EL BORN:
SACRALITZACIÓ I INTERVENCIÓ DIABÒLICA
Com antropòleg, i sense aconseguir deixar banda o fer epokhé momentània del vessant estrictament
polític, em resulta força interessant els fets esdevinguts dins del sacralitzat espai del Born. Anava a escriur 'espai social' del Born, però no. De fet, per als paràmetres del règim nacional-carolingi ('processista'), i per a la cosmologia dels seus fidels, el Born no és un espai ni social ni tant sols 'públic'. És un territori. El seu territori. Que hi hagi enterrats o no combatents del 1714 és el de menys: han decidit que és llur territori, i qualsevol ocupació del mateix per part dels 'altres' és vist com un atac ('provocació'). Per tant, és fals argumentar que a algú li va ferir veure tal o qual estàtua decapitada 'a l'espai públic'. No hi eren pas a l'espai públic...
En el seu
moment vaig parlar de la falsa iconoclàstia que s’hi va a dur a terme. Ara em
centraré més en l’àmbit de la construcció d’espais sacralitzats, de mitologies
essencialistes, i temàtiques veïnes. Som-hi.
Resulta que algunes persones estan ‘hipersensibilitzades’
amb un lloc que fins que els de CDC i satèl·lits no van considerar-lo
interessant, per als seus interessos, no per a cap part del poble. Va romandre
en un oblit absolut.
L'’any 1991, si no m’erro, o per aquelles dates, van
carregar-se un cementiri musulmà al mateix Born, i això només és un dels molts
exemples d'absoluta deixadesa. D'ençà uns anys, però, es resignifica aquell
espai. Es fa en base a una mitologia que, com tota mitologia, parteix d'unes
invencions de memòria i d'unes pautes de tria d'allò 'històric' (real o no) que
consideren estratègic per als interessos dels que fan la tria.
Així, en comptes de posar l'accent en el 1640, o en el
gener del 1939 (molt més profundament negatiu per a Catalunya que l'any 1714 i
fins i tot el 1640), es posà l'accent en convertir un dia concret d'un lloc de
Catalunya en la suposada expressió, absolutitzant i excloent, del legítim dret
de tot poble a la seva autodeterminació.
(parèntesi en forma reductio
ad absurdum: Cervera, seguint aquesta lògica deplorable, hauria d'ésser
expulsada del Principat, i anexionar-se a la província de Sòria o de Toledo, ja
sigui com a enclau territorial, ja sigui a través d’una mena de deportació
massiva)
Així, es fetitxitzà una batalla d'una guerra de successió
entre monarquies i, fent servir termes reduccionistes, fins i tot d’etapes ‘evolutives’
i de modes de producció:
-
Un dels bàndols en confrontació era de tipus aristocràtico-feudal (l’època
medieval fou confederal, no ho oblidem, arreu).
-
L'altra de les parts diguem-ne que apuntaria més (i mai milllor dit)
cap un tipus burgès-capitalista (l’època moderna veié el sorgiment dels estats
centralitzats, sobretot al s. XIX-XX, després d’agafar impuls al llarg del s.
XVIII).
Un aclariment abans de continuar: quan parlo de ‘fetitxitzar’
ho faig en el sentit d’extreure un esdeveniment qualsevol de les condicions
històriques, sociopolítiques, espacials, on va tenir lloc, i convertir-lo en un
ens exempt que esdevé un fi en sí mateix i rep veneració no pas per allò que
realment va poder ser en la realitat, sinó per allò que representa per als que
el veneren: una mena de mirall o de reflex dels que li reten culte.
Continuem. Es fetitxitzà una batalla entre oligarquies, en
què l'aristocràcia catalana volia rebutjar que, per primer cop, haguessin de
pagar en comptes de cobrar de les classes explotades. Una confrontació bèl·lica
inscrita en una guerra paneuropea que no pot traslladar-se a les guerres
nacionalistes (perquè encara no existien nacions), però potser sí, segons com,
a les guerres entre classes, es transformà (crec que de manera no del tot reeixida)
en una sort d’epopeia nacional.
Tot sigui dit: ‘nacional’, però avant la lèttre, doncs torno a insistir en què al 1714 encara no
existia cap nació. Ni catalana, ni espanyola, ni d’enlloc. Un cop generada
aquesta tria històrica, es va fer una tria espacial: es dotà un espai d’un
conjunt de significacions, és a dir, es territorialitzà el Born. Cal no
esbiaixar quelcom que em sembla fonamental: d’això en fa ben poc en termes històrics.
Coincideix amb els intents per part de CDC per a perpetuar-se al poder (saben
fer una altra cosa que manar?). Per a això van transmutar-se en partit ‘sobiranista’
(¿?), i van acabar pujant-se al carro d’un clam massiu ben legítim (‘el dret a
decidir’) que en 35 anys havien obviat de forma reiterada, conscient i
calculada. Però això potser són figues d’un altre paner....
Prosseguim. D’ésser un indret oblidat per la Història Oficial
(v.g.: la institucional), passà a esdevenir, per la mateixa Història Oficial,
una sort de suposat ‘símbol’ condensat, una matriu geoespacial que, segons el
nou relat oficialista, metaforitzava una vindicació nacionalista-sobiranista inscrita
en els anys 10 del segle XXI.
Per tant, sense l’exercici de fetitxització abans esmentat,
resulta impossible de fer correspondre una reinvidicació real de sobirania
(real, no nominalista) amb un lloc farcit de significats que remetenal setembre
de l’any 1714. Tot i que sí que es pot fer, amb moltíssims més paral·lelismes
de tota mena, amb el 26 de gener del 1939.
¿Què passa? Que l’encara venerat Cambó,
i gran part dels que van ser part de la Lliga catalana, van recolzar als
feixistes. Molts dels que lideren el ‘processisme’, molts dels pares i avis
dels que han posat el crit al cel pel suposat atemptat contra un lloc sacrosant,
van donar suport als que entraren per la Diagonal aquell dia.
Quan una història és memòria viva, pot molestar. L’any 1714
resta molt lluny, és perfecte per a fer d’ell qualsevol experiment mitològic. I
per a continuar acomplint amb un dels dos objectius de la ideologia
nacionalista burgesa (essencialista, de soca-rel, en el cas català): ocultar la
lluita de classes. L’altre objectiu és disposar d’una taxonomia jeràrquica
culturalista (el ‘tronc’ del que parlava Pujol) que legitimi/naturalitzi les
injustícies, exclusions i explotacions que traspuen les estructures del sistema
econòmic, social i polític del capitalisme.
L’ús que es pot fer de qualsevol esdeveniment històric
llunyà no repercuteix necessàriament en el sistema de coses del present. Els
estalinistes van fer això amb Ivan El Terrible, o els moderns ucraïnesos amb
les revoltes dels cosssacs zaporizhzhya contra els otomans. Però quan l’esdeveniment és molt proper, i toca el moll de l’ós
de les classes dominants que s’han sumat al ‘processisme’, aleshores... Doncs millor
no ‘recordar’ i no fer massa memòria..
El fet que al subsòl del Born hi fossin enterrades persones
de moltes èpoques diferents no ha semblat importar, doncs al fonamentalisme
cultural no l'interessa la realitat factual, només l'autorreferencialisme
místic.
Què ha passat amb la famosa estàtua equestre sense cap? No
pas que s'hagi 'ferit' la 'sensibilitat' dels que han sacralitzat aquell espai
injectant-hi un reguitzell de significats inefables i inapel·lables dins de la
seva dogmàtica. No pas que s’hagi volgut ‘ferir’ aquells que han
territorialitzat aquell espai de forma exclusiva per a fer-lo 'seu'. No.
Si l’estàtua l’haguessin posat els que han resignificat i
sacralitzat de forma dualista l’espai del Born, no hagués passat res. Per què?:
com és el seu territori, i el tenen
en propietat (ja sabeu: ‘territori propi’, ‘costums propis’, ‘llengua pròpia’,
etc...), poden fer-ne ús i abús. Seria una mostra de ‘fina ironia’, de l’humor ‘assenyat’
dels catalans (dels catalans dibuixats per la burgesia noucentista), com també
fou considerada d’aquesta manera la pallassada de l’Albà, disfressat d’un
criminal com fou Felip V.
Darrer parèntesi:¿quina diferència hi ha entre representar
un criminal amb una disfressa o amb una figura sense cap? El cap, el rostre, ho
és tot en un ésser humà. No sé si algú se n’ha adonat d’això. Per regla general
(aventures del Baró de Munchausen a banda), un cos humà no és res sense la
testa, on no només de forma metafòrica es coagula la base de la seva persona, i
de la seva pròpia vida. Podria posar cites etnogràfiques, per exemple, sobre l’universal
costum de decapitar l’enemic, a l’Anglaterra del s. XVII, la França del s.
XVIII, o les selves de Nova Guinea o l’Amazonia. Crec que és sobrer insistir
sobre quelcom tan obvi. Queda dit.
Dit amb d’altres paraules: posar una figura sense cap es
posar una no-persona De ben segur
que aquest tipus d’interpretacions s’haguessin fet si el que hagués posat l’estàtua
decapitada hagués estat Trias. Hom diria, tal vegada, que s’havia fet servir el
sentit irònic del Ser català (emprant termes pujolians), tot denigrant al Caudillo sense cap enmig de sòl sagrat.
Els hermeneutes processistes poden donar legitimitat el que calgui.
Aquest hauria resultat, de forma ben plausible i sense
ironitzar pas, la postura que el règim nacional-carolingi adoptaria en cas que
l’exposició la fes ‘el seu’ govern. Ja se sap: les ironies, el llenguatges
metafòriques, l’art visual i les seves subtileses només les poden fer els
propietaris i posseïdors: per això és d’ells
¿què ens pensem la resta?
Per tant, el realment important és això: l’estàtua
decapitada del cabdill la va posar els que són, per als processistes (macrocefàlia
terminal de CDC i satèl·lits), el seu revers. Com els processistes són excelsos
i encarnen la Veritat i la Raó, el seu revers és diabòlic, ja saben: dià-bolón (‘el que separa’), el contrari
del sym-bolon (‘el que uneix’). No
empro el terme ‘diabòlic’ com a metàfora o hipèrbole: realment, el problema és
que qui va posar la figura sense rostre (no-persona) són els que volen ‘separar’
al ‘poble català’ (el seu poble, és
clar), els que no accepten la dogmàtica processista .
El problema, de debò, se centra en qui va ocupar el
territori sagrat a través d’una estàtua sense ànima: per a l’oficialisme
processista, una mena de tropa satànica, convertida en arxienemic dels autoproclamats
com a propietaris de l’espai del Born, que posen en escac-mat les seves
conviccions fonamentalistes: el contuberni ‘comuns-podemitas’.
No llençaven al terra l'estàtua d'un cavall amb un genocida
sense testa: escenificaven que llençaven al terra un ajuntament governat per aquells
que segurament acabaran amb llur hegemonia. Tenen por de perdre privilegis
centenaris. Bon senyal...
