senyal, per un cantó, que estem encara lluny d’una consciència col·lectiva intercultural que  (més enllà d’origens i d’identificacions ‘culturals’ o ‘nacionals’) permeti la pràctica insurreccional i, per un altre, que l'administració (per desgràcia) a fet bé la seva feina fins a data d'avui, és a dir, que s'estan sortint amb la seva parlant de 'comunitats d'immigrants' ben delimitades, gàbies identitàries basades en el lloc de neixement o la nacionalitat jurídica, sempre en base a l'Estat-Nació d'origen.
  Aquí és on la feina de l'antropologia i, en concret, de la teoria dels etnosistemes, hauria d'ésser clau:
  
  
  -         Per un cantó, no s'ha de parlar de 'cultures' (homologades a l'Estat o a la 'civilització': cultura marroquina, cultura musulmana, cultura romanesa, etc.), sinó d'etnosistemes (vinculats a l'ara i aquí, al que realment passa, a la complexitat, a les identificacions múltiples, etc.)
  -         Per un altre cantó, no s'ha de dividir la població treballadora segons el seu passaport o el seu lloc d'origen, cosa que continuen fent, de manera reiterada i clarament intencionada, els poders, ben interessats ni crear etiquetes des de dalt. A tall d'exemple, us envio un arxiu adjunt que em va arribar fa un parell d’anys, i que dóna fe d'aquesta obsessió per a taxonomitzar les classes populars d'origen 'estranger' no només a banda de la resta de la població (redoblant la seva 'excepcionalitat' i 'raresa') sino en base a uns Estats-nació que són, en sí, artificials, complexos i plens de tota mena matisacions “culturals” i “religioses, és a dir, socials.
  
  
  Per últim, a aquesta immensa complexitat, que cal conèixer i valorar per a convertir-la en patrimoni conjunt de les classes populars (ara batejeda com a 'ciutadania'), se l'ha d'afegir que és una complexitat que viu i treballa en indrets, situacions i contextos molt diversos: no és igual un marroquí rifeny home d'estudis universitaris de trenta anys que viu a Salt que un del mateix perfil que viu a Vilafranca del Penedès, i aquesta diferenciació arriba a l'infinit si hi afegim trets de caire biogràfic, laboral, familiar, econòmic, habitacional, sanitari, ideològic, etc.
  La consciència col·lectiva sempre s’ha nodrit dels etnosistemes reals, sempre ha estat intercultural i, com tota consciència, s’ha basat en una infrastructura entesa no pas com un indret on trobar allò purament econòmic i tecnoecològic, sino com a una funció que combina condicions físiques i socials per a produir i reproduir la societat. I aquí s’hi trobarien les relacions socials de producció, les quals inclouen les tècniques, algunes de les quals són intangibles, com ara idees, representacions i fòrmules d’orientació de l’acció sobre el món.
  Aquestes tècniques, aquestes relacions i aquesta base infrastructural inclouen, ara i aquí, els recursos simbòlics de persones i grups entre els quals s’hi troben els treballadors immigrants. Aquests recursos simbòlics han de forjar una societat, un poble, que faci de la seva diversitat un actiu més a l’hora d’impugnar una realitat escandalosa davant de la qual cal organitzar-se per a transformar-la i crear una nova societat, igualitària i lliure.
  En aquest procés de creació d’una nova societat autoconscient de les forces motrius de la realitat necessita de la gènesi d’una consciència popular, i aquesta ha de basar-se en l’acció política a peu de carrer, per un cantó, i en la sensibilització i la formació, per un altre. Només així accedirem a una nova consciència de classe que aplegui el conjunt de la societat, és a dir, de les persones treballadores: el poble, entés com a etnosistema, divers, plural, però amb un horitzó nítid i amb uns elements comuns diàfans.
  Sincerament: si no volem que la nostra societat i la del món sencer torni a articular-se en un despotisme que divideixi els humans en amos i en esclaus, no hi ha una altra sortida que aquesta aposta, basada al mateix temps en la pràctica quotidiana i en la tasca de conscienciació activa i continuada. Ni més, ni menys....
  
  
  
  
  
  
  POST SCRIPTUM
  
  
  
  
  Des de fa molts anys he realitzat treballs de camp antropològics, trepitjant terreny, arran, tractant d’explicar l’acció quotidiana a l’espai social, doncs és només allà on s’encarna i existeix qualsevol societat. He recorregut tot Catalunya però, sobretot, el que es denomina “àrea metropolitana” de Barcelona. I, basant-me en aquesta experiència, fa força temps que tinc molt clar que, sense el suport dels ciutadans catalans castellanoparlants, la independència és una quimera completament impossible.
  No es tracta, però, de proposar cap mena de 'tàctica' o 'estratègia': és un projecte i una perspectiva política a anys llum del nacionalisme essencialista (i perdó pel pleonasme). El sistema polític de la Catalunya independent ha d'ésser la projecció del seu sistema social, ergo, del seu poble, profundament intercultural i amb un enorme pes de la població castellanoparlant.
  No hem ni tampoc podem forjar un estat-nació que sigui una fotocòpia dels models espanyol o francès, però diguem-ne que en petita escala: en primera instància, perquè no seria ni democràtic ni just, doncs el que pretendria seria imposar des de dalt uns patrons que constrenyéssin el sistema social, sobreposant-se sobre ell, tractant de dominar-lo i emmotllar-lo a uns models abstractes generats per determinades elits amb la pretensió d’ésser ‘neutrals’, imposant models a sobre del conjunt de la complexa realitat social, en comptes d'ésser la seva plasmació; en segon lloc, perquè és demogràficament impossible que Catalunya aconsegueixi la independència si ben bé el 40 ó 50 % de la seva població és menystinguda o considerada com a 'secundària'. I a això cal afegir la necessitat, urgent, d'incloure com a part del poble de Catalunya el gruix dels 'nouvinguts', no forçant-los a ‘integrar-se’ en no se sap quina ‘cultura pròpia’, sinó reconeixent l'evidència que, de facto, són part integrant de la societat que ha de generar, des de la base, un estat independent.
  Tenim molta feina per davant, però el repte és tan complex com apassionant.
  Ens ho juguem tot, que no és poc....
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  

  ---

  [1] El racisme, com a tal, és un fenòmen inicialment modern i occidental, vinculat als estats-nació, al colonialisme (exterior i interior) i a un sistema econòmic predador. Fins i tot el sistema de castes de la Índia té el seu origen en l’època de la dominació britànica.

  [2] A Catalunya, part d’aquest repertori és el de base ‘autoctonista’ que implica un menyspreu i una discriminació cap als ‘foranis’. Aquest biax racistoide català, nacionalpopulista i culturalista, està més present del que hom pensa, i abreura part del populisme existent al Principat tot complementant el d’un nacionalisme espanyol amb el qual sempre ha estat orgànicament connectat. I quan empro el terme ‘racistoide’ ho faig per a remarcar que el racisme només es practicat per aquells que detenten el poder, és dir, la capacitat d’actuar sobre les accions, dir ‘sí’ o ‘no’, ‘entres’ o ‘surts’, capacitat que força d’aquesta massa populista no detenta pas.
• 
  
• 
  
• 
  

ESTAT-NACIÓ, ‘MODERNITAT’, SISTEMES SOCIALS.

O de la incongruència de la ‘diversitat’ dins del capitalisme

Joan Manuel Cabezas López

Doctor en Antropologia Social 

joanmanuel.cabezas@gmail.com 

www.etnosistema.com 

“El dominio sereno del tiempo y del espacio (...)alcanza su apogeo con la burguesía (...), que a la explotación racionalizada de la naturaleza había añadido la dominación generalizada de la existencia social (...)”

(Michel Maffesoli)

“¿Qué es el Estado? Escuchadme, que voy a hablaros de algo que mata a los pueblos. (...)Quienes crearon los pueblos poniendo en ellos una fe y un amor fueron creadores que, de este modo, prestaron un servicio a la vida. Pero hay hombres destructivos que ponen trampas para atrapar a la gente y las llaman Estado. (...) En los sitios donde aún hay pueblos, no entienden qué es eso del Estado, y lo odian(...)”

(Friedrich Nietzsche)

“¿Y qué es el Estado? Es, esencialmente, la puesta en juego de una fuerza centrípeta que tiende, si las circunstancias lo exigen, a aplastar las fuerzas centrífugas inversas. El Estado se pretende y se autoproclama centro de la sociedad, el todo del cuerpo social, el señor absoluto de los diversos órganos de ese cuerpo. Se descubre así, en el corazón mismo de la sustancia del Estado, la potencia actuante de lo Uno, vocación de negación de lo múltiple, el horror a la diferencia.”

(Pierre Clastres)

“Tout tentative pour réduire les différences, toute tentative pour imposer une modèle unique est une forme de génocide (...)”

(Claude Raffestin)          

                    

L’objectiu axial d’aquest escrit, que recull algunes reflexions incloses en un subcapítol de la meva tesi doctoral. Consisteix en tractar d’impugnar la generalitzada creença, per part de certes geografies del pensament autodenominades ‘progressistes’ o ‘tolerants’ (entre d’altres etiquetes), que sigui possible una societat intercultural al bell mig de l’Estat-Nació. En essència, perque la pròpia naturalesa de l’Estat-Nació (sinònim d’Estat modern, d’Estat burgès i d’Estat capitalista), és purament etnocida pel que fa als seus pressupòsits culturals (la dualitat absoluta i la persecució o desactivació dels models culturals alternatius) i econòmics (el capitalisme, deutor dels pressupòsits culturals, no cal dir-ho).

L´Estat-nació podria ésser considerat, a grans trets, com el conjunt dels aparells de manteniment del monopoli de la violència (física i simbòlica) sobre un territori amb fronteres ben demarcades, fronteres que són el símbol extern del monopoli de la violència que exerceix l´Estat . Sense la violència ideològica (ergo, simbòlica) de l´estat,  sense la posada en acte dels seus instruments, l´etnocentrisme latent difícilment es materialitza, doncs les suposades ‘fronteres’ de la nació està determinades per mites i memòries de l’ètnia dominant . Aquesta maquinària político-administrativa és el resultat d’un procés de modernització que agafà embranzida definitiva amb l´era industrial, una era que destrueix les particularitats i tendeix vers l´homogeni.

 El context sociopolític modern ha estat centrat en la voluntat de centralitzar el poder, base sine qua non de l’uniformització social. El senyal propi és soroll per un tercer, que és exclós. Aquest és l’origen de la centralització del poder.

No és gens casual que l´Estat-Nació modern comenci a consolidar-se en l’era industrial. L’espai corporal que inventa la indústria és un cos homogeni composat de parts simples: l’heterogeneïtat resta exclosa d’aquest espai. Es tracta d’una concepció de l’espai que privilegia, per un cantó, l’extensió (étendue), allò mensurable, la superfície, i d’altra banda, les qualitats productives ‘objectives’ de les terres i les avantatges indirectes de la propietat: el control i l’ús de les poblacions que hi habiten.

El poder polític i el productivisme són les formes modernes d'una ‘neurosi’ ineluctable que reposa en la comprovació de la finitud en totes les seves formes, corol·lari d'un desig infinit que anima a tot individu i a tota estructuració social. En aquesta recerca de l'infinit, el productivisme en el mite del progrés és la rèplica de la producció fonamental, de la creació del món per la divinitat en el mite dels orígens: "Dominar la naturaleza y el tiempo es el resorte secreto que anima el deseo progresista” (M. Maffesoli)

La planificació, l’eficàcia, la productivitat es converteixen en els déus moderns i la submissió als mateixos determina la integració social. L'improductiu queda exclòs com enemic de la societat. De manera que el que no s'adequa als criteris del càlcul i de la utilitat es torna sospitós. La natura és vista pel sistema d’idees moderno-industrial (és a dir, per la pensée bourgeoise, capitalista) en tant que mer objecte a explotar i/o a fer ‘circular’ en el mercat.

La pluralitat dels espais fou qüestionada per la modernitat, encetant la tasca de reduir aquesta diversitat, contemplada com a signe de desordres i de ‘desigualtat’, per a generalitzat un sistema uniformitzador. De fet, l’Estat modern tendí a monopolitzar els processos d’organització de l’espai en l’interior del ‘territori nacional’, separat dels territoris veïns per fronteres sacralitzades, i sotmés a una voluntat d’homogeneïtzació.

Històricament, d’entre les causes principals del fenòmen de l’opressió de les ‘minories’, cal retindre el naixement dels primers estats moderns (encara en fase larvària) i llur principi fundacional: cujus regio eius religio, expressat en els tractats de Westfalia (1648) per regular la relació sobirà-subdits. El territori governant ha de tenir la religió de qui el governa. I la cultura. I la llengua. Ein reich, ein Volk, ein Führer fou una derivació més, però la via morta en què va acabar no implica que d’altres moltes vies similars (en genealogia i en principis) continuïn ben actives en el moll de l’ós dels sistemes polítics actuals. L’Estat modern és hereu, pel seu codi jeràrquic, de l’esglèsia secular, que funda la situació humana del territori en tant que unitat.

Amb la modernitat, el poder es mesura amb xifres concises. Ja no es permet copsar la ‘correspondència dels mons’ i tot desemboca en la desaparició de les ressonàncies que constitueixen l’arquitectura del cosmos. Integrant-los dins del sistema de mercat, de l’hombe (sota el nom de trebaall) i de la naturalesa (sota el nom de terra) es fan mercaderies disponibles. Amb la industrialització el territori esdevé abstracte, com la moneda. Deixa, doncs, d’ésser inalienable. En contraposició amb això, al delta interior del Níger, i a l’Àfrica Negra en general, no hi ha parcel·la sense mestre, però aquest mestre no és pas absolut: no té mai la possibilitat d’alienar la propietat de la terra. Amb un territori inalienable, que no és de ningú (molt diferent de dir que ‘és de tots’), existeix la possibilitat de desplegar relacions socials interculturals reals. Sense impugnar la lògica d’alienació del sòl, de propietat privada de la terra i, subsegüentment, de mercantilització de l’espai, amb l’especulació que se’n deriva, tota ‘reforma’ que albiri relacions socials més justes i lliures, i identificacions interculturals obertes, només serà una impostura kafkiana, entre cínica i encegada per les ‘virtuds’ cristianoïdes. Una lluita per la interculturalitat, com a derivació d’una transformació radical de la societat, no pot basar-se en paràmetres que no qüestionin les bases del sistema del qual sorgeix i s’avitualla l’Estat modern. Diguem-ho clar: “Per poder lluitar, primer cal tenir un sòl segur sota els peus, aire, llum i espai” (Engels, carta enviada a Kautsky el dia 7 de febrer de 1882).  

 Resulta evident, d’altra banda, que el sistema d’idees burgès ha construït un imaginari de relacions neutres, d’igual manera que també es pot suggerir que existeix una connexió immanent entre la tècnica i l’estructura de l’acció racional respecte d’une fites. S’esdevé així una uniformització de l’espai que elimina totes les polaritzacions religioses o polítiques i que esdevé un espai isòtrop, en tant que espai ideal no-diferenciat. Roger Brunet proposà al 1967 un neologisme més explícit que el d’espai homogeni: espace isoschème, que qualifica un espai on tots els llocs tenen una mateixa estructura.

Un punt fonamental és que, en termes territorials, amb l’ adveniment de la modernitat, és a dir, de la burgesia[1], s’esdevé una sort de ‘deriva’ espacial: un territori que era socialment i culturalment coherent, conegut i anomenat, ‘usat’ col·lectivament, esdevé un espai difractat que perd legitimitat cultural i es converteix en una porció de l’espai de la gestió administrativa. Un exemple  hiperbòlic i, per tant, molt significatiu, fou el cas dels bantustans sud-africans, edificats tot aplicant els mateixos criteris etnoterritorials de l’Estat-Nació (absolutització de l’espai i de l’identificació col·lectiva, homogeneïtzació etnosocial, fossilització de les relacions culturals) a unes poblacions retallades per la Comissió d’Afers indígenes i closes en set grans ‘blocs’: Tswana, Venda-Tsonga, Swazi, Zulu, Pedi, Nguni i Sotho Meridionals. A més, la configuració espacial d’alguns territoris sancionava administrativament els canvis etnoespacials anteriorment esdevinguts, reafirmant la nova territorialització: així, el territori ‘blanc’ que separava el Transkei i el Ciskei fou retallat dins del territori xhosa durant les guerres del segle XIX.

La poca legitimació social de l’Estat-Nació imposat, és a dir, l’escàs consens al voltant de l’eficàcia simbòlica que hauria de desplegar per a reeixir, unit al conflicte de territorialitzacions indextricablement vinculat al conflicte entre voluntats  de diferenciació i impulsos vers l’homogeneïtzació, desemboca en aquest espace éclaté determinat per la geometrització d’allò social. La construcció de l’Estat burocràtic, esdevingut model ideal universal, pateix d’aquesta inestabilitat de grups socials de geometria constantment variable.

La modernitat està inextricablement lligada al capitalisme, el qual ha produit un espai político-jurídic. Al llarg del segle XIX l’esdevenir polític de l’economia va guanyar en importància pel que fa a l’estructuració del poder. La societat esdevè economia…

 El pas d’una societat tradicional a una societat industrial i burocràtica (‘mesurada’), té com efecte la supremacía de la norma, de la classificació, de la jerarquia de les persones i de les coses. El procés de modernització que constitueix un Estat-Nació tendeix a construir o consolidar una identitat de la comunitat política sobre l’existència d’una sola llengua, una sola cultura i una única idea nacional. El capitalisme, en el seu estat més ‘triomfant’ (és a dir, hegemònic de forma absoluta), no necessita pas l’ús de la violència directa, doncs el mercat realitza la tasca de destruir la cultura d’una manera molt més subtil i eficaç.

L´ideologia homogeneïtzadora comporta que les determinacions que exerceix sobre l’espai tot sistema nacional només deixen un estret marge de llibertat a les determinacions sorgides d’allò local, i no esbiaixem un fet bàsic: la socialització i les relacions interculturals només es donen en els espais locals, no pas en abstractes espais ‘nacionals’, ni tan sols ‘regionals’. L’absorció de qualsevol moviment centrífug per part de l´Estat tout court està en relació amb una burocràcia amb tradició escrita que va en contra de les tendències ‘secessionistes’, proporcionant un factor de consolidació en la construcció de l’estat. En el cas africà, per exemple, les polítiques de ‘recaptació’ dutes a terme per Freetown i Monrovia, o per grups occidentalitzats d’Accra, per exemple, mai acceptarien les diversitats com a útils o constructives, excepte si es poden rendibilitzar com a objectes comercials sense ànima, és clar… De fet, la ‘nació’ de Libèria tractà d’ésser bastida a partir de l’establiment de 18,000 ‘africans del Nou món’ entre 1822 i 1906. I de la mateixa manera que assigna per objectiu prioritari l’homogeneïtzació de l’espai, l’Estat modern (africà en aquest cas) té per funció totalitzar els fragments d’història per crear una història ‘nacional’ 

Continuant de manera més específica amb el cas africà, cal subratllar que la capacitat de reproducció de guerra civil al sud del Sàhara indica que estem davant de procesos de regulació o d’apropiació per part de l’Estat o, millor dir, de qüestionament i de resposta davant de les tentatives d’implantar  l’Estat-Nació, producte històric modern i occidental, cal insistir-hi: “el Estado nacional es una forma específica de organizar totalmente la vida social que surge en unos países concretos en una precisa época histórica” (Pérez-Agote, 1994).  L’estat modern conjunta una forma objectiva material basada en un centre que controla un territori físicament definit amb una forma immaterial psicològica de legitimació d’aquest centre. Aquesta conjunció històrica és operada per la burgesia, primer agregat social de la història que està exclusivament amalgamat per interessos econòmics.

Però en el cas de l’Àfrica Negra, l’espai concedit a cada potència colonial no ha estat constituti en territori estatal, és a dir, en un espai sotmés de forma permanent i constant a la dominació monopolista de l’Estat-nació. Així l’Estat-nació no ha reeixit pas a l’Àfrica, el que demostra, per si calgués fer-ho, que no és una forma política ‘natural’ derivada del ‘sentit comú’ i aplicable automàticament a tota l’humanitat com un prerequisit sine qua non per a ésser un ‘país civilitzat’…Es pot afirmar que, a l’Àfrica Negra, el model de l’Estat-Nació cedeix el lloc a les configuracions plurals. La diversificació dels modes d’articulació entre Estat i societat reenvia a una inserció de les poblacions en xarxes geoètniques.

 La idea subjacent entre els defensors de l´Estat modern basat en models de pensament i d´acció occidentals radica en el pressupòsit que l’estat-nació modern és el cim del ‘desenvolupament polític’. Com a epítom d’allò Universal, l’estat-nació es construeix contra les lleialtats ‘ètniques’ i ‘tribals’. El que sovint passa, però, és que els etnosistemes dominats es perpetuen precisament com a causa dels esforços de l´Estat modern per a suprimir l´heterogeneïtat: el més gran potencial mnemònic en tot context històric és la insistència, per part de l’estat, de que cal oblidar alguna cosa. La violència estructural que implica el control coercitiu per part de l´Estat genera una potencial violència reactiva que pot materialitzar-se en determinades condicions.

 La cohesió interna i la integració social de l’Estat-Nació depén de l´eliminació dels lligams locals, provincials o ‘tribals’, així com de la inculcació de lleialtat suprema al grup ètnic hegemònic que s´amaga sota la suposada comunitat d´interessos comuns; i això tot i que hi ha qui pot distingir entre la Kulturnation (model alemany) i la Staatnation (model francès), com si en alguns casos fos la ‘nació’ la que creés l´estat o viceversa quan el procés és més aviat dialèctic, i com si el segon tipus d´Estat-Nació, el ‘model francès’, es basés en una suposada ciutadania ètnicament neutra, republicana, quan la realitat és que l´Estat-Nació és sempre l´Estat de l´elit de l’ètnia dominant i de la seva representació específica del món i de la societat a partir de la violència, fet consubstancial amb l´Estat; a més, el sector dominant sovint reclama per a sí l´universalitat'.

 L´estat modern ha estat perfeccionat al llarg dels darrers dos-cent anys, extenent-se amb més o menys fortuna per tot el planeta de la mà d’un imperialisme capitalista (i perdó pel pleonasme), un sistema aniquilador de les diferències socials que ja al 1774 criticà el sovint vituperat i mal comprés Johann G. von Herder:

“¿li agrada tant al to general, filosòfic, filantròpic del nostre segle el fet d´aplicar a cada nació allunyada, a cada un dels períodes més antics del món, el ‘nostre propi ideal’? ¿és un jutge tan únic com per a judicar llurs costums únicament segons els seus?”

 Aquest aparell polític ha millorat de manera espectacular la seva eficàcia etnocida mercés a la disposició de grans mitjans (models, aparells, ideologies) i de l´ús de la tècnica, de la ciència i d´una certa racionalitat orientada vers el productivisme; tot i això, els mecanismes de resposta i les cristalitzacions d´etnosistemes han continuat produint-se, tot i que en alguns casos ha estat convenient mantenir les ‘diferències’ buidant-les de contingut polític i de significació i convertint-les sovint en caricatures folklòriques de cara al màrqueting comercial i turístic. De fet, s´ha assistit a la difusió mundial (metàstasi?) de la concepció burgesa de l’Estat, amb les exigències de delimitació estricte (fins i tot marítima) i de control absolut de l’espai i dels seus recursos, amb la creença ‘natural’ en el ‘progrés’ i les seves justificacions nacionalistes. Sembla com si les nacions s´haguéssin de marcar l´objectiu d´assolir l´estatus d´Estat-Nació per a auto-realitzar-se en tota singularitat, i com si l´Estat-Nació impregnés de tal manera la definició “desitjable” d´identitat social que sigui difícil qüestionar-se la seva legitimitat. El poder estatal és tractat com un fet ‘evident’ i inqüestionable, i tota oposició a l’arquitravat juridicoadministratiu és vist com una heretgia imperdonable davant quelcom que és per se, non ab alio. La divinització fetitxista del poder polític pocs cops és qüestionada, la qual cosa resta tota mena de possibilitats transformadores factuals a aquells qui no ho facin, doncs juguen dins d’aquest ambient cultural (‘sentit comú’) i sospito que molts d’ells fins i tot s’hi senten còmodes amb llur momentani rol pseudorebel…

 Per una altra banda, en els sistemes moderns les energies homogeneïtzadores han conduït a la segregació discriminatòria de les comunitats diferencials; el ghetto ètnic és un idea europea. Es pot afegir que el ghetto, exemplificació concreta de la relació poder:espai, es generalitzà a partir de l´institució del ghetto romà per part de Pau IV al 1556. Tot un símptoma!

Tot plegat s’enquadra en un mateix projecte racional-instrumental que apunta a la realització d’una societat ‘perfecta’ que hauria eliminat tots els arcaïsmes anàrquics. Així, l´Estat modern creador de fronteres externes, al mateix temps, genera fronteres interiors que reforcen la identitat dels individus. L´individu és un epifenomen de l´Estat

Una fita (tantàl·lica) perseguida per l´Estat-Nació burgès consisteix en bastir un univers d´individus atomitzats sense cap mena de ‘blocatge’ comunitari que s´interposi entre ells i ‘La Nació’. En aquest sentit, resulta plausible suggerir que l’Estat i l’individu neixen a l’uníson. L´Estat ha estat, ensems, un factor d’individuació i un principi totalitari, i l´associació de l´Estat a la Nació“ve a reforçar encara més aquest rebuig de totes les estructures intermediàries entre l´individu i la representació magnificada del conjunt dels individus trascendits en ciutadans que és l´Estat, braç armat de la nació. El cercle es completa si, un cop admés el lligam entre pensament burgès (moderno-occidental), Estat-Nació, individualisme i capitalisme, es té present i es subratlla que l’indivualisme ha servit al capitalisme com instrument apte per a obtenir les seves fites, i ha acabat per donar el seu darrer monstre: l’home aïllat i atomitzat. Però per a mantenir el seu ritme vital (acumulació contínua de capital), el capitalisme ha creat i crearà més monstres, sempre i quan siguin útils per a la seva única fita i la seva exclusiva motivació funcional.

 L´homogeneïtat és la base, la fita, de la modernitat, construida al voltant de l´Estat-Nació. Tota una base de concepcions modernes nodreixen aquestes pràctiques, doncs el pensament modern neix del fracàs de la representació i de la pèrdua de les identitats.

Quan convé, l´Estat-Nació tendeix a ocultar (“to promote blindness”) les diferències grupals, i a promoure una assumpció tàcita de que la societat ha d’ésser homogènia, o així ho haurien de desitjar les persones amb pensaments correctes. La Raó, encarnada per l´Estat etnocida, s´oposa a la multiplicitat com a la pesta incontrolable, doncs ell, l´Estat, és l´únic capaç d´encarnar la raó, com diuen els filòsofs, i l´interès comú, com diuen els juristes.

 Existeix una base intrínsecament etnocida en l´Estat-Nació arrelada en la seva incapacitat consubstancial de permetre comportaments, institucions i mitologies que no siguin les pròpies, les de l´Estat central etnicitzat i nacionalitzador contra les altres ètnies. Conscientment o no, de forma explícita o implícita, tots els estats moderns practiques l’etnopolítica. Així, a l’Albània dels anys 1950 les diferències entre els dos grans parlars albanesos, el gueg i el tosk (gegënisht i toskërisht), van ser bruscament aplanades pel bulldozer del poder. No havien d’existir Gueg i Tosk, sinó només albanesos del nord i del sud. No s’havia d’ésser cristià ni musulmà, sino únicament ‘ciutadà albanès’. La nova religió era l’albanitat, encarnada per Hoxha, és clar, presentat com ‘ l’arquitecte de la nova Albània’ mitjançant el principi estrictament dictatorial de la Udheheqjeunike, ‘el lideratge d’una sola persona’.

A l’Estat-Nació iugoslau una part dels serbis volien afegir al centralisme (unitat estatal) l’unitarisme (unitat nacional), aconseguint intregralment ‘iugoslavitat’ (integralno jugoslovenstvo).  A l’estat estalinista encarnat per les sigles URSS (l’única real fou la d’Unió), la idea leninista d’un estat plurinacional fou substituïda progressivament per la idea de l’Homo Sovieticus, és a dir, l’hegemonia de l’elit (aleshores, burocràtica) gran-russa. El concepte de ‘comunitat socialista’ és equiparable a nocions de l’etapa tsarista, com ara la de vserossiiskaia imperiia (imperi de Totes les Rússies), i l’eslogan velikaia nedelimaia Rus’ (Rus’ gran i indivisible). Els estalinistes eren força més sincers que d’altres artífexs d’estats-nació, i en la segona estrofa de l’himne soviètic remarcaven, sense vergonya, que l’URSS estava comandada per velikaia Rus’, és a dir, la Gran Rússia. Enfonsada l’URSS, el model de l’estat-nació continua ben actiu i, així,  al Turkmenistan és la facció originaria de la ‘tribu’ tekke i de la ciutat d’Askhabad la que detenta el control del poder.

Canviem d’escenari: a l’estat ugandès, l’hegemonia simbòlica exercida pels Ganda és un fet constatable, si més no per la toponímia: el prefix ‘u’ o ‘bu’ significa, en moltes llengües bantu, ‘país’. Per tant, U-Ganda: ‘País dels Ganda’, malgrat que els Ganda només són el 17 % de la població i el 83 % dels ugandesos no són Ganda. La capital, Kampala, està situada al lloc on s’emplaçava l’antiga capital del regne Buganda…. A Uganda els intents d’hegemonia política han vingut tant de les ‘grans’ ètnies (BaGanda, BanyaNkole) com de les ‘petites’ (Kakwa, Langi). Pel que fa a la veïna Rwanda, la crispació social que desembocà en les massacres de Tutsi, deriva d’una modernització de les ètnies basada en l’absolutització de col·lectius etnosocials reals però relacionals i complementaris, en l’afirmació d’identitats exclusives 

Passem als Balcans per a continuar les exemplificacions. A la Bulgària dels anys 1970-1980 s’esdevingué la ‘bulgarització’ dels noms turcs, així com la dels patronímics dels grups minoritzats, com els Tsigani musulmans i els Pomak (musulmans bulgaròfons). A la Grècia posterior a la 1º Guerra Mundial no es va considerar la llengua com a un criteri de nacionalitat, per la qual cosa les estadístiques lingüístiques només incloien els Hel·lens. Els governs grecs sempre han tractat de controlar les activitats dels vakif, que en la Tràcia occidental constitueixen l’argamasa social (i espacial) de la comunitats musulmanes, però en base al seu caràcter, íntimament lligat a la territorialització diferencial de la minoria Turca, la lògica estatal considera que són obstacles vers l’imposició de l’espai isòtop, modern….

L’exemple turc és paradoxal: l’antiga concepció de Millet de la qual s’ha parlat abans i que era part del sistema pre-modern d’organització política ha estat reemplaçada per la noció d’Ulus, mot pertanyent al fons lèxic altàic, i que s’empra per a designar la síntesi turco-islàmica (Türk Islam Sentezi) entre els nacionalistes que defensen una nació turca i sunnita, fagocitant dins d’aquesta identitat dotzenes de grups etnoculturals com ara els Laz, els Caucàsics, els Kurds i els Bosnians, i religiosos (Bektaşi, Alevi, Assiro-Caldeus, etc..). Aquesta ‘síntesi turco-islàmica’ sorgeix amb l’Estat modern turc, moment en el qual l’enorme diversitat i complexitat de la població fou considerada perjudicial per a aconseguir un ‘consens’ nacional. Els paral·lelismes amb el ‘model islamo-wolof’ que l’Estat senegalès tracta d’imposar són més que evidents.

En realitat, l´Estat-Nació no anul·la les pràctiques diferencials sinó que, a més d´estigmatitzar-les, prohibeix la seva erecció en institucions específiques. L´alta  valoració atorgada a l´homogeneïtat interna implica sovint que tota potencial diferència sociocultural es consideri un perill per a la continuïtat del ‘cos’ nacional i un atac a la comunitat d´interessos que teòricament representa. Nogensmenys, aquest èmfasi en l’ ‘interès comú’ ja està present en el pensament de Hobbes, doncs a la darrera part del Leviathan es procedeix a la posada en vigència de la veritat mitjançant l’acció del que ell mateix anomenà Commonwealth i que nosaltres podem anomenar Estat. El terme Commonwealth és molt significatiu: marca amb claredat que es tracta de crear una comunitat d’interessos i d’opinions, és a dir, de significacions.

 El fetitxisme de l’Estat i el culte del ‘desenvolupament’ polític es reforcen mútuament, oculta els factors polítics diferencials i posa l’èmfasi en els elements  considerats favorables per a la ‘integració’ (és a dir, l’assimilació). La maquinària de l´Estat-Nació està basada en l´ideal burgès de nació compacta, anul·ladora de col·lectius culturalment diversos, amb la coartada de que les cultures ‘diferents’ constituixen obstacles per l’adquisició de La Cultura. A l’Estat-Nació, la presència d’elements diferencials li resulta una nosa per acabar d’imposar-se. L´espai local, els terroirs, però també els espais públics urbans, són vistos des del centre, des de les lògiques i etnosistemes hegemònics, com eixam de particularitats i de costums que obstaculizen l’uniformització. Es podria dir, a més, que a aquesta recerca obsessiva d’una impossible isonomia interior respón la discontinuitat política amb d´altres conjunts sociopolítics estatals. A nivell territorial, l’aparició de l’estat modern imposa una certa concepció de l’espai i del temps, imposa les ‘necessitats’ de gestió, administració i control polígic, divint el territori de forma geomètrica com les peces d’un puzzle, on tots els elements estiguin ‘perfectament’ ajustats, sense deixar espai a la fluïditat, als espais sense significats imposats des del poder, a les juxtaposicions o superposicions.

Des d´un punt de vista territorial, l´Estat-Nació cerca la imposició d´un espai isòtrop on les propietats són idèntiques en totes les direccions, i projecta una sèrie d´intervencions que alteren les regles del joc de les dinàmiques socials, com es pot observar, per exemple, en l’actual estat de Mali, on la proclamació del domini estatal sobre les terres i les aigües certifica l’intent (fracassat, insistim) d’aplicar els principis vinculats amb l’estat modern. Com ja hem comentat, aquesta implantació de l’Estat-Nació va de la mà d’un concepte de fronteres nacionals completament nou en la història, deutor de la visió dualista de les realitats socials i espacials, i que va sortir triomfant del tractat de Versalles del 1919. D’aleshores ençà, aquest concepte de ‘frontera nacional’ ha dominat la història del segle XX, implicant, entre d’altres coses, que dins de les parcel·les de poder dels aparells associats a aquest Estat les ‘minories’ siguin considerades com a cossos estranys que amenacen la sacrosanta ‘unitat nacional’.

Tot i els intents d´instal·lació de les bases socio-cognitives modernes en sòl africà, amb l’exportació d´unes fronteres derivades dels models moderns d´ordrenament de l´espai polític, la principal raó de llur presència (cartogràfica si més no) és que l’Estat-nació compta amb el suport del dret internacional. Però la homogeneítzació social i la construcció d’un espai ‘nacional’ són profundament virtuals en la gran majoria de móns africans. Els criolls nordamericans van monopolitzar el poder de Libèria i van tractar crear un Estat modern amb la subsegüent expansió territorial, tot i que en l’any de la seva independència (1847) l’àrea sota control liberià es limitava a una estreta franja costanera. L’interior només era ‘Libèria’ nominalment…

         Una diferència fonamental entre els processos identitaris de caire ètnic sense base estatal moderna i l´Estat-Nació és que els etnosistemes es basen en realitats, límits i redefinicions político-culturals, mentre que l´Estat modern aixeca la seva maquinària en base al control coercitiu d´unes fronteres linials ben definides dins les quals imposa o tracta d´imposar una única cultura tot prenent com a marcadors d´identitat fonamentals els de les elits hegemòniques, els recursos ‘culturals’ de les quals esdevenen una espècie de capital constant: la llengua, per exemple, ideal per a homogeneizar el sistema d’informació i els models de representació de la realitat: “la stratégie étant de réaliser une aire où prédomine un, et seul un, capital constant” (C. Raffestin). Un cop creades, les institucions de l’estat (i els seus agents) s’autoperceben com a entitats ‘objectives’…(naturals?) Dins d’aquesta immutabilitat hi ha un intent d´exterminar la base de la comunicació social, és a dir, les diferències: sense diferències no hi ha informació ni, per tant, comunicació.

A nivell estrictament espacial, l´Estat-Nació confecciona un espai clos generant-se la noció de finitud de l´espai, i que és indestriable d´aquesta “clôture de l´espace”. Ja des del segle XVI-XVII, les societats europees en procés accelerat de modernització (és a dir, d’uniformització) visquèren una cada cop més privilegiada relació geomètrica amb l’espai, deutora de l’instrumentalisme i l’utilitarisme. Cal no esbiaixar que la naturalesa de les fronteres de l´Estat modern és, essencialment, de caire instrumental: les fronteres estatals protegeixen recursos naturals i humans que són valuosos en termes estrictament utilitaris, o bé perque ténen una importància estratègica o simbòlica que respon a les fites marcades per l’estat. Les fronteres actuaran com a membranes polítiques a través de la qual les persones, els béns i les informacions podran passar només si és acceptable per part de l’estat i dels grups dominants (avui en dia de dimensió internacional) que, de fet, sempre han viscut de, per i mercès als estats-nació, per molt que en ‘reneguin’ formalment en nom d’un lliure mercat que existeix, precisament, per obra i gràcia de la modernitat, i per la protecció que li agaranteix un dels seus fills predilectes, que no és altre que l’Estat modern.      

L´espai esdevé geomètric, manipulable, i el territori es plega a un codi geomètic, el qual és una eina que permet reeixir en el ja clàssic divide ut impera. Les organitzacions estatals, tot i regir-se pel principi de la centralització, estan interessades en retallar i subdividir per a poder controlar millor. L’espai isòtrop, idoni per aplicar un règim jurídic únic, per a facilitar el comerç ‘lliure’, i per a accelerar la difuminació d’articulacions socials ‘altres’, troba la seva complementarietat paradoxal en una anisotropia política que permet l’ubiqüitat formal del poder. La nació territorial i jurídica moderna troben el seu fonament essencial en la coalescència social dins d’un espai clos dins del qual només un projecte social es considera com a legítim. Els processos de territorialització esdevenen ‘territori propi’, la llengua amb més ‘prestigi’ o ‘poder’ es considera la ‘llengua pròpia’, els sistemes culturals dominants es consideren ‘els costums propis’, i les autoritats temporals esdevenen ‘caps d’estat’…

La concepció moderna de ‘frontera’ estatal emergí als segles XIV-XV, i agafa força a partir del segle XVII (a Europa occidental, essencialment), postulant la liniaritat, tot i que virtual fins després de la Revolució Francesa, quan el traçat rigorós sobre els mapes, i sobre l’espai, es fa carn.

Cal apuntar que l´Estat modern occidental no és pas l´únic aparell polític que imposa un tipus d´administració ‘racional’ en sentit weberià. Un exemple força clar i que, a més, marca un canvi radical respecte d´organitzacions sociopolítiques anteriors, fou l´organització de l´estat musulmà que els Pëël forjaren al Futa Djalon al segle XVIII, amb províncies subdividides en districtes i aquests en poblats, tot de forma perfectament piramidal i isomorfa. Però això sí: el nivell més “elaborat” d´Estat, molt més que aquest al què acabem d’al·ludir, de tall islàmic, i que tant destacava al bell mig de sistemes estatals africans de caire confederal i d´escassa o nul·la intervenció local, està en posessió exclusiva en mans de l´Estat modern, el qual aspira a un control territorial absolut, per la qual cosa la seva frontera conté un missatge molt clar: límit sagrat.

 Es tracta d´una tàctica de topologització de la societat encaminada vers l´acceptació dels constrenyiments territorials com si d´una realitat indiscutible es tractés. La reificació tant de la ‘Cultura’ com de les fronteres que l´encerclen és un procés doble però indextriable de desplegament d´una maquinària que cerca la fita de fer efectiu el monopoli de la violència que agaranteixi el domini d’una única cosmologia (política, econòmica i ‘cultural’). Lligada a tot plegat apareix la construcció d´una idea de Civilització oposada als ‘arcaïsmes’. Sense anar més lluny, a l’Àfrica negra, l’administració colonial esmerçar esforços en ordenar un món on l’anarquia ètnica semblava irreductiblement oposada a la racionalitat burocràtica i jacobina. El mateix es pot dir per d’altres processos d’imposició del poder, tant en espais colonitzats com en l’interior dels actuals estats-nació. En tots els casos, es tracta de presentar l´Estat com a una realitat essencial i definitiva quan, com totes les construccions socials, està basat en relacions. El Staatgewalt o poder de l’Estat, a més, basa el seu discurs en oposicions dualistes: interior/exterior, nosaltres/vosaltres, autòcton/immigrant, preeminent/no preeminent, superior/inferior.

             Tot i la seva innegable artificialitat, i el seu suposat ‘afebliment’ al bell mig de la ‘globalització’, l’Estat-nació continúa essent un motor que controla, odena, dirigeix i impulsa activitats estratègiques per al que la reproducció del sistema d’exclusions i marginacions es refereix, així com a font i quadre d’informació de gairebé la totalitat de les activitats humanes que tenen lloc en l’espai sota el seu control, directe o diferit. Les estructuracions específiques de l’Estat-nació, dins de les quals la lliure circulació de les relacions interculturals resulta plenament impossible, es presenten com a naturals, cal repetir-ho, des de dins però també des dels que s’autosituen ‘fora’ sense estar-ho, doncs no posen en pràctica el reconeixement de la naturalesa conjuntural i efímera de tota legislació, institució o dispositiu del poder polític, i també de l’Estat-nació.

Però també s´ha de reconèixer, lluny de ‘postmodernismes0 que practiquen el nihilisme epistemològic més esperpèntic (que, per pura lògica, hauria de fer-los esvair-se a ells també en un ectoplasma global), que l´existència d´un Estat, per poc duradora que sigui, fa aparèixer un sentiment comunitari, i aquest sentiment, manipulat o no (tan se val), reflecteix una endoculturació efectiva de força sectors ‘nacionals’. D´igual manera que cal retenir que aquests efectes laminadors no són sempre existosos. Així, a gran part de l’Àfrica Negra, la rigidesa a la qual aspiren les línies frontereres modernes és més una façana que una realitat política: les xarxes socials tradicionals (‘tribals’, ‘comunitàries’, ‘religioses’) continuen retenint la seva significació avui en dia, malgrat els esforços esmerçats en la constitució d’un espai ‘nacional’ en base a una coalescència territorial forçada i sovint, virtual; l’exemple de Nyerere a Tanzània és un d’entre tants d’altres.

        La ideologia de l´Estat-nació, que està profundament arrelada amb la idea d´espai vital, porta la llavor de la crispació i l´absorció forçada d´etnosistemes marginals stricto sensu, malgrat que el germen d´aqueix aparell político-administratiu sigui una mera representació mental sense substrat real. La voluntat és, un cop més, el factor de partida de la creació moderna de la ‘nació’ a partir de l´estat i de la cultura, la geneologia de la qual va de mà tan de l’ascens del capitalisme, com de l’estat nació, en un moviment conjunt que està reeditant-se en la mal anomenada ‘globalització’, que no és altra cosa que l’expansió galopant del capitalisme neoliberal i imperialista a recerca d’imposar un estat-nació i una ‘cultura’ d’abast planetari…

CONCLUSIONS (OBERTES)

  

Reprenent la brevíssima introducció a aquest escrit, i recuperant aquest caràcter sintètic per cloure’l, insistirem en què qualsevol intent d’armonitzar ‘les diferències’ i de generar expectatives interculturals reals, ha de basar-se en models polítics i econòmics situats fora de l’àmbit de la modernitat i, per tant, del sistema capitalista que aquesta ha desenvolupat.

Qualsevol política ‘intercultural’ o de defensa dels pobles minoritzats que estigui situada acríticament dins del sistema de l’Estat-nació, en qualsevol de les seves modulacions, només reproduïrà la necessitat, intrínseca al capitalisme, de tenir disponibles grups humans per a ésser marginats i exclosos i, així, pivotant-hi, continuar amb l’acumulació de capital ad infinitum, ja sigui aprofitant llur situació en la franja de l’estat de necessitat (exèrcit de mà d’obra barata minoritzat a través de la coartada culturalista: ‘són diferents’), ja sigui folkloritzant-los i mercantilitzant-los, per major glòria del ‘lliure’ comerç.

Aquelles persones que realment pensin que sense transformar de soca-rel tot l’entramat (cultural, econòmic i polític) que descansa sobre l’estat modern es podrà generar una ‘societat intercultural’ oberta i lliure, o unes relacions internacionals ‘justes’, pequen d’ingenuïtat, d’hipocresia, o d’ambdues coses.  

---

[1] Quan parlem de ‘burgesia’ volem fer referència, sobretot, al sector de la població que basa el seu poder (capacitat de decidir en les accions) en la possessió de diners, no pas en cap altra referent (simbòlic o no) que el legitimi.