REFLEXIONS SOBRE RACISMES
CULTURALS I NACIONALISME ESSENCIALISTA
Joan Manuel Cabezas López
Doctor en Antropologia
Social i Cultural.
El 27 d’octubre del 2017, tres partits van signar
un document[1]
transcendental que obria les portes, deien, a una constitució catalana. Un
d’ells, essencialista d’extrema dreta ultracapitalista (Convergència). Dos, ‘d’esquerres’,
però que també van signar un text d’un primordialisme esperpèntic. Encapçalant
el document, una frase d’un acientificisme aberrant: “la nació catalana, la seva llengua i la seva cultura tenen mil anys
d’història” (sic). Una frase curulla de racisme cultural. Sí, racisme. Perquè
“presentar una realitat que el temps ha
coagulat en la història com a obra de la raó, en res difereix de l’intent de
buscar la raó entre els intersticis d’un codi genètic” (Fernández Liria, Carlos; Fernández Liria,
Pedro; Alegre Zahonero, Luís (2007) Educación para la ciudadanía, Akal,
Madrid, pàg. 218).
I doble dosi d’aberració. Cap nació, cap ni una,
té més de dos segles. I afirmar que la cultura catalana té 1000 anys implica,
també, una doble falsedat: la ‘cultura’ catalana com a ens exempt i acabat és
una invenció, com tota ‘cultura nacional’, creada pels nacionalistes als segles
XIX i XX; la idea de ‘cultura’ no només és una creació taxonòmica d’aquesta
mateixa etapa, sinó que, si hagués existit fa 1000 anys (cosa absolutament
impossible), pensar en què ha arribat a l’actualitat com a tal és una metàfora
geneticista/racialista, que imbrica ‘cultura’ amb ‘origen’ biològic. No és una
visió que ‘ja no existeix’, que és part del passat, que ha estat superada: “El ADN cultural catalán está mezclado
con nuestra larga pertenencia al mundo
franco-germánico. Cataluña, doce
siglos atrás, pertenecía a la marca hispánica y la capital era Aquisgrán, el
corazón del imperio de Carlomagno. Algo
debe de quedar en nuestro ADN, porque los catalanes tenemos un cordón
umbilical que nos hace más
germánicos y menos romanos.” (Artur Mas, Magazine dominical de La Vanguàrdia, 24-1-2012)
Que el racisme cultural sigui un tret de la macrocefàlia
pujolista que és el processisme explica que, amb vots de partits
nominalment ‘d’esquerres’, Torra fos MHP. D’altra banda, Puigdemont parla
sovint d’una “comunitat humana” catalana basada en una única llengua ‘pròpia’.
Homologa llengua i ‘poble’, pensament inaugurat per Johann Fichte al 1806. Una
comunitat ‘primordial’ (ancestral, diu Puigdemont) que emana d’un
territori que, a l’ensems, és la seva plasmació. Un territori amb límits clars
i vocació d’eternitat, que encarna l’homogeneïtat d’una Gemeinschaft “natural”, és a dir, sacralitzada i
biologitzada. Un tot orgànic: sense divisions internes, ancestral, amb
interessos corporatius superiors als que puguin existir en el plànol ‘social’. L’antípoda
del republicanisme.
Aquesta ‘mil·lenària’ comunitat-territori
estaria situada en un altre plànol (no humà: sobrenatural) al de la societat.
Com allò ‘social’ és inferior, sempre es pot posposar. Mai serà prioritari. Aquesta ‘comunitat
humana’ (base de la Volksnation o ‘poble’) està teixida em base a vincles
estrets (‘càlids’, ‘propers’), i això seria així ‘gràcies’ a l’existència d’una
única llengua ‘pròpia’ que cisellaria la ‘manera de ser’[2]
del poble: el caràcter/esperit (Geist) derivaria d’enraonar un mateix
idioma, el qual implica una Weltanschauung (cosmovisió) pròpia, incommensurable.
Cosmovisió que transforma l’espai en territori: hipòstasi d’una ‘comunitat’ de
llengua-cultura-origen que, a més, llur elits consideren ‘tot el poble’. Un
territori que és propietat del ‘poble’ dominant (del Herrenvolk): així, només els que diuen ésser ‘el poble’ estan
legitimats per a ‘controlar-lo. És ‘natural’ que així sigui. Els propietaris
són “autoritats jeràrquiques
naturals. Sempre hi ha d’haver senyors” (Torras i Bages, convergent avant la lèttre).
Estar
‘arrelat’ en aquesta comunitat implica una relació umbilical, tel·lúrica: mil·lenària.
El ‘poble’/comunitat/territori te mil anys, i ha arribat fins avui sense hiatus.
D’aquí que tot allò rural i medieval s’idealitzi i mitifiqui, en la línia de la
ideologia pairal decimonònica, pròpia de l’actual nacionalisme primordialista.
D’aquí el racisme cultural contra tot el que sigui ‘castellà’/’espanyol’. Al
final del seu famós mantra, Pujol diu que és català qui no és hostil
a Catalunya. Què és Catalunya? ells i els seus. Els límits de què és allò
al que hom no pot ésser hostil si vol ésser català varien segons els interessos
de les elits nacionalistes. Avui, sí no estàs a favor del ‘procés’, no ets
català. Fa més d’un segle que passa això: “o acceptar els valors que li
proposa la classe dominant o ésser exclosa de la catalanitat” (Solé Tura,
1966). Així, només el veritable ‘poble’ pot manar. Prat de la Riba deia:
“a Catalunya han de governar els
catalans i no els castellans o els polítics a la castellana” (1894). Aquesta frase, també de Prat (1905), la signaria avui qualsevol líder
processista: “No som un partit
polític, som un poble que reneix”. L’historiador Miquel Izard
(1998) era diàfan: “des de mitjans del s. XIX la burgesia va crear la
fal·làcia d’una nació subjugada des de sempre per Castella. La nacionalitat
agermanaria tots els catalans per distreure l’atenció de la gent encobrint
conflictes de classe interns”. “La burgesia catalana comença parlant en nom de la
indústria i acaba parlant en nom de Catalunya: deien reflectir el sentiment i
la voluntat de tot un poble” (Solé Tura, 1966). En
relació a la darrera frase d’Izard: el procés neix per diluir les protestes
socials contra el Govern convergent, i ha comptat amb suport d’empreses de l’IBEX
[3].
La burgesia catalana sempre ha cercat el compromís amb l’oligarquia de la resta
Espanya quan se sent amenaçada pel moviment obrer. Llurs interessos, camuflats sota l’‘ancestral
poble’, són els interessos de la seva classe social.
Ja per acabar, segons la ideologia dominant a
Catalunya, la ‘comunitat’ i ‘esperit’ (‘autèntic’) del poble (entès, insistim,
no pas com a plebs [població: conjunt dinàmic i complex d’ecosistemes socials],
sinó com a Volk [“poble/nació” ‘mil·lenària’]), seria l’expressió d’una “comunitat
ancestral” de llengua-cultura-origen (‘ancestre’: avantpassat remot, llinatge
sanguini). Una “nació” que es fon amb la comunitat (Volk=Gemeinschaft). Una comunitat que no ha existit mai però que, per al nacional- processisme,
configura, encara avui, un suposat conjunt humà unit pels mateixos ‘sentiments’.
Perquè, sempre segons la lògica primordialista: (1) parlen la mateixa llengua, ergo,
tenen la mateixa visió del món (a més, la llengua “uneix els cors”); (2) tenen
la mateixa religió (o les mateixes creences); (3) tenen una “cultura pròpia”(en
el sentit organicista del terme). Cultura uniforme, comunitat històrica, el
nervi de la qual seria la llengua. ‘Poble’ amb una ‘forma de Ser’ ancestral,
‘millor’ que els pobles veïns (incloent els què, segons ells, són a
Catalunya però no són pas de Catalunya). I “superior”: ADN ‘carolingi’ (racisme
nordicista) enfront dels ‘semites’ castellans, on ‘semita’ és considerat com a
‘inferior’ (Prat de la Riba, 1898). Ideologies pròpies del nacionalisme
organicista decimonònic, incrustades en ple s. XXI per ocultar els interessos
reals de les classes dominants. Aliança Catalana no és cap ‘sorpresa’. És el de
sempre...
[2] Fins i tot la CUP cau en
el parany de l’essencialisme “la nostra manera de ser”: https://www.youtube.com/watch?v=ZhcXMbZPi2g (2’42’’)
[3]
Avui mateix,
26-06-2022, Pere Rusiñol en parla al respecte: https://www.eldiario.es/catalunya/ibex-alimento-proces_129_9101735.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada