ÈTNIA,
ETNICISME, NACIÓ
DE QUÈ ESTEM PARLANT?
Doctor en Antropologia Social
Les
ciències socials han estat sovint poc precises a l'hora de fer referència al
que s'ha vingut denominant, genèricament, amb els epítets d’ètnia, grup ètnic,
tribu o nació. Cal dir que l'elecció d'aquestes denominacions no ha estat en
absolut fruit de l’atzar, sinó que ha obeït a contextos imbricats en diferents
conjuntures socials, polítiques i, per tant, epistemològiques. Referent a això,
l'antropologia social no resulta una excepció, ja que també ha aportat el seu
gra de sorra en aquest reguitzell d'imprecisions teòriques que sovint han donat
lloc a notables malentesos i a interpretacions excessivament esbiaixades.
A
més d'intentar suprimir certes incoherències explicatives, seria interessant
superar el profund prejudici etnocèntric que implica fer distincions entre les
diverses formes adoptades pels etnosistemes, la qual cosa genera una sort
d’incapacitat cultural d'aquelles societats que no han accedit al suposadament
‘noble’ rang de la nació.
Les
denominacions que estructuren aquesta taxonomia jeràrquica, piramidal, remeten
a una sort de concatenació semàntica carregada d'evidents implicacions morals.
La ‘nació’ seria l'estat ‘ideal’ de les societats, corresponent al seu més alt
grau evolutiu. Aquestes nacions es corresponen, no per casualitat, amb els estats-nació
(Espanya, França, Alemanya) o bé amb etnosistemes amb ‘arrels’ antigues, dotats
d'una moderna civilització (Anglaterra constitueix un esplèndid exemple). Per
sota, però a una clara distància, estarien les ‘nacionalitats’, entitats
socials per a les quals sempre es té reservat l'epítet pejoratiu de ‘regions’
(Euskal Herria, Catalunya, Còrsega). Fent un breu parèntesi, cal dir que des
del punt de vista purament epistemològic una ‘regió’ no és altra cosa que un
territori retallat per un determinat poder polític (regere fines, regir les fronteres); però l’ús i abús del terme
‘regió’, sobretot en l’etnosfera de casa nostra, està vinculat amb un esforç
teòric i analític que s’avitualla en el que anomeno com jacobinisme epistemològic, i en aplicar-se a determinats
etnosistemes subalterns se’ls considera ‘regions’ en tant que part d’un tot.
Seguint el mateix raonament de fons, una nació seria el tot, constituiria una
unitat en sí mateixa. La regió només és una part del cos nacional. No cal dir
que les implicacions polítiques de tot plegat són més que profundes.
En
un nivell inferior de la taxonomia piramidal suara esmentada es trobarien les
‘ètnies’ tout court, nebuloses
identitàries situades en aquest estat de ‘primitivisme’ que es troben encegades
per la inclinació irracional envers elements de pertinença purament
‘culturals’, primordial, que provocarien l’existència de vincles emocionals
d'índole gairebé sanguínia, arcaïtzants. No és en absolut fruit de l'atzar que,
abans de les guerres que van assotar l'occident balcànic entre 1991 i 1999, es
parlés de les ‘nacions de Iugoslàvia’, mentre que durant i després del
conflicte armat els mateixos grups (serbis, croates, bošnjak, albanokosovars…)
són denominats ‘ètnies balcàniques’.
En
la nostra baixada vers els ‘inferns identitaris’ observem que després de les
ètnies se situen els ‘grups ètnics’, agrupacions socials exotitzades i
minoritàries, incrustades com antics coàguls o bé com bactèries de procedència
externa dintre dels cossos de les cultures dominants (‘nacionals’). Així, per
exemple, els magrebins són un grup ètnic a Barcelona, però no pas els alemanys
a Mallorca…
En
les zones de descens directe cap a l’inframón
subhumà trobem els etnosistemes etiquetats com a ‘tribus’, súmmum absolut de la irracionalitat ancestral
que remet a arcans móns pròxims a l’animalitat. Evidentment, les ‘tribus’ són
africanes, però també asiàtiques, australianes i ameríndies. A l’Iraq també
se’n poden trobar, és clar, sobretot amb epicentres com ara Tikrit quan Saddam
Hussein encara vivia. I a Afganistan, ‘tribus’, sempre... ni tan sols reben el
ja de per si ‘denigrant’ terme d’ètnia...
Així
doncs, des del meu punt de vista, tots aquests termes constitueixen el resultat
d’un procés d’etiquetatge orientat a categoritzar els etnosistemes com si
fossin entitats dotades de desiguals ‘virtuts morals’.
Considero
que cal oferir una visió horitzontal dels mateixos, doncs estem davant de
conjunts humans que responen a un mateix mecanisme sociocultural present arreu
i sempre: l’aglutinació de consciència, el resultat (i el punt d'arrencada) de
la qual seria el que suggereixo denominar com etnosistema, és a dir, poble.
Tres
errors fonamentals es desprenen, al meu entendre, de l’ús generalitzat del
terme ètnia i derivats:
1. Emprar-lo només per a categoritzar grups considerats com a
‘inferiors’ a les nacions en la jerarquia racista que es desplega a l’hora de
taxonomitzar els pobles humans.
Vaig
fer fa uns anys un estudi etnogràfic a Cubelles. Hi ha holandesos. Diria algú
que són una ètnia? No!!! Són una colònia d’holandesos.
A Sitges, hi ha colònies d’anglesos, d’holandesos... Els argentins de
Castelldefels també entren dins del camp semàntic de la ‘colònia’, doncs són
descendents d’europeus. Els andins... ja és una altre història. Per molt que a
Bolívia siguin reconeguts com una nació, els aimarà de, per exemple, Barcelona,
segurament són vistos com una ètnia o
un grup indígena, que és ben bé el
mateix.
El
concepte d’ètnia, doncs, s’empra de
forma no només errònia, sinó també esbiaixada: hi entren o els pobles
considerats des d’Occident com a ‘inferiors’, o bé s’empra una derivació del
mateix (‘etnicista’) per a desqüalificar algú que té la gosadia de tractar de
considerar com o convertir en ètnica
(és a dir, problemàtica i inferior) el que, altrament, és una convivència
exemplar entre ‘ciutadans’ civilitzats, com ja indica la paraula. El mateix
passa amb les ètnies basades en una ‘religió’concreta: així, més d’un cop he
sentit que les confraries sufís son catalogades com a ‘sectes’, a l’igual que
es fa amb ètnies clarament menyspreades com els Testimonis de Jehovà. La secta
seria a la religió el que l’ètnia a la nació: un esglaó inferior en la
classificació jeràrquica dels grups socials.
El
concepte d’ètnia es considera
vinculat a nivells inferiors de ‘civilització’ i, per tant, també es contraposa
al de ‘nació’, que seria una identitat cívica, no pas ‘sanguínia’. I d’aquí
deriva un reguitzell de dualitats que es despleguen en cadena = nació-ètnia,
civilització-barbàrie, raó-emoció, racionalitat-irracionalitat,
modernitat-tradició, evolució-retard, modern-ancestral, contracte social-origen
racial, moderació-visceralitat, vincle polític-vincle sanguini,
democràcia-totalitarisme, societat oberta-comunitat tancada, inclusió-exclusió;
públic-massa/turba... I també, atenció: ‘masculí-femení’, doncs les ‘masses’
han estat vistes per molts com a manifestacions ‘femenines’ de l’energia
social, a les que s’havia de ‘seduir’. I les dones són la part diguem-ne que ètnica del gènere humà per a la
percepció patriarcal de les mateixes com a éssers que, com les ètnies, serien volubles, inestables,
instintius, emocionals...
Seguint
aquests raonaments, titllar algú d’etnicista
o anomenar a un grup ètnia és
doncs, ‘rebaixar-lo’ en termes civilitzatoris, encerclar-lo en una humanitat de
baixa intensitat, és una mena d’insult similar al de ‘salvatge’ o de ‘heretge’,
un ésser desviat, un individu que viu immers en la foscor, en les emocions, en
la irracionalitat, i els sentiments atàvics, subjecte a les pulsions més primàries...
A
sota del concepte d’ètnia existeix un
altre que sovint és intercanviable per al que a càrrega pejorativa es refereix:
la tribu. Segons com, els mass media empren
uns o altres. Si es parla de la Primera Guerra Mundial, és una guerra entre
estats, entre imperis, i entre nacions. Si es parla d’una guerra al sud
d’Angola, és una ‘guerra tribal’. Però el que no es diu és que també la Primera
Guerra Mundial va ser una guerra tribal, entre tribus europees sobretot (la
tribu britànica, la tribu alemanya, la tribu russa, les tribus otomanes, les
tribus austrohongareses...). En termes antropològics són, tots, ètnies, ja sigui un grup social del
Serengeti com un del centre d’Europa. En termes de manipulació taxonòmica,
s’usen els comentats conceptes per a posar a la part baixa de la jerarquia als
‘menys’ civilitzats, tot i que, essent congruents amb aquest criteris que
acabem de comentar, és molt més tribu l’Alemanya del 1941 que els Nuer del
Sudan del Sud al segle XV....
2. Fer-lo servir com a concepte que fa referència a l’origen, a la
‘sang’, al llinatge, a l’estirp genètica, confonent-lo amb el concepte de genos, que seria el més oportú.
Una
ètnia, i quelcom ètnic, s’associa, a l’igual que la tribu, a la ‘consanguinitat’, al parentiu, als ‘origens’, als
suposats ‘ancestres’. Però, com ja hem vist, s’aplica si l’origen és d’un país
prèviament susceptible d’ésser diguem-ne que emissor d’ètnies. Holanda no ho seria pas, ni Alemanya, ni
Anglaterra, com s’ha dit abans. A Catalunya, a més dels gitanos (en parlarem en
breu) els ètnics també són els catalans amb ancestres fora de Catalunya,
sobretot al sud de la Península. Una visió xenòfoba i racistoide, a més de
profundament classista: els catalans amb ‘origen’ a zones depauperades
d’Ibèria, que també són zones considerades com a culturalment ‘inferiors’ (per
tant, més ètniques), si fan
referència a aquests ‘origens’, estan fent etnicisme.
Poca
broma: fa pas gaire que la pregonera de la Mercè, castellana, fou rebuda amb
pancartes que deia: ‘Marxa a l’Àfrica’. I no pocs cops he sentit com alguns
racistes catalans deien que els ‘xarnegos’havien de ‘tornar a l’Àfrica’.
Àfrica, paradigma d’allò ‘inferior’ per a determinats nacionalismes
essencialistes, continent curull no de nacions (només faltaria!) sinó d’ètnies i, sobretot, de tribus, que són igual que les ètnies però encara més ètniques. Serien el súmmum d’allò ètnic, només superades per les ‘hordes’,
frontereres amb l’animalitat segons el punt de vista que estem sotmetent a
crítica...
Una
variant de l’ús pejoratiu, insultant, d’ètnia
i derivats, incideix en què fent referència a l’origen (ètnic, és clar) es divideix la societat. El mateix que
diuen els unionistes als independentista, però a l’inrevés. Sempre és l’altre
el que ‘divideix’... el que etnicitza.
Es parla d’això, d’etnicitzar per dir
que s’està dividint o fragmentant una societat en base, sobretot, als seus
‘origens’. Això és pressuposar que remetre’s als ‘orígens’ és negatiu. Per què?
Perquè són ètnics, és a dir,
‘diferents’ a allò que, ara i aquí, constitueix una societat ‘cívica’,
‘ciutadana’, no pas basada en les ‘arrels’ (una altra derivació d’allò ètnic) que, a més, són arrels que porten
fins aquí, fins a la societat ‘cívica’ a-ètnica,
els pòsits originaris, ancestrals, sanguinis, dels territoris des d’on van
partir ells o els seus pares, avis, etc. Això seria etnicitzar, però si ho fan anglesos, francesos o holandesos, estan
‘rememorant’ els seus països de partida, doncs no són pas ‘retardats’ o
‘tradicionals’, sinó fins i tot més moderns i avançats que el nostre país. I,
també, si els ‘origens’ s’invoquen en l’àmbit de les festes folklòriques
(inter/multiculturals, de la diversitat, etc.), són elements simpàtics que
‘enriqueixen’ la ‘cultura local’, la qual mai no és autopercebuda com a ètnica perquè és ‘normal’... El que
passa és que tota societat està, sempre, etnicitzada:
com si no faríem recerca els que fem etnografia? S’ha de fer una descripció (grafia) dels grups (ethnos). Sense ètnies, no
hi ha societat. Així de senzill. Ètnies en el sentit literal i correcte del
mot, no en els altres sentits que, com veiem, tenen en comú, sovint, el seu
caràcter negatiu.
3. Utilitzar-lo com a sinònim de ‘raça’, és a dir, usar-lo només per a
categoritzar grups ‘altres’ la diferència dels quals és de caire fenotípic
(aspecte físic).
Fa
uns mesos, parlant amb una amiga gitana que conec des que som petits (tenim la
mateixa edat), es referia als gitanos com ‘la meva raça’. En veure la cara que
vaig posar (deformació ‘professional’) va dir de seguida: ‘bé.. la meva
ètnia... es diu així, oi?’. En efecte, als diaris, els gitanos són la ‘ètnia’
local per antonomàsia. Des del 1945 que parlar de ‘races’ es considera poc
adient, i s’ha estès com la pólvora la sinonímia ‘raça’: ‘ètnia’. És el mateix,
però ‘ètnia’ seria una mena d’eufemisme per no dir aquesta paraula maleïda.
Tot
i amb això, emprant ètnia en el lloc
de raça, no es fa altra cosa que
designar la segona amb un altre nom, sense canviar el contingut: un grup humà
amb unes característiques fenotípiques diferents de la d’altres grups. Quan
formen minories, esdevenen grups ètnics,
és a dir, grups racials, però amb un
vocable menys estigmatitzant. He sentit persones grans que, parlant de la seva
mili a Melilla, em deien: ‘allà hi havia molts soldats de raça mora, gent
mora...’. Ara diríem ‘ètnia’ magribí per a descriure el mateix. Que el terme ètnia defineixi en aquest cas un grup
humà la distinció del qual no seria pas social, ni ‘cultural’, ni ‘religiosa’,
sinó fenotípica , també és un indicador de quelcom a ressaltar: que el vocable
d’ètnia, aplicat sempre als ‘altres’,
implica una mena de naturalesa irreversible.
Un
fenotip és difícil de canviar. Una ‘cultura’ ètnica, també. Com l’origen, impossible de canviar i, potser, també
impossible de canviar la ‘cultura’ (o la ‘segona pell’) que prové d’aquell
origen. Cal insistir: en parlar d’etnicisme
quan es fa esment de l’origen, és perquè es critica un origen divideixi,
però no pas pel fet de tenir un ‘origen’ extern, sinó pel lloc d’on prové
aquest ‘origen’, i perquè es considera que, com una raça fenotípica, no es pot canviar, té un Geist o ànima primordial, essencial, que continua al llarg del
temps.
Així, si es critica que algú faci
esment als orígens, i això es critica (erròniament) com a etnicisme, és en el fons perquè aquells que el titllen d’etnicista pensen que aquests ‘orígens’
transporten un ‘contingut’ concret, el contingut ‘cultural’ provinent del lloc de
partida d’aquest origen, és a dir, una ‘cultura
ètnica’ idèntica a com era quan va sortir de La Manxa, Estremadura o
Andalusia. I, pensant així, suposen que això és ‘problemàtic’, perquè
problemàtic és, per als nacionalistes essencialistes que així pensen, que en
una societat existeixin diferències. És a dir, ens trobem aquí amb una combinació
del concepte d’ètnia com a ‘origen’
(genètic, ‘sanguini’) i d’ètnia com a
raça fenotípica, impossible de canviar. Una segona pell, tornem a
subratllar-ho. Aquests nacionalistes essencialistes que critiquen vehementment
que s’esmenti els ‘orígens’ ho fan perquè tenen por que la ‘seva’ societat
deixi d’ésser ‘coherent’, per això pensen que no poden fer-se referència a uns orígens
que divideixen perquè els perceben
com si tinguessin en sí mateixos llavors intactes del lloc on van brollar. I
com són nacionalistes essencialistes (jacobins, en el fons), consideren que
això pot crear ‘fragmentació’, doncs segons el seu punt de vista, són llavors
que contenen una ‘cultura’ massa ètnica, massa diferent i massa ‘inferior’
en relació a la dels suposats ‘autòctons’, els quals mai són ètnics sinó nacionals, és a dir, ‘normals’...
Com les anteriors, aquesta accepció
d’ètnia com a sinònim de ‘raça’ també
és errònia. Podrien haver continuat emprant la de ‘raça’ un cop buidat el
concepte del seu contingut racista que rebé al llarg dels segles XVIII-XX, és a
dir, referint-se a un grup de gent o poble, no pas, com fa el racisme, a un
grup dotat d’un fenotip suposadament similar que, a més, es correspon amb una
mentalitat, una cultura, i un grau de ‘evolució’, i que s’empra per qui
classifica contra el classificat per tal de justificar/naturalitzar, a
posteriori, la seva explotació. El racisme és una ideologia, però això és un
altre tema.
En
cap dels tres casos suara esmentats es fa referència al que realment és una ètnia, un ethnós: un grup social diferenciat, un consorci, fins i tot una
associació. Una ètnia és un català, un alemany, un zulú, un andalús, un
espanyol, un wolof... dins d’aquestes ètnies s’hi troben d’altres, formant
sistema, d’aquí que empri el terme acadèmic d’etnosistema per a referir-me al que, de fet, són els pobles:
conjunts de sistemes socials diferenciats.
Així,
doncs, què és una ètnia? Doncs és un ethnos,
un grup social diferenciat. Una congregació evangèlica pentecostal, els
hippies, l’Opus Dei, una associació d’immobiliàries, una classe social, un grup
d’edat, fins i tot un barri, un poble, de vegades un carrer, en d’altres
ocasions un estat-nació, o una ‘comunitat autònoma’. L’important és la consciència de diferenciació social.
El
referent (sovint canviant) que tingui l’ètnia
és molt divers: pot ésser la llengua, la ‘religió’, l’ocupació econòmica,
l’estructura política, els trets fenotípics (els Black a Estats Units), la ideologia política (també), i multitud
d’altres potencials eixos d’aglutinació. O cap d’ells. Simplement tenir
voluntat d’adscriure’s a un grup, i ser reconegut com a membre del mateix.
Les
ètnies són grups socials, vull insistir en això: ni sanguinis, ni d’origen, ni
físics, ni tan sols ‘culturals’. Són socials, funcionen en la vida social, són
socials perquè deriven de les formes que prenen les relacions socials. De fet,
són aquestes relacions, no tenen cap mena de ‘essència’ ni Geist o esperit a-temporal. Les ètnies no són efluvis metafísics
assimilables a les ‘cultures’. Dic això perquè un altre parany que no he
esmentat és el d’assimilar ‘ètnia’ a ‘cultura’, cultura en el sentit de segona pell, d’àmbit exempt que engabia
als subjectes i que els posseeix, de manera que determina les seves actituds i
accions, i els impedeix, per exemple, esdevenir ‘ciutadans’ en societats
modernes com les nostres. Aquest és un altre aspecte a erosionar: els ‘ètnics’
són els altres, els que provenen de societats on les ‘cultures’ ancestrals
penetren tant dins dels individus que els converteixen en una mena d’autòmats.
Una ètnia és allò que estudiem els etnògrafs i
els etnòlegs: la vida social, sempre configurada per multitud de grups en
interacció, amb fronteres canviants (o no), els processos i dinàmiques que els
involucren i que generen, les seves mutacions, etnòlisis i etnogènesis.
Tothom
és ètnic. Tothom és rar. Per tant, ningú és diferent, doncs tots ho som...
